"Rooom", l'espectacle musical d'Standstill

Les negres siluetes de cinc musics s'endevinen d'entre la foscor, amb tres grans pantalles a mode de parets d'una habitació que els resguarden. Ells toquen, la música sona molt bé, el públic calla i aplaudeix quan ha d'aplaudir. Després d'hora i mitja d'un esplèndit espectacle musical, els espectadors, rendits davant l'evidència, s'aixequen per a homantejar als artistes. És el concert perfecte.

Standstill presenta amb l'espectacle video-musical "Rooom" el seu últim àlbum, "Adelante Bonaparte" (2010). Es tracta d'una proposta pop-rock molt personal i original, dotada d'una qualitat musical que fa difícil entendre que aquesta banda sigui barcelonina. Enigmàtics passatges i foscos arpegis que fan recordar a Radiohead, progressions i atmòsferes recreant els mismíssims Pink Floyd; sonen crus quan volen, i nostàlgics quan miren enrere, i amb una quotidiantitat al més pur estil barceloní.

La música va cronometrada al ritme de les imatges, o al revés, i és fàcil quedar-se bocabadat davant d'una lliçó artística i de "saber fer" tan implacables.

“Fringe” ja és major d’edat

Quan va aparèixer, ens la venien com un producte del geni J.J. Abrams. Dos anys més tard, s’estrena la tercera temporada d’aquesta sèrie de ciència-ficció, digna hereva de la col·losal “Lost”. La fórmula és molt senzilla: el misteri de la mateixa “Lost” + l’esquema de “The X-Files” + els homenatges involuntaris a “Érase una vez el cuerpo humano”.

La trama és molt més senzilla que en “Lost”, més fácil de seguir. Temporades llargues, de més de 20 episodis, on es combinen casos de ràpida solució amb capítols clau per a seguir la història principal. Però conforme van passant els episodis, “Fringe” guanya en maduresa, en complexitat, en misteri. Té un inici més aviat regular, millora a mitja primera temporada, i quan aquesta acaba, ja no la pots abandonar. Recomano doncs, ferventment aquesta sèrie, per a aquells que es van quedar buits quan va acabar “Lost”, i que necessitin una sèrie que doni peu a interminables debats sobre l’existència humana i els misteris que ens envolten. A mi m’ha donat dos anys genials.

Obrim per setembre

L’Accés Provisional torna a estar obert. Després de mig any d’experiència londinenca, torno a ser estudiant universitari per dos anys més. Darrere deixo una ciutat que realment m’ha fascinat. He pogut aconseguir el certificat Advanced de Cambridge i he pogut treballar en una de les tendes d’esports més grans, importants i atrafegades d’Europa. Però a part d’això, Londres és una ciutat que no s’oblida, vagi hom un cap de setmana o hi visqui un any sencer. Serà per aquesta multiculturitat o cacau de nacionalitats que la caracteritza, o perquè és l’elegant i punyetera capital d’un antic imperi. És impossible aborrir-se. Però si me de quedar amb dues coses on Barcelona mai estarà al nivell de Londres són els pubs i els parcs. Els primers, espais lliures de fum, amb una aura especial, on es pot disfrutar d’una bona pinta de cervesa amb tota tranquilitat. Els segons, immensos, inabastables i quasi sempre verds. Aquí quasi ens hem de conformar amb un parc de Collserola que cada dia és més petit... Això sí, el rock ja no regna a la capital britànica. Una pena, però clar, els temps canvien. Sempre ens quedarà la Premier League i el mosaic de bufandes que es pot veure el cap de setmana per la ciutat.

Espero doncs, poder actualitzar el blog regularment. Bona sort.

Easter

Només quatre dies de classe i ja quatre de pont, l’Easter. Possiblement aquesta sigui la Setmana Santa menys desitjada de la meva vida, però l’he intentat aprofitar.

Els quatre dies, una mica d’exercici als parcs de Londres. Què grans són (en tots els sentits). Espais com els Kensington Gardens, l’Holland i el Hyde Park és troben a faltar a Barcelona, tant en qualitat com en quantitat. L’entorn és molt important a l’hora de fer esport. La infinitat de camins que tenen els parcs trenquen amb la monotonia de córrer, sempre hi ha noves rutes. A més, la distracció és constant. És difícil avorrir-se veient nens jugar, esquirols, turistes, ànecs. I respirant aire pur. A veure si d’una vegada per totes em poso en forma, doncs.

