Retall II

“Vaig anar a prendre el metro. Al moment que hi entrava hi va haver senyal d’alarma. La gent, esglaiada, s’empenyia escales avall. Un baf intens i asfixiant sortia de la multitud atapeïda. Molta gent asseguda a les escales. Vaig preferir tornar a sortir. I vaig anar fins la plaça de Catalunya pensant que allí podria prendre el tren. Tota la ronda de la Universitat era una desolació, no i havia cap casa que no mostrés senyals de la tragèdia. A la plaça de Catalunya, estols de xicots voluntaris treballaven. Finida la feina, es van enfilar en camions i van partir". Ferran Soldevila.

Retall I

“De sobte van sonar els xiulets i els canons. Jo estava relativament tranquil, estès damunt el llit: seria casualitat tan gran que la bomba tornés a caure al mateix lloc! Però el soroll s’intensificava. Augmentava amb trepidació. Una mena de brunzit s’abatia damunt la casa i la sacsejava esfereïdorament. Vaig agafar el coixí i vaig cobrir-me’n la cara i el pit. Des d’aquest minso refugi, mirava a banda i banda, esperant d’un moment a l’altre veure esberlar-se les parets. Què deia? Recordo que parlava, segons el meu costum. Això és horrible, em semblava que murmurava, no aguantarà. Una detonació brutal. Un terrabastall dins la cambra i, en un esclat de llum com un llampec, la porta de comunicació que s’obre violentament... la bomba havia caigut a can Vidal-Vehils. Però en girar-me cap a la Universitat, em va sorprendre l’accentuació de les destrosses; ja no restava res del rellotge, cap vidre. Però la sorpresa dolorosa fou al mirar el carrer de Corts enllà, cap on mirava la gent, i veure l’esvoranc enorme d’una casa i la casa de “La Publicitat” destrossada" Ferran Soldevila (1894-1971), historiador i escriptor.

"Rooom", l'espectacle musical d'Standstill

Les negres siluetes de cinc musics s'endevinen d'entre la foscor, amb tres grans pantalles a mode de parets d'una habitació que els resguarden. Ells toquen, la música sona molt bé, el públic calla i aplaudeix quan ha d'aplaudir. Després d'hora i mitja d'un esplèndit espectacle musical, els espectadors, rendits davant l'evidència, s'aixequen per a homantejar als artistes. És el concert perfecte.

Standstill presenta amb l'espectacle video-musical "Rooom" el seu últim àlbum, "Adelante Bonaparte" (2010). Es tracta d'una proposta pop-rock molt personal i original, dotada d'una qualitat musical que fa difícil entendre que aquesta banda sigui barcelonina. Enigmàtics passatges i foscos arpegis que fan recordar a Radiohead, progressions i atmòsferes recreant els mismíssims Pink Floyd; sonen crus quan volen, i nostàlgics quan miren enrere, i amb una quotidiantitat al més pur estil barceloní.

La música va cronometrada al ritme de les imatges, o al revés, i és fàcil quedar-se bocabadat davant d'una lliçó artística i de "saber fer" tan implacables.

“Fringe” ja és major d’edat

Quan va aparèixer, ens la venien com un producte del geni J.J. Abrams. Dos anys més tard, s’estrena la tercera temporada d’aquesta sèrie de ciència-ficció, digna hereva de la col·losal “Lost”. La fórmula és molt senzilla: el misteri de la mateixa “Lost” + l’esquema de “The X-Files” + els homenatges involuntaris a “Érase una vez el cuerpo humano”.

La trama és molt més senzilla que en “Lost”, més fácil de seguir. Temporades llargues, de més de 20 episodis, on es combinen casos de ràpida solució amb capítols clau per a seguir la història principal. Però conforme van passant els episodis, “Fringe” guanya en maduresa, en complexitat, en misteri. Té un inici més aviat regular, millora a mitja primera temporada, i quan aquesta acaba, ja no la pots abandonar. Recomano doncs, ferventment aquesta sèrie, per a aquells que es van quedar buits quan va acabar “Lost”, i que necessitin una sèrie que doni peu a interminables debats sobre l’existència humana i els misteris que ens envolten. A mi m’ha donat dos anys genials.

Obrim per setembre

L’Accés Provisional torna a estar obert. Després de mig any d’experiència londinenca, torno a ser estudiant universitari per dos anys més. Darrere deixo una ciutat que realment m’ha fascinat. He pogut aconseguir el certificat Advanced de Cambridge i he pogut treballar en una de les tendes d’esports més grans, importants i atrafegades d’Europa. Però a part d’això, Londres és una ciutat que no s’oblida, vagi hom un cap de setmana o hi visqui un any sencer. Serà per aquesta multiculturitat o cacau de nacionalitats que la caracteritza, o perquè és l’elegant i punyetera capital d’un antic imperi. És impossible aborrir-se. Però si me de quedar amb dues coses on Barcelona mai estarà al nivell de Londres són els pubs i els parcs. Els primers, espais lliures de fum, amb una aura especial, on es pot disfrutar d’una bona pinta de cervesa amb tota tranquilitat. Els segons, immensos, inabastables i quasi sempre verds. Aquí quasi ens hem de conformar amb un parc de Collserola que cada dia és més petit... Això sí, el rock ja no regna a la capital britànica. Una pena, però clar, els temps canvien. Sempre ens quedarà la Premier League i el mosaic de bufandes que es pot veure el cap de setmana per la ciutat.

Espero doncs, poder actualitzar el blog regularment. Bona sort.

Easter

Només quatre dies de classe i ja quatre de pont, l’Easter. Possiblement aquesta sigui la Setmana Santa menys desitjada de la meva vida, però l’he intentat aprofitar.

Els quatre dies, una mica d’exercici als parcs de Londres. Què grans són (en tots els sentits). Espais com els Kensington Gardens, l’Holland i el Hyde Park és troben a faltar a Barcelona, tant en qualitat com en quantitat. L’entorn és molt important a l’hora de fer esport. La infinitat de camins que tenen els parcs trenquen amb la monotonia de córrer, sempre hