Radiografia a l'Eurocopa I

Sembla que hagi passat una eternitat des que Rússia va assolir les semifinals de l’Eurocopa, amb un futbol brillant, valent i sorpresiu, però de fet només fa quatre anys d’aquella gesta. Aquella temporada, el Zenit es proclamava campió de la Copa de la UEFA i Andrei Arshavin es postulava com a crack emergent. Les grans figures d’aquella Rússia han fet el viatge d’anada i tornada a les grans lligues europees, i només Pogrebnyak s’hi ha quedat, de moment, sense triunfar. L’aposta per l’escola holandesa, però, segueix en peu: Dick Advocaat ha rellevat Hiddink al capdavant del combinat. La filosofia de joc es manté immaculada, però la imatge està lluny de ser la passada. Partint d’un clàssic 4-3-3, el centre del camp es veurà monopolitzat per jugadors del Zenit, possiblement, Shirokov, Denisov y Zyryanov, deixant el talent d’Arshavin i Dzagoev per darrere d’un únic punta. El cas del mitjapunta del CSKA és especialment important: en el seu primer gran torneig de seleccions, ha de ser capaç de mostrar tot el seu repertori per a captar l’atenció d’algun gran d’Europa. A la davantera, la competència és ferotge: Pogrebnyak, Pavlyuchenko i Kerzhakov es juguen una sola plaça. La maquinària ofensiva haurà de funcionar a ple rendiment, per equilibrar les tradicionals carències defensives, agrujades per les baixes. Hi ha pros i contres a l’hora de confiar en els russos. Si bé el rendiment dels cracks no ha estat bo en els últims anys, molts han recuperat el seu millor nivell amb el retorn a casa. És més, la participació dels seus dos grans equips en Champions ha estat més que notable. De totes maneres, la selecció no ve fent grans partits, però si és capaç de donar com a mínim la meitat del futbol de fa quatre anys, en aquest grup tan assequible, la seva presència a quarts està assegurada. Diagnòstic: Obligada a passar de fase. Ho farà, però no arribarà més lluny.

La selecció de Polònia actual ha viscut de la nostàlgia dels anys 70 i 80, moment de les seves grans gestes internacionals. I enmig del desert futbolístic, aquesta Eurocopa co-organitzada amb la veïna Ucraïna esdevé la oportunitat ideal per a reclamar un nom en el saló de la fama de la competició. Tampoc podem afirmar alegrement que la selecció actual tingui potencial per a guanyar la competició (el cas de Grècia el 2004 no es repetirà en cent anys). Però el fet d’haver estat enquadrada en un grup relativament assequible ha esperonat les il·lusions dels polonesos. Franciszek Smuda ha conformat un conjunt en general correcte, sense gaires artificis però força compensat. Però sobretot té dos elements que juguen al seu favor en una competició tan curta com l’Eurocopa (afecció a part): un gran porter i un fenomenal golejador. Als seus 22 anys, Wojciech Szczesny s’ha consolidat a la porteria d’un dels grans, l’Arsenal. Per la seva banda, Robert Lewandowski, s’ha destapat aquesta temporada com un autèntic depredador al Borussia Dortmund, flamant campió de la Bundesliga. Precisament aquest davanter lidera el trident polonès de l’equip de la Westfàlia, juntament amb Piszczek (lateral dret), i Blaszczykowski (interior dret), tots dos esplèndits jugadors. A part de tots aquests, el combinat d’Smuda combina homes curtits al futbol europeu d’elit (Obraniak, Murawski, Wasilewski, Brozek), amb alguna jove perla encara per explotar (Wolski, Rybus). No seria d’estranyar que en aquest grup, Polònia intentés portar la iniciativa en més d’un partit. Si els nervis no la traicionen en el partit inaugural contra Grècia, pot segellar una notable aventura europea, anant més enllà de la fase de grups. Diagnòstic: Aposto perquè arribi a quarts, però l’enfrontament amb els dels grup B pot ser mortal per a ells.