El dissabte vaig poder viure el primer partit de la Premier League en un pub londinenc. El menú no estava gens malament: el transcendental Manchester United – Chelsea. Els visitants van dominar el partit i, tot i l’emoció final, es van emportar els tres punts amb un just 1 a 2. El pub “The Churchill Arms” és un dels més concorreguts de la ciutat. Tradicional, senyorial i abarrotat. Això sí, gent tranquil·la, res de “hooligans”.

Sortint del partit em vaig dirigir cap al barri de Fulham per a presenciar un dels fenòmens (en majúscules) més seguits a les illes, i al món. La “Boat Race” entre Oxford i Cambridge no és només una regata, és un esdeveniment social. Un quart de milió d’espectadors solen seguir la cursa en viu, que transcorre a través d’un dels meandres del Tàmesi (en aquest cas, a l’oest). Els joves (o no tant) aprofiten per emborratxar-se a plena llum del dia, però és també una festa familiar. La cursa en sí és com anar a veure el Tour. En directe, o els veus sortir, o els veus passar o els veus arribar. Els més llestos ho intenten seguir corrent. De fet, la regata no acostuma a durar més de vint minuts. Per cert, va guanyar Cambridge. I no ho vaig saber fins al vespre.

Avui he anat a veure una exposició (sí, jo, una exposició) de la que em vaig assabentar de casualitat, “Storm Thorgerson: Right but Wrong”. Es tracta d’una recopilació de l’obra d’Storm Thorgesson, un dels artistes més importants en el camp de les portades d’àlbums de música. Autor de la major part de les imatges de Pink Floyd, però també de Muse, The Mars Volta o Led Zeppelin, entre d’altres. Crec, però, que mereix una actualització a part.

Després m’he deixat caure pel HMV (His Master’s Voice) d’Oxford Street. Com un Fnac, però molt més gran i molt més perillós. M’he contingut i “només” han caigut els DVDs de “The Hurt Locker” i “There Will Be Blood” i el nou disc de Jonsi, dels Sigur Rós.

Bé, no m’allargo més.

Londres: cinc dies

El dens blanc del núvols desapareix i deixa pas a una sublim panoràmica de la ciutat de Londres. La primera silueta familiar és el London Eye, seguit de l’edifici del Parlament i el bast Hyde Park. Files i files de cases idèntiques, edificis baixos i grans taques verdes de tant en tant. Un petit detall em treu el primer “òstia!” en terres britàniques: Stamford Bridge. Ai... Sweet Iniesta... Aquesta tarda es compleixen els meus cinc primers dies a la capital anglesa. Em considero ja suficientment instal·lat, situat i orientat com per intentar seguir el British Way of Life o, almenys, esbrinar en què consisteix.

Després d’haver fet el Mr. Bean amb les maletes per Heathrow i l’Underground vaig poder arribar per fi a Bowden Court, la residència en la que estaré durant aquests mesos. Tot i estar situada en el noble barri de Notting Hill (al Royal Borough of Kensington and Chelsea), es tracta d’una residència senzilla, però molt correcta. És un lloc, bàsicament, d’ambient estudiantil. El barri es caracteritza per blancs edificis senyorials, sent Portobello Road l’excepció. Comerços, bars i restaurants a menys de cinc minuts, però amb una tranquilitat, realment, digna d’admirar.

