Ahir vaig acabar ja el monogràfic de cinema sobre la guerra del Vietnam per a l’últim treball que preparem per a la carrera. I, bàsicament, trec dues conclusions. La primera és que pel·lícules com “Platoon” (1986) o “Full Metall Jacket” (1987) honren el cinema bèl·lic, són grans films. Altres, com “Good Morning, Vietnam” (1987) (divertidíssim Robin Williams), també aborden la crítica al conflicte des de la vessant còmica, no poc impregnada de dramatisme. I pel·lícules com “The Deer Hunter” (1978) narren odissees humanes i vides trencades per l’horror de la guerra. La segona conclusió és que l’ombra d’una colossal obra mestra planeja sobre aquest grup de films. “Apocalypse Now” (1979), de Francis Ford Coppola, és l’experiència cinematogràfica definitiva sobre la guerra del Vietnam. És la que millor capta la seva essència.
La trama argumental i el concepte de la història estan basats en la novel·la de Joseph Cornad, “El cor de les tenebres” (1902), tot i que no està ambientada en l’Àfrica de l’època colonial. El capità Willard, en una missió secreta, ha d’anar a buscar el coronel Kurtz (repeteix nom respecte la novel·la), que es troba en el cor de la jungla de Cambotja, i que està “completament boig i els seus mètodes són defectuosos”. Kurtz suposa un perill per a l’exèrcit nord-americà. Willard emprèn un viatge des d’un Vietnam en guerra fins al cor de la infernal selva sud-asiàtica. Uns dos-cents minuts on l’ésser humà va perdent tot signe de racionalitat en una guerra sense cap tipus d’explicació.
Aquest film ens deixa escenes mítiques i realment memorables: la destrucció inicial de la selva, amb “The End” de The Doors de fons; l’atac dels helicòpters al ritme Valquíries de Wagner; o aquella frase del coronel Kilgore: "I love the smell of napalm in the morning... The smell, you know that gasoline smell... Smells like, victory". A part d’aquests moments tan especials, el que realment cal destacar d’aquesta obra és la sensació d’angoixa, horror i tensió que provoca un viatge riu amunt, cap a la bogeria, la irracionalitat, el surrealisme. En cada capítol, en cada parada, les evidències de demència i depravació humana són majors. Tot més fosc, menys bèl·lic, però més perillós. Realment, feia temps que una pel·lícula no m’impactava i em feia reflexionar tant.
La trama argumental i el concepte de la història estan basats en la novel·la de Joseph Cornad, “El cor de les tenebres” (1902), tot i que no està ambientada en l’Àfrica de l’època colonial. El capità Willard, en una missió secreta, ha d’anar a buscar el coronel Kurtz (repeteix nom respecte la novel·la), que es troba en el cor de la jungla de Cambotja, i que està “completament boig i els seus mètodes són defectuosos”. Kurtz suposa un perill per a l’exèrcit nord-americà. Willard emprèn un viatge des d’un Vietnam en guerra fins al cor de la infernal selva sud-asiàtica. Uns dos-cents minuts on l’ésser humà va perdent tot signe de racionalitat en una guerra sense cap tipus d’explicació.
Aquest film ens deixa escenes mítiques i realment memorables: la destrucció inicial de la selva, amb “The End” de The Doors de fons; l’atac dels helicòpters al ritme Valquíries de Wagner; o aquella frase del coronel Kilgore: "I love the smell of napalm in the morning... The smell, you know that gasoline smell... Smells like, victory". A part d’aquests moments tan especials, el que realment cal destacar d’aquesta obra és la sensació d’angoixa, horror i tensió que provoca un viatge riu amunt, cap a la bogeria, la irracionalitat, el surrealisme. En cada capítol, en cada parada, les evidències de demència i depravació humana són majors. Tot més fosc, menys bèl·lic, però més perillós. Realment, feia temps que una pel·lícula no m’impactava i em feia reflexionar tant.