Atravessa en aquests moments un desert la República Txeca. Amb algún veterà reducte de la brillant etapa de Pavel Nedved i sense un relleu generacional a l’horitzó. Tot i això, ha aconseguit classificar-se per la fase final i té molt mèrit. El seu seleccionador Michal Bílek partirà presumiblement d’un 4-2-3-1 que pot virar cap a un 4-4-1-1, en cas que el moment ho demani. És d’esperar que en més d’un partit esperi el seu contrari tancat en defensa, i intenti surtir a la contra, canalitzant els contraatacs a partir del seu mitjapunta i per alguna de les bandes. Perquè precisament una de les armes que ha d’utilizar el combinat txec és el treball en bloc. Sabent que hi ha dos jugadors que sobresurten entre la resta, aquests dos líders han de fer-se grans pel bé de l’equip. Parlem del porter Peter Cech i de talentós mig Tomas Rosicky. Tots dos consolidats en l’elit europea i que han fet un final de temporada més que satisfactori. Com que més enllà d’ells el nivell baixa força, han d’exprimir la recepta al màxim: defensa forta, aprofitar la qualitat de mitjos com Plasil o Jiracek i no perdonar a dalt. Per a aquesta missió, els principals candidats són el ja veterà Milan Baros (per a ell no passen els anys) i el jove Necid, que encara s’espera la seva explosió definitiva. No ho tindrà fàcil la República Txeca, ja que s’enfronta amb Rússia el primer dia. Una victòria faria girar la truita i unes introvertides sensacions pessimistes es podrien convertir en esperança i il·lusió. Diagnòstic: Curta serà la competició pels txecs. Necessiten més recursos per arribar a quarts.

Recordant aquella Eurocopa de 2004 on Grècia es va proclamar campiona, a més d’un li acostumen a venir arcades. En part, és cert. Aquell any fou tan el triomf del (legítim) futbol defensiu com un miracle amb pocs precedents. El nacional-defensivisme d’Otto Rehhagel s’ha anat diluïnt amb el pas del temps i el portuguès Fernando Santos ha dotat el combinat d’una major ambició ofensiva. Per tant, enguany Grècia vol delligar el seu nom del de futbol garrepa, que tan l’ha acompanyat. Trobem alguns supervivents d’aquell 2004, d’entre els quals destaca Karagounis. Aquest veterà migcampista és encara la referència de l’equip, i el seu capità. Santos partirà d’un 4-3-3 donant protagonisme a les bandes, amb jugadors com Salpingidis. Caldrà veure també les joves perles gregues que el seleccionador s’ha emportat pel torneig, com Ninis o Fetfatzidis. Però la base continua sent una defensa forta, que en part compensa la preocupant falta de gol de l’equip grec. Papadopoulos ha demostrat al Schalke alemany que és capaç de liderar la defensa, i té una prometedora carrera per endavant. Però és important en una competició tan breu estar encertat de cara el gol (ells bé que ho saben per experiència), i aquesta important responsabilitat recaurà en davanters com Samaras o Gekas. Tot i haver fet una molt bona fase de classificació, aquesta Grècia està mancada dels recursos suficients com per vèncer i convèncer. Diagnòstic: La carta del “miracle” ja se la van gastar, ara necessiten ensenyar altres armes, de les quals van justos. No jugaran més de tres partits.    

Fam d'Eurocopa

Accés Provisional aprofita l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna per a tornar a parlar de futbol. Ja tocava. En una setmana començarà la competició i els seleccionadors ja han decidit quins seran els protagonistes. Les expectatives són màximes en un torneig, aquest de 2012, que comptarà amb la presència de tots els anteriors guanyadors i amb les principals seleccions europees. En definitiva, estan tots els favorits. A banda de les emergents Bèlgica i Suïssa, els clàssics hi són presents. L’altra cosa és si, dipositades les esperances en aquesta Eurocopa, el seu futbol ens acabarà omplint, o si per contra, ens decebrà i ens deprimirà. Els optimistes recordaran l’edició de 2008, amb partits mítics com el Rússia-Holanda, el Croàcia-Turquia o l’Espanya-Alemanya de la final. Els pessimistes repetiran fins a la sacietat que el Mundial de Sud-àfrica va ser una autèntica gasòfia. I altres només sabem que el futbol ens distraurà durant el mes de juny. Serà el moment per a què les joves promeses es converteixin en cracks, i el cracks esdevinguin llegendes.