La setmana, però, ha vingut marcada per l’Arsenal – Barça del passat dimecres. Un arribar i moldre dirien alguns, sobretot el meu cosí Àlex, que porta quatre anys aquí i aquest era el primer partit del Barça que podia anar a veure. L’Emirates Stadium és un camp espectacular. No serà el típic estadi britànic, però el seu públic si que ho és. Si no hagués estat (a part de Theo Walcott) per l’afecció, el Barça hagués guanyat el partit. Considero que vaig veure el millor partit de futbol que he pogut seguir fins ara. No solament per la vessant estrictament esportiva, sinó també per l’ambient, pel context, pel marc competitiu (era la Champions!). Però també per haver pogut seguir en directe i a peu de gespa l’entrenament del dia abans, per haver entrat fins les mismíssimes estranyes de l’Emirates i per poder haver intercanviat quatre paraules amb alguns dels protagonistes del dia següent. Una experiència irrepetible. Aquí a Londres consideren els herois del partit Walcott (el revulsiu) i Cesc (per lluitar contra les adversitats), però admeten que poc podran fer a la tornada al Camp Nou. Pessimistes? Segurament, sí. L’Arsenal encara no està mort, i el Barça haurà de mantenir el nivell de l’anada per a poder passar a les semifinals.

Avui divendres comença aquí un pont de quatre dies, l’Easter, la Pasqua. De moment, aquest matí, el temps ja m’ha deixat disfrutar d’una de les coses que més esperava fer: anar a córrer per Hyde Park i Kensington Gardens. Gran experiència. Envoltat de verd, amb un aire pur anormal en una metròpoli com Londres, al ritme dels londinencs Blur (qui sinó).

Intentaré anar seguint aquest diari regularment. A veure si és possible.

The Pacific: el que ens espera

Mentre la immensa “The Hurt Locker” pot convertir la guerra d’Iraq en un nou gènere del cinema bèl·lic, després de la II GM i el Vietnam; “The Pacific” torna a revisar el conflicte de 1939-45 a través d’una mini sèrie de deu episodis.

El antecedents fan pensar que el lema publicitari d’aquesta nova producció no va desencaminat: “la millor sèrie de l’any”. Amb Spielberg a la direcció i Tom Hanks encapçalant el repartiment, “Saving Private Ryan” va fregar la realitat a l’hora de recrear el desembarcament de Normandia a la platja d’Omaha. Anys més tard, amb els dos anteriorment citats a la producció, “Band Of Brothers” superava el nivell de la pel·lícula amb el format mini-sèrie. Amb un pressupost espectacular, narrava el desenllaç de la Segona Guerra Mundial en territori europeu a través d’una companyia de paracaigudistes.

El nom d’aquesta nova sèrie ja ens senyala quin és l’escenari bèl·lic ara. El pressupost, de nou, és de rècord; les perspectives, molt altes. Després d’haver vist el primer episodi, només puc dir que el que ens espera és un espectacle visual i una història humana difícils de comparar.

El factor humà

“L’esport té el poder de canviar el món. Té el poder d’inspirar i unir les persones com poques coses més... És més poderós que els governs per ensorrar les barreres racials”.
Nelson Mandela

Molt cert. Ja vaig fer una actualització parlant del poder de l’esport i la seva relació amb la política i les consciències nacionals. Però el cas sud-africà és realment espectacular. Mandela va usar el potencial aglutinador dels Springboks, la selecció sud-africana de rugbi, i va salvar el país d’una més que possible guerra civil.

El gran periodista John Carlin, demostrant el seu enorme mestratge, narra tota aquesta història, a cavall entre el que podria ser una novel·la i el que en el fons és, un relat històric, verídic. Nelson Mandela i el CNA, François Pienaar i els seus Springboks, el món afrikaner, la problemàtica de l’apartheid, etc. Però per sobre de tot El factor humà de qui el 1994 es convertia en president de Sud-àfrica, de manera formal, però també a la pràctica. El pare de tots el sud-africans.

Com a “anècdota”: L’any passat el país africà organitzava la Copa Confederacions de futbol. Durant un partit de l’amfitriona, el públic (majoritàriament de raça negra) va començar a cridar quelcom quan va tocar la pilota un dels seus jugadors, Matthew Booth, l’únic de raça blanca. De forma sorprenent, la FIFA ho va interpretar com un acte racista, ja que li va semblar que s’emulaven les lamentables imitacions d’un primat, que ja s’havien produït en alguns estadis europeus. I realment aquells, “u-u-u!!” que incomprensiblement va entendre la FIFA, no eren més que els clàssics crits d’ànim al defensa: “Booth, Booth, Booth!!”. Blatter, et vas lluir.