7. Wye Oak - Civilian

Les comparacions són odioses. I Wye Oak n'és un exemple clar. El passat any la crítica musical va alçar als altars el gran disc de Beach House, "Teen Dream". Per això, aquest any, amb la publicació de "Civilian" (el tercer LP ja), molts els hi van buscar coses en comú. Però la realitat és una altra. Deixant de banda comparacions extra-musicals (ambdues bandes són de Batimore, estan formades per noi i noia, i la veu d'elles pot assemblar-se de tant en tant), són projectes que segueixen dues vies força diferents. Wye Oak aposta per donar més protagonisme a la guitarra i menys als teclats, per dotar la seva música d'un so aspre, però sovint eteri. Menys dolçor pop i més cruesa rock.

La proposta musical va des de peces més crues, algunes de les quals les podrien firmar els mateixos Low, altres segueixen l'estela shoegaze de My Bloody Valentine o Slowdive. L'àlbum comença realment interessant, el seu so t'atrapa des del primer moment, però no és fins "Holy Holy", el tercer tema, que Wye Oak ens regala el primer "gran cop". Un afilat i vertiginós inici guitarrer deixar pas a una textura més rugosa, combinada amb una secció de veus que dóna amplitud al so. La tornada tarda en arribar, però precisament per sorprenent i contundent és tant bona. A mig LP trobem "Civilian", tema que li dóna el títol. Amb una bona cadencia de ritme i una guitarra que fa caminar a la perfecció la cançó, Jenn Wasner canta a una relació que no ha arribat a bon port. Però un dels talls més rics musicalment, amb més detalls instrumentals és, sens dubte, "Hot as a Day". Aquí Wye Oak obren la finestra i deixen entrar la llum, i acaben amb una autèntica explosió de bon rock. Per contra, "We Were Wealth", la penúltima, és una preciositat. Una cançó que no acaba de sortir de l'amagatall, però que tampoc s'apaga del tot; la progressió final és un regal que no ens esperàvem.

El resultat de tot és un disc molt personal, però alhora molt sòlid i compacte. No hi ha cap tema que faci baixar el nivell de l'obra, ja de per sí reposada en tot el seu conjunt. Dos o tres autèntics hits pop rock i una proposta amb molt futur.

Recorden a: Low, Deerhunter, Slowdive.
Tres caramels: "Holy Holy", "Civilian", "Hot as a Day".

8. Anímic - Hannah

Sensacional disc dels Anímic. Aquesta "família musical" afincada al peu de la muntanya de Montserrat ha creat un dels millors discos que he pogut escoltar recentment per les nostres contrades. Malgrat el boom mediàtic del pop-rock català durant els darrers dos-tres anys, els Anímic, anteriors a tot aquest fenòmen, hi han estat al marge. Sobretot perquè es tracta d'una música més personal i original, més propera a propostes que venen de fora que no pas de la tradició pop-folk autòctona. Anímic evoca les imatges més místiques i salvatges de la Catalunya interior, sovint semblen sortits d'una cova, i el misteri rodeja cadascuna de les seves cançons. Amb una producció excel·lent i un so molt perfeccionat, "Hannah" és en alguns casos un àlbum dual: dos compositors, dos cantants, dos idiomes. Possiblement això últim és el que juga menys a favor. Aquest ball català/anglès no afavoreix la cohesió del disc, però tot i la dualitat compositiva, musicalment el disc és força coherent. I també es compensa amb el joc veu femenina - veu masculina, que tan bons resultats dóna sempre. Anímic ens demostra, melodia rere melodia, que de vegades val més el silenci que la força; la sutilesa instrumental que la contundència èpica.

La trilogia inicial és francament superba. "Trenco una branca" obre l'àlbum marcant perfil. Una melodia tètrica i fosca, marcada sobretot per la guitarra acústica i l'aparició d'un imponent orgue. En la següent pista, "Blue Eyed Tree", la tònica és semblant però aquí el que realment crida l'atenció és el magnífic ritme de bateria. Ah! i un final al més pur estil Radiohead. A "Hannah", els arrenjaments de corda ens arriben a les entranyes. Més endavant ens topem "Boirina", una fantàstica peça, molt bucòlica, amb un crescendo final que fins i tot ens fa moure el cos. I "La pols i el punyal" tanca l'àlbum amb una preciosa i melancòlica melodia ajudada, de nou, per uns excel·lents arrenjaments de corda.

L'experiència amb un dels grans del rock independent americà Will Johnson (Centro-matic, South San Gabriel) ha propulsat les ambicions d'aquesta banda de la Catalunya central. Amb "Hannah", els Anímic han entrat realment en una nova fase i poc tenen a envejar de les bandes internacionals del seu gènere.

Recorden a: Low, Mishima, Fleet Foxes.
Tres caramels: "Trenco una branca", "Blue Eyed Tree", "Boirina".

9. Explosions in the Sky - Take Care, Take Care, Take Care

Passegem pel camp i de sobte trobem una casa abandonada, amagada sota una immensitat de plantes espesses i branques recargolades. Ens pica la curiositat i obrim la porta. Sí, està abandonada, però tot seguit les primeres notes de "Last Known Surrondings" se senten amb força al nostre voltant. Hi ha una postal enmig de la sala, és el now LP d'Explosions in the Sky, "Take Care, Take Care, Take Care" (tres cops).

L'envoltori del disc ens invita a imaginar-nos una història així. La postal que ens ha deixat aquest quartet de Texas segurament ja l'hem llegit abans, ens va impactar més quan vam "llegir" per primer cop "Those Who Tell the Truth Shall Die, Those Who Tell the Truth Shall Live Forever" (2001) o "The Earth Is Not a Cold Dead Place" (2003). Vaja, que es tracta d'un disc continuista, segueix la dinàmica de la discografia dels Explosions: les guitarres com a protagonistes, llargues progressions, el contrast entre el soroll atronador i la pausa, melodies molt agudes ben reverberades i sorprenents cop de distorsió rock.

"Human Qualities", el segon dels sis talls de "Take Care" s'inicia com un plàcid bals, amb una guitarra i un minimalista ritme electrònic, després un d'aquells inquietants silencis a l'estil Sigur Rós, per tornar de nou a la via principal. Per contra, "Trembling Hands" és un rara avis dins aquest recull de cançons, perquè ve marcada per un intens ritme de bateria. "Be Comfortable, Creature" és possiblement la peça més bella del disc. Amb un bonic arpegi i unes delicades notes de guitarra molt, molt agudes. Una música perfecte per quan abandonem la casa abandonada i tornem a la desolada vall en la qual ens trobavem. A mitja cançó, descobrim una carretera per a desembocar de nou a la civilització.

La conclusió és clara: decepcionarà als qui vulguin trobar algo més en un gènere que segurament ja no dóna més de sí. Per contra, captivarà als qui viuen entregats a una banda que disc rere disc ha consolidat un so propi i que el sap defensar amb gran encert en directe. Jo m'incloc dins aquest segon grup.

Recorden a: Mogwai, Godspeed You Black Emperor!, Mono.
Tres caramels: "Human Qualities", "Be Comfortable, Creature", "Postcard From 1952".

10. The Decemberists - The King Is Dead

A vegades resulta ser més positiva la prudència que l'ambició. Aquesta sembla ser la lliçó que va apendre Colin Meloy, líder dels Decemberists, quan va fer balanç dels seus últims dos treballs. Si l'excés i la complexitat mal aconseguida havien marcat el psicodèlic i barroc "The Hazards of Love" (2009), aquesta banda de Portland va decidir apostar per la simplicitat i l'accessibilitat en aquest "The King is Dead". I els resultats són més que notables. Un àlbum instani i assequible, que transforma dies grisos en somriures en menys de tres minuts.

Des de bon principi ja podem percebre que aquí es torna a apostar pels sons més autèntics del pop-rock americà i pel caràcter country de la seva música. Aquest pas endavant o millor dit, aquest cop a la taula, han decidit fer-lo acompanyats. La cantautora country Gillian Welch regala la seva veu en la meitat de les cançons i el guitarrista dels R.E.M. Peter Buck posa una mica de les seves espècies. Però els lligams entre els Decemberists i els R.E.M. no es limiten només a l'aportació guitarrera de Buck en tres peces. "Calamity Song" busca la immediatesa de "Talk About the Passion" (1984) amb el seu riff inicial. "Down By The Water" és més que un homenatge al "The One I Love" (1987) dels mites d'Athens. Funcionen. Estem parlant segurament, de les millors cançons del disc, no ens enganyem. A "Rise To Me" reivindiquen el seu art per crear grans balades, com sempre ho han fet. Per contra, a "Rox In The Box" semblen entrar en una taberna de port per deixar el protagonisme als intruments de corda i al genial acordió. Ja cap al final, "This Is Why We Fight" evoca a una guerra passada amb un marcat caràcter èpic.

The Decemberists torna al nivell dels seus millors treballs, "Picaresque" (2005) i "The Crane Wife" (2006), amb un àlbum que no passarà a la història de la música, però que sempre compleix quan un vol, simplement, disfrutar d'aquest art. Recomanadíssim com a disc de carretera!!

Recorden a: R.E.M., Neil Young, Wilco.
Tres caramels: "Don't Carry It All", "Calamity Song", "Down By The Water".

11. Girls - Father, Son, Holy Ghost

"Father, Son, Holy Ghost" és una reivindicació del rock més clàssic. La percepció que tenim al escoltar-lo és que totes les seves cançons semblen haver estat ja inventades, que cap de les melodies que hi emanen és nova. Per tant, quin és el mèrit d'aquest LP? Que és creïble, que és un disc de rock que enganxa, que en un moment on precisament el gènere rock en sí sembla estar en crisi, Girls torna a proclamar la grandesa d'aquesta música.

I aquesta proclama la construeixen a través de dues vies. Una via, amb la que obren el disc, "Honey Bunny" i "Alex", un pop acaramelat i romàntic, més proper a la tradició dels Beatles o dels Beach Boys. Christopher Owens, el vocalista, canta desesperat a un amor que no sembla coallar. La part més xocant arriba just després d'aquestes dues peces. Canvi brutal, canvi de via. Enmig de tot apareix "Die", una cançó que comença forta, amb un fort contrast respecte les anteriors peces. L'energia de clàssics del rock més potents com Deep Purple sorgeix del no-res, per després jugar a ser els Led Zeppelin o els Pink Floyd més simfònics. És el mateix que passa amb "Vomit", la millor cançó del disc sens dubte. Molt progressiva, s'inicia amb un senzill i repetitiu arpegi de guitarra, però en pocs minuts explotarà al més pur estil "The Great Gig in The Sky", de Pink Floyd. Cal admetre que la segona part del LP, tot i la força en ascens de "Forgiveness", no té el punch de la primera i sovint cau en descafeinades peces pop.

El seu anterior disc "Album" (2009), no em va acabar de fer el pes, tot i rebre els elogis de la crítica; amb "Father, Son, Holy Ghost" han fet un pas endavant, desmarcant-se de la infinitat de bandes nord-americanes del seu estil, i a sobre, posant de nou en un pedestal el millor rock de les dècades passades.

Recorden a: The Beatles, The Beach Boys, Pink Floyd.
Tres caramels: "Honey Bunny", "Die", "Vomit".