A priori, el grup A sembla el més barat de tots. Absència de favorits, amb l’amfitriona Polònia i la imprevisible Rússia acompanyant la República Txeca i Grècia, sorprenent guanyadora el 2004. En canvi el B serà un bullir de futbol. Tres pesos pesants més una prometedora Dinamarca. L’Alemanya – Holanda del dia 13 es preveu com el millor partit de la fase de grups, de llarg. Portugal tindrà el paper d’alternativa. En el grup C hi trobem la defensora del títol. Espanya torna a acumular potencial com per a aspirar a revalidar el títol. Amb ella, un clàssic com Itàlia. Croàcia i Irlanda poden ser fonts de sorpreses. I finalment, l’equilibrat grup D. Dues eternes potències com Anglaterra i França, i dues il·lusionades pretendents, Suècia i Ucraïna, que també exercirà d’amfitriona. En els propers dies, més Eurocopa.

La fotografia documental al Vietnam: el rostre de la guerra

La guerra del Vietnam marca un abans i un després en la història de la fotografia documental i del fotoperiodisme en general. Per una banda és la culminació d’un procés evolutiu. Amb la Primera Guerra Mundial comença a donar els seus primers passos el fotoperiodisme de guerra; amb la segona, dóna un gran salt endavant (com també en la Guerra Civil Espanyola) i assoleix un protagonisme destacat. Amb el temps, fotografies com la del milicià caient, de Robert Capa, o les del desembarcament de Normandia esdevenen mítiques. És la culminació de la cultura visual de masses. Desenvolupen tota una iconografia de guerra i queden fixades en l’imaginari de la població. Però és amb la guerra del Vietnam, quan el fotoperiodisme arriba al seu punt àlgid, en la manera d’expressar i analitzar els esdeveniments, però també en la força amb la que influeix a la opinió pública. En aquest sentit, ajuda la llibertat d’expressió, del qual els Estats Units han esdevingut garants. Per això, el fotoperiodisme al Vietnam marca “un després”. Aquesta absoluta llibertat d’expressió acaba sent contraproduent pel govern nord-americà, ja que davant les dramàtiques imatges que arriben sobre el conflicte, la opinió pública acaba demanant, en massa, la retirada de les tropes del Vietnam. Tant la televisió com el fotoperiodisme esdevenen una potent arma contra la potència nord-americana. A partir de Vietnam i fins els nostres dies, el fotoperiodisme de guerra es controla molt més. És doncs, per aquest seguit de factors, que en aquest conflicte, tindrà la seva màxima força.

Grans agències de notícies, com Associated Press, o importants grups com Magnum Photos, en la seva vessant fotoperiodística, també es deixen veure a la guerra del Vietnam. Els fotògrafs capten la dura realitat del conflicte, però alhora també creen grans obres d’art. És el cas d’Eddie Adams, Nick Ut, Henri Huet, Horst Faas, Philip Jones Griffiths, Don McCullin i Larry Burrows.

La fotografia més dramàticament cèlebre de la guerra del Vietnam és segurament la que li va donar el premi Pulitzer a Nick Ut el 1973. A The Terror of War, Ut retrata com una sèrie de nens i nenes, una sense roba, fugen d’una zona on l’exèrcit sud-vietnamita ha llançat un atac amb napalm. La força de les imatges és tant contundent que provoca un fort impacte en l’opinió pública nord-americana, fins al punt d'entendre aquesta fotografia com el  desencadenant de la retirada dels Estats Units de la guerra.
Una altra famosa fotografia sobre la guerra del Vietnam és la d’Eddie Adams. Guanyadora també del premi Pulitzer el 1969, és una imatge que queda gravada en la retina de la població nord-americana gràcies a la brutalitat del segon en la que és captada. El cap de la policia sud-vietnamita, Nguyen Ngoc Loan, executa a sang freda un membre del Vietcong que ha estat fet presoner durant l’ofensiva del Tet (1968). El fet que l’assassinat es produeixi en una via pública, a la localitat de Saigon, la fa encara més descarnada. Adams es disculpa temps després, degut a la repercussió que té la fotografia: “El general matà aquell Vietcong. Jo vaig matar el general amb la meva càmera. Les fotografies continuen sent les armes més poderoses del món. La gent se les creu, però els fotògrafs menteixen, encara que sigui sense manipulació. Només són mitges veritats. La fotografia no deia: Què faries si fossis el general en aquell mateix moment, en aquell lloc, i agafessis aquell assassí que havia acabat amb la vida d’un, dos, tres americans?”.

Larry Burrows es guanya la fama d’intrèpid gràcies a les seves instantànies a primera línia del front i la seva sang freda alhora de captar moments dramàtics. Tanta és la seva temeritat que acaba morint el 1971 a Laos, durant una missió de l’exèrcit dels Estats Units. Una de les obsessions de Burrows és mantenir la perfecció tècnica de les fotografies tot i la dificultat del context. Un exemple, és la que acaba sent portada de la revista Life (més a dalt, 1965). Un helicòpter nord-americà aterra per a salvar dos soldats ferits. Tot i la tensió del moment, Burrows aconsegueix enfocar perfectament el tràgic rostre del soldat que es manté il·lès, que sembla demanar ajuda. La segona, ja en color (1966), il·lustra com tot i els horrors de la guerra, els fotògrafs passegen quasi tranquil·lament, com si estiguessin en el seu món, per a buscar la millor imatge, però la distància entre el lloc d’acció i el fotògraf és cada cop més estreta.

El 1968, Don McCullin, fotògraf britànic expert en esdeveniments dramàtics, retrata la tensió i la por en estat pur. La commoció del marine nord-americà és captada amb el seu màxim exponent a través del seus ulls i la postura del seu cos. No sabem què mira el soldat, però la cara de pànic ho diu tot. McCullin ho explica així: “Em vaig ficar en una gran batalla amb el 5è Regiment dels Marines dels Estats Units a Hue, la major de la guerra del Vietnam. Després de dues setmanes allà veient cadàvers a escassos metres d’on dormia, vaig tornar a casa una mica tocat mentalment. Però tenia la millor sèrie de fotos que fet mai”.

Un altre dels fotògrafs que assoleix prestigi i celebritat amb la guerra del Vietnam és Philip Jones Griffiths. El 1971 publica el llibre de fotoperiodisme Vietnam Inc., una altra de les obres que ajuda a l’opinió pública a decantar-se contra la guerra i a pressionar el seu govern. Jones Griffiths busca el contrast entre els soldats nord-americans i el civils vietnamites en les seves fotografies, en molts casos, un contrast d’humanitat. Busca imatges que no surtin als telenotícies, que castiguin en part als Estats Units per les seves accions. Membre de Magnum Photos des de 1967, les seves fotografies han estat portada de nombroses revistes en tot el món. Respecte a la guerra, afirma que “no sóc dels que disfruten amb la violència, la detesto. Però en situacions de guerra, necessites tenir el cap fred i distingir entre realitat i por. Si no ho fas, es fàcil que moris.” Un exemple de la seva obra és la fotografia que va prendre el 1968 a Saigon. Una refugiada camina confosa entre les runes després d’un atac nord-americà, que pretenia acabar amb els franctiradors del Vietcong. Els civils també en són víctimes.

Per acabar, la premiada fotografia de Horst Faas amb el Pulizter de 1965. Magnífica no només pel moment, sinó també per la manera d’enquadrar l’escena. El contrast entre el poder d’uns i altres és evident. Un pare sosté amb els seus braços el cadàver de la seva filla mentre demana explicacions als soldats sud-vietnamites.

 

La librería ambulante, de Christopher Morley

En una llibreria podem trobar sovint autèntics totxos, novel·les primoroses, èpiques, sovint interminables, amb infinitat de personatges i històries que ens fan reflexionar fins i tot sobre la nostra pròpia existència. Però també, de tant en tant, amagats tímidament entre els colossos de la literatura, trobem petits diamants en brut, històries breus però engrescadores. Aquest és el cas de "La librería ambulante" (1917).
 
