10. The Decemberists - The King Is Dead

A vegades resulta ser més positiva la prudència que l'ambició. Aquesta sembla ser la lliçó que va apendre Colin Meloy, líder dels Decemberists, quan va fer balanç dels seus últims dos treballs. Si l'excés i la complexitat mal aconseguida havien marcat el psicodèlic i barroc "The Hazards of Love" (2009), aquesta banda de Portland va decidir apostar per la simplicitat i l'accessibilitat en aquest "The King is Dead". I els resultats són més que notables. Un àlbum instani i assequible, que transforma dies grisos en somriures en menys de tres minuts.

Des de bon principi ja podem percebre que aquí es torna a apostar pels sons més autèntics del pop-rock americà i pel caràcter country de la seva música. Aquest pas endavant o millor dit, aquest cop a la taula, han decidit fer-lo acompanyats. La cantautora country Gillian Welch regala la seva veu en la meitat de les cançons i el guitarrista dels R.E.M. Peter Buck posa una mica de les seves espècies. Però els lligams entre els Decemberists i els R.E.M. no es limiten només a l'aportació guitarrera de Buck en tres peces. "Calamity Song" busca la immediatesa de "Talk About the Passion" (1984) amb el seu riff inicial. "Down By The Water" és més que un homenatge al "The One I Love" (1987) dels mites d'Athens. Funcionen. Estem parlant segurament, de les millors cançons del disc, no ens enganyem. A "Rise To Me" reivindiquen el seu art per crear grans balades, com sempre ho han fet. Per contra, a "Rox In The Box" semblen entrar en una taberna de port per deixar el protagonisme als intruments de corda i al genial acordió. Ja cap al final, "This Is Why We Fight" evoca a una guerra passada amb un marcat caràcter èpic.

The Decemberists torna al nivell dels seus millors treballs, "Picaresque" (2005) i "The Crane Wife" (2006), amb un àlbum que no passarà a la història de la música, però que sempre compleix quan un vol, simplement, disfrutar d'aquest art. Recomanadíssim com a disc de carretera!!

Recorden a: R.E.M., Neil Young, Wilco.
Tres caramels: "Don't Carry It All", "Calamity Song", "Down By The Water".

11. Girls - Father, Son, Holy Ghost

"Father, Son, Holy Ghost" és una reivindicació del rock més clàssic. La percepció que tenim al escoltar-lo és que totes les seves cançons semblen haver estat ja inventades, que cap de les melodies que hi emanen és nova. Per tant, quin és el mèrit d'aquest LP? Que és creïble, que és un disc de rock que enganxa, que en un moment on precisament el gènere rock en sí sembla estar en crisi, Girls torna a proclamar la grandesa d'aquesta música.

I aquesta proclama la construeixen a través de dues vies. Una via, amb la que obren el disc, "Honey Bunny" i "Alex", un pop acaramelat i romàntic, més proper a la tradició dels Beatles o dels Beach Boys. Christopher Owens, el vocalista, canta desesperat a un amor que no sembla coallar. La part més xocant arriba just després d'aquestes dues peces. Canvi brutal, canvi de via. Enmig de tot apareix "Die", una cançó que comença forta, amb un fort contrast respecte les anteriors peces. L'energia de clàssics del rock més potents com Deep Purple sorgeix del no-res, per després jugar a ser els Led Zeppelin o els Pink Floyd més simfònics. És el mateix que passa amb "Vomit", la millor cançó del disc sens dubte. Molt progressiva, s'inicia amb un senzill i repetitiu arpegi de guitarra, però en pocs minuts explotarà al més pur estil "The Great Gig in The Sky", de Pink Floyd. Cal admetre que la segona part del LP, tot i la força en ascens de "Forgiveness", no té el punch de la primera i sovint cau en descafeinades peces pop.

El seu anterior disc "Album" (2009), no em va acabar de fer el pes, tot i rebre els elogis de la crítica; amb "Father, Son, Holy Ghost" han fet un pas endavant, desmarcant-se de la infinitat de bandes nord-americanes del seu estil, i a sobre, posant de nou en un pedestal el millor rock de les dècades passades.

Recorden a: The Beatles, The Beach Boys, Pink Floyd.
Tres caramels: "Honey Bunny", "Die", "Vomit".