12. St. Vincent - Strange Mercy

El pop que manufactura St. Vincent, també coneguda amb el nom d'Annie Erin Clark, no sabem si és música per a un futur proper, o més aviat ens evoca al passat. L'únic que tenim clar és que és inimitable. I també tenim clar que a molts de nosaltres ens sedueix amb un orbir i tancar d'ulls. De rostre angelical i amb una ensucrada veu que ens recorda cantants com Björk, PJ Harvey o Régine Chassagne (Arcade Fire), amaga un esperit rocker i revel. Ho demostren els rampells de guitarra elèctrica que apareixen durant tot l'àlbum, un virtuosisme al servei de l'experimentació pop. "Strange Mercy" és realment un disc esquizofrènic: ara atacs de música electrònica, ara delicadesa femenina; ara pausa, ara hiperactivitat rockera…

Des del principi sabem que "Strange Mercy" no és un disc de pop fàcil de digerir. "Chloe In The Afternoon" s'inicia amb teclat "extraterrestre", amb un ritme difícil de seguir i una ràpida i paranoica guitarra. La delicada veu d'Annie fa de contrapunt. Però la segueix la implacable "Cruel", segurament la millor cançó que podrem trobar, enorme. Una peça que comença amb una melodia al més pur estil Disney clàssic, però que de nou es combina amb la virtuosa guitarra distorsionada. Tot desemboca en un final d'explosió pop amb aires de musical de vella època. Més endavant trobem talls com "Surgeon", on ens demostra que ella també ha compartit espai amb un dels grans, Sufjan Stevens. Alguns dels arranjaments que hi apareixen bé els podria firmar l'artista canadenc. És una pena, però, que el disc perdi en força a partir de la segona part.

Un álbum, doncs, que primer intimida, impressiona, o fins i tot espanta, sobretot als qui l'escolten per primer cop. Amb el temps, un li agafa estima a un grapat de cançons i a una artista diferent, que busca la provocació a través de la música, però també la innovació en un gènere sovint estancat en els mateixos paràmetres.

Recorda a: Sufjan Stevens, Dirty Projectors, Beck.
Tres caramels: "Cruel", "Surgeon", "Northern Lights".

13. Papercuts - Fading Parade

Papercuts és una d'aquelles propostes que no per poc innovadores deixen de ser interessants. Aquest projecte, que gira al voltant del californià Jason Robert Quever, s'ha refugiat en la psicodèlia i el reverb per a crear aquest "Fading Parade". Es tracta d'un disc de pop melós i llaminer, que entra fàcilment i resulta simpàtic. El fet d'haver compartit escenari amb bandes com Beach House i Grizzly Bear es nota en més d'una picada d'ullet. Però el resultat és més que satisfactori.

Sempre hi ha un risc quan col·loques la millor cançó del disc al principi de tot. Però en aquest cas la jugada li surt bé a Quever. Perquè aquest aire somiador de "Do You Really Want to Know", al més pur estil Beach Boys, t'atrapa des del primer moment. L'aristocràtica "I'll See You Later I Guess" va també en aquesta línia. Tot i ser més melancòlica, evoca perfectament el so del millor pop dels seixanta i setanta. A banda d'unes guitarres ben reverberades, la veu de Quever també ajuda a crear aquesta atmosfera etèrea, amb un cantar quasi xiuxiuejat. "Wait Till I'm Dead" és un carrussel musical que perfectament el podrien firmar els Beach House. Una juganera però trista guitarra marca la melodia a base d'arpegis, mentre Quever canta desesperat. El millor, però, està per arribar. "Charades" tanca l'àlbum de forma brillant. Construïda a partir de les escales d'una guitarra flotadora, reivindica els viatges tripiosos dels grans Spacemen 3, amb un final d'autèntic pop èpic.

Sempre són d'agraïr propostes tan fresques i talentoses com "Fading Parade". Una bona banda sonora per quan l'estiu ja mor i la tardor va fent acte de presència, de forma paulatina.

Recorden a: Beach House, Beach Boys, Atlas Sound.
Tres caramels: "Do You Really Want to Know", "Wait Till I'm Dead", "Charades".