Helen McGill és una dona que arriba a l'equador de la seva vida amb la creixent sensació de monotonia i semi-esclavitud respecte el seu germà Andrew, un escriptor de certa reputació. Cansada de la rutina, decideix comprar el Parnàs, una llibreria ambulant, a l'enigmàtic professor Mifflin i viatjar per la Nova Anglaterra de principis de segles a la recerca d'experiències vitals.
 
"La librería ambulante" és un quasi un conte, podriem dir també que és quasi una "road movie", o una oda a la lectura. La primera novel·la de Christopher Morley (1890-1957) transmet inocència i frescura a parts iguals. El viatge del Parnàs enganxa des del primer moment. Amb una barreja de claredat literària, ritme narratiu, certs tocs d'humor i evocadors paisatges de l'Amèrica rural, aquesta història es converteix en una petita (i breu) joia per a la lectura.  

Herència, esperança, memòria

Sabíem que aquest dia arribaria, però ningú s'ho volia imaginar. De fet, ell semblava l'únic que estava preparat. Pep Guardiola deixa el Barça després de l'etapa més exitosa del club i un equip que s'ha convertit en un fenomen que transcendeix fins i tot el món del futbol. Però amb ell no se'n va tot això, una part molt important resta en l'ànima del Barça: una herència, esperança i molts records.

Guardiola ens deixa la millor generació de futbolistes de la història del club, amb Leo Messi al capdavant. No només la columna vertebral d'aquest grup de jugadors prové de la cantera sinó que a més, una nova fornada de joves que ronden la vintena asseguren un futur brillant. Ell ja ha fet tot el possible per a que estiguin preparats per a aquest repte. Guardiola creu que la seva marxa és "el millor per al club". Les seves grans decisions durant aquests quatre anys sempre han sigut encertades. Li devem confiança. I cal ser optimista.

Perquè si una cosa ens ha ensenyat aquest entrenador és a no perdre l'esperança. S'ha comentat molt que en els últims anys la mentalitat del culé ha canviat. Ara respira optimisme, i fins i tot es permet algun rampell de triomfalisme. Ni quan va marxar Cruyff es va acabar el món ni tampoc quan ho va deixar Van Gaal (sí, era un grandíssim entrenador, no ho oblidem). Abans de l'arribada de Rijkaard, Radomir Antic havia deixat el Barça sisè de la lliga en un final més que bo. L'holandès era quasi un desconegut per l'afició i només se'n recordaven els seus èxits com a jugador. Doncs bé, va repetir els èxits del Dream Team. Cinc anys més tard, quan de nou semblava que l'entitat s'esfondrava, va aparèixer Pep per regalar-nos una fabulosa experiència de quatre anys. Sí, el Barça no s'acaba mai.

El Barça no deixarà mai d'existir perquè apart de futur té passat. Piles i piles de llibres, DVD's i un magnífic museu a l'abast per tornar a gaudir. Fem memòria perquè de records en tenim un bon grapat. Gràcies Pep! Fins aviat! 

PD: Havia escrit això vint minuts abans de la roda de premsa. Tito Vilanova és "el millor per al club", sens dubte.

Anys de Prosperitat, de Chan Koonchung

"En una societat relativament pròspera, la població té més por de l'anarquia que de la dictadura". L'escriptor xinès Chan Koonchung ens fa reflexionar en aquesta novel·la sobre el preu polític que hem de pagar pel progrés, el benestar i la felicitat. Escrita en clau de futur pròxim (escrita el 2009), se situa en la ciutat de Pequín el 2013. Lao Chen, un escriptor de Hong Kong però que ha crescut a Taiwan, rep una enigmàtica notícia per part d'un vell amic. Aquest afirma que un mes del 2008 ha desaparegut, ningú se'n recorda i no en queda quasi rastre en els arxius. "Anys de prosperitat" ens relata la història d'un petit grup de ciutadans xinesos que arribaran fins les últimes conseqüències per a saber l'autèntica realitat, el perquè d'aquesta suposada amnèsia i aquesta inquietant felicitat general.