12. St. Vincent - Strange Mercy

El pop que manufactura St. Vincent, també coneguda amb el nom d'Annie Erin Clark, no sabem si és música per a un futur proper, o més aviat ens evoca al passat. L'únic que tenim clar és que és inimitable. I també tenim clar que a molts de nosaltres ens sedueix amb un orbir i tancar d'ulls. De rostre angelical i amb una ensucrada veu que ens recorda cantants com Björk, PJ Harvey o Régine Chassagne (Arcade Fire), amaga un esperit rocker i revel. Ho demostren els rampells de guitarra elèctrica que apareixen durant tot l'àlbum, un virtuosisme al servei de l'experimentació pop. "Strange Mercy" és realment un disc esquizofrènic: ara atacs de música electrònica, ara delicadesa femenina; ara pausa, ara hiperactivitat rockera…

Des del principi sabem que "Strange Mercy" no és un disc de pop fàcil de digerir. "Chloe In The Afternoon" s'inicia amb teclat "extraterrestre", amb un ritme difícil de seguir i una ràpida i paranoica guitarra. La delicada veu d'Annie fa de contrapunt. Però la segueix la implacable "Cruel", segurament la millor cançó que podrem trobar, enorme. Una peça que comença amb una melodia al més pur estil Disney clàssic, però que de nou es combina amb la virtuosa guitarra distorsionada. Tot desemboca en un final d'explosió pop amb aires de musical de vella època. Més endavant trobem talls com "Surgeon", on ens demostra que ella també ha compartit espai amb un dels grans, Sufjan Stevens. Alguns dels arranjaments que hi apareixen bé els podria firmar l'artista canadenc. És una pena, però, que el disc perdi en força a partir de la segona part.

Un álbum, doncs, que primer intimida, impressiona, o fins i tot espanta, sobretot als qui l'escolten per primer cop. Amb el temps, un li agafa estima a un grapat de cançons i a una artista diferent, que busca la provocació a través de la música, però també la innovació en un gènere sovint estancat en els mateixos paràmetres.

Recorda a: Sufjan Stevens, Dirty Projectors, Beck.
Tres caramels: "Cruel", "Surgeon", "Northern Lights".

13. Papercuts - Fading Parade

Papercuts és una d'aquelles propostes que no per poc innovadores deixen de ser interessants. Aquest projecte, que gira al voltant del californià Jason Robert Quever, s'ha refugiat en la psicodèlia i el reverb per a crear aquest "Fading Parade". Es tracta d'un disc de pop melós i llaminer, que entra fàcilment i resulta simpàtic. El fet d'haver compartit escenari amb bandes com Beach House i Grizzly Bear es nota en més d'una picada d'ullet. Però el resultat és més que satisfactori.

Sempre hi ha un risc quan col·loques la millor cançó del disc al principi de tot. Però en aquest cas la jugada li surt bé a Quever. Perquè aquest aire somiador de "Do You Really Want to Know", al més pur estil Beach Boys, t'atrapa des del primer moment. L'aristocràtica "I'll See You Later I Guess" va també en aquesta línia. Tot i ser més melancòlica, evoca perfectament el so del millor pop dels seixanta i setanta. A banda d'unes guitarres ben reverberades, la veu de Quever també ajuda a crear aquesta atmosfera etèrea, amb un cantar quasi xiuxiuejat. "Wait Till I'm Dead" és un carrussel musical que perfectament el podrien firmar els Beach House. Una juganera però trista guitarra marca la melodia a base d'arpegis, mentre Quever canta desesperat. El millor, però, està per arribar. "Charades" tanca l'àlbum de forma brillant. Construïda a partir de les escales d'una guitarra flotadora, reivindica els viatges tripiosos dels grans Spacemen 3, amb un final d'autèntic pop èpic.

Sempre són d'agraïr propostes tan fresques i talentoses com "Fading Parade". Una bona banda sonora per quan l'estiu ja mor i la tardor va fent acte de presència, de forma paulatina.

Recorden a: Beach House, Beach Boys, Atlas Sound.
Tres caramels: "Do You Really Want to Know", "Wait Till I'm Dead", "Charades".

14. Mogwai - Hardcore Will Never Die, But You Will

La veritat és que tenia més d'una raó per a deixar fora del llistat el nou disc de Mogwai: és el seu setè LP i continua estant allunyat dels seus millors temps ("Young Team" 1997, "Rock Action" 2001), grups com This Will Destroy You aporten més coses noves a un gènere ja de per si encotillat, etc. Però després m'he dit: no és un dels discos que has escoltat més aquest 2011? Sí. No és un disc que va de perles per anar a fer exercici? Sí. No té alguns dels millors temes que has escoltat durant aquest any? Sí. Doncs "Hardcore Will Never Die, But You Wil" mereix estar en aquest TOP-15.

Dins aquest LP de sarcàstic títol s'amaga un decàleg de cançons que no abandonen en cap moment l'essència Mogwai. Continua sent el mateix rock progressiu però amb noves i interessants propostes. I una de les millors notícies és que els seus temes més inspirats estan força repartits durant aquests 53 minuts de duració. Ajuda també que un dels seus millors i més enganxosos temes estigui a l'inici. "White Noise", on aquests escosesos juguen amb els germans de The Album Leaf, té una progressió perfecta. Cada instrument, cada riff, entra en el moment ideal, tot ben ordenadet, i fa que la cançó se'ns faci molt poc repetitiva. Un dels altres talls a destacar és "San Pedro", amb un contundent i elèctric riff de guitarra elèctrica que recorda els millors i més rockers moments de Mogwai. "Rano Pano" té també una molt bona progressió i interessants idees en guitarres distorsionades. Finalment, "How To Be a Werewolf" és una lluminosa peça de pop instrumental amb final èpic, perfecte per a viatjar per carretera.