La crítica ha situat "Anys de Prosperitat" en la línia d'"Un Món Feliç" d'Aldous Huxley o "1984" de George Orwell. Però no ens engayem. Per molt que la història que ens conta Chan sigui fictícia, aquesta transcorre en un marc ben real, en un país com la Xina que camina a passos de gegant cap a la supremacia mundial. En aquest sentit, recorda en molts moments el Saramago d'"Assaig sobre la ceguesa" o "Assaig sobre la lucidesa". I per molt que se'ns expliqui la realitat actual xinesa, les idees que en traiem són perfectament aplicables a l'Europa occidental de les "velles" democràcies. La ciutadania és capaç d'oblidar tots els seus greuges, totes les restriccions a la seva llibertat si així pot viure una vida pròspera i còmode? No és veritat que tenim tan a perdre si fem front a les debilitats del nostre sistema polític, social i econòmic? És realment sa oblidar capítols incòmodes de la nostra història si amb això posem en dubte el progrés nacional i l'estabilitat social?

Un llibre recomanadíssim per a tots aquells, com un servidor, que senten a totes hores com els experts asseguren que la Xina és el futur, però en canvi no en saben res sobre aquesta llunyana i milenària civilització. Una petita recomanació d'Accés Provisional per a aquest Sant Jordi. Chan Koonchung, "Anys de prosperitat" (versió original, "The Fat Years", 2009). Barcelona: La Campana (català) i Destino (castellà), 2011 (1a ed.). 310 pàgines, 19 euros.

El futuro de la Historia, de John Lukacs

Interessant exercici el que fa John Lukacs en aquest breu assaig de no més de dues-centes pàgines. Si la Història s'ocupa de l'estudi del passat, ell reflexiona sobre el present, i sobretot, el futur d'aquesta disciplina. Què vol dir això? Doncs que no només es fixa en l'interès per la Història en el món actual, sinó també què pot ser d'ella en els pròxims anys, i si es pot ser optimista respecte a l'ofici de l'historiador. No es tracta aquí de profetitzar, sinó més aviat de descriure unes sensacions: cal ser pessimista? Es pot ser optimista? Lukacs, amb una dil·latada trajectòria historiogràfica i una notable comprensió sobre el passat segle XX, és una veu més que autoritzada.
Lukacs presenta en primer lloc el món que rodeja l'historiador. Quin paper ha desenvolupat en la societat al llarg del temps, quin tipus de poder té com a "registrador" del passat, quins problemes pot arribar a comportar per a la veritat històrica l'impuls dels nacionalismes, perquè l'historiador també es mou per modes passatgeres, etc. Però també posa sobre la taula problemàtiques que afecten l'esdevenir de la professió: quin paper tenen les noves tecnologies en l'exercici de la disciplina, poden ajudar o més aviat poden arribar a ser una amenaça per a la veridicitat, tan de fonts com de testimonis? I és més, poden afectar les noves teconologies a l'ensenyament de la Història? La dificultat rau en trobar el límit on aquestes ens deixen d'ajudar i comencen a fer-nos la vida impossible.

Altres realitats de les que parla Lukacs tenen un abast més global. Per una banda, assegura que si bé l'interès per la Història ha crescut en les darreres dècades, la lectura ha disminuït notablement. Podem parlar de crisi en aquest sentit? Per altra banda, ens explica que creix la idea que la Història és important pel saber, però la ignorància d'Història va a més, especialment en la política. El tòpic aquell "d'aprendre dels nostres errors per a no tornar-los a repetir en el futur" és més certa que mai segons ell. Per això recull una magnífica sentència d'un clàssic com Ciceró: "La ignorància del que va succeïr abans que nasquéssim ens converteix en nens eterns".

I finalment, el que sigui possiblement el tema central de l'assaig, o almenys el més interessant. Lukacs planteja el debat de la Història com a ciència o com a literatura. És veritat que l'estudi històric ha de ser científic, rigurós i meticulós, però ell reivindica la Història com a literatura. L'historiador està més aprop del novelista que no pas del físic i això s'ha de notar. Reclama una relació més estreta entre la novela i l'estudi històric, lloant les obres clàssiques, sobretot decimonòniques. La Història ha d'enganxar al públic a través d'una bona narrativa i no pot convertir-se en una fosca cova on quatre estudiosos discuteixen sobre temes intranscendents sense que la societat els pugui ni els vulgui entendre.