En definitiva, un més que correcte disc, sobretot tenint en compte que els dos anteriors havien estat força regulars: de "Mr Beast" (2006) i "The Hawk is Howling" (2008) se'n podia rescatar ben poc. I repeteixo, molt útil per a sortir a córrer algun dia!!

Recorden a: Godspeed You Black Emperor, The Album Leaf.
Tres caramels: "White Noise", "San Pedro", "How To Be a Werewolf".

15. Her Only Presence - You're Never Back

Obrim el llistat amb unes de les sorpreses més agradables aquest 2011. Expressa recomanació del gran Black Lung Captain, és una d'aquelles joies amagades dins l'escena rock de la nostra terra. Aquesta banda afincada a Barcelona ha sabut combinar a "You're Never Back" un seguit d'influències del millor rock alternatiu actual. Guitarres netes, originals i complexes seqüències rítmiques i una introvertida veu fan d'aquesta proposta una de les més interessants i prometedores del panorama actual.
"Goodnight" inicia l'àlbum amb una espècie de muntanya russa rockera, combinant moments de contundència guitarrera i moments de pausa arpegiada, amb subtils puntejats, i canvis de ritme interessantíssims. "A Present" ens demostra que el moll de l'os es troba en la primera meitat del disc. Es tracta d'una peça on evoca el millor del post-rock, de grups com els Explosions in the Sky, però que desafia els patrons d'una cançó clàssica col·locant la veu al final de tot. Olé. "I Wonder if…" comença més intimista però a mesura que passen els minuts va arribant a un clímax memorable. Les peces mig acústiques de la segona meitat del disc estan una mica per sota de la mitjana i segurament no assoleixen la brillantor del principi. Tot i això, el talent és constant durant tot el "You're Never Back".

Tan de bo la premsa musical tingués més en compte bandes com Her Only Presence. Una aposta en ferm pel rock de bona qualitat i per un so que no abunda ni en el panorama català ni en l'ibèric.

Recorden a: Explosions in the Sky, Death Cab for Cutie, Sunny Day Real State.
Tres caramels: "Goodnight", "A Present", "I Wonder If There Will Ever Be A Boy Who Can Swim Faster Than A Shark".

Un TOP-15 de discos pel 2011

Nois i noies, això ja s'acaba. Posem fi a aquest 2011 i com cada any, toca repassar els discos de referència dels últims dotze mesos segons Accés Provisional. Ha estat un any marcat pel final d'unes de les bandes més grans de les últimes dècades, R.E.M. Després de 15 LP's i una infinitat d'himnes mítics per a la història del rock, els d'Athens van abandonar el vaixell deixant-nos una magnífica herència musical. A principis d'aquest any, van publicar el seu quinzè disc, sense que ningú sabés que era l'últim; pocs mesos més tard, després de la notícia de la seva dissolució, Stipe i companyia ens van deixar un recopilatori com a regal "pòstum". Evidentment, en aquest blog ja van tenir el seu merescut homenatge.

Desgraciadament, algunes de les més destacades figures del panorama musical ens han deixat. És el cas, per exemple, de la cantant Amy Winehouse, el guitarrista Gary Moore o el saxofonista Clarence Clemons. Afortunadament, però, altres grans bandes i prometedors artistes s'han anat fent lloc en aquest terreny de batalla que és la música. Esperem que Ós Bru, del qual forma part un servidor, pugui donar per fi un salt endavant en aquest 2012. Les sensacions són més que bones.

Parlant estrictament d'aquest TOP-15 per al 2011, cal dir, un cop més, que el nucli dur del llistat el forma la música pop rock, perquè, evidentment, és la que agrada més en aquest blog. Per altra banda, la gran majoria de propostes arriben del Estats Units i Canadà, tot i que podrem trobar algunes de les millors obres que s'han fet a casa nostra durant el darrer any. També és just recordar que alguns dels grans grups dels últims anys, eternes referències en aquest espai de la xarxa, han publicat de nou. És el cas dels mateixos R.E.M. ("Collapse Into Now"), Radiohead ("The King of Limbs"), Foo Fighters ("Wasting Light"), l'ex-oasis Noel Gallagher o els megalòmans Coldplay ("Mylo Xyloto"). Tot i que aquests treballs han estat més aviat irregulars, ens han deixat un cop més grans temes: Discoverer, Little by Little, Walk, The Death of You and Me o Hurts Like Heaven (clicar al títol per a reproduir).

Durant la pròxima setmana aniran apareixent poc a poc les ressenyes. Disfrutin, doncs, de la música i, un cop més, s'admeten tot tipus d'opinions, recomanacions, crítiques i insults. Bon Nadal i pròsper 2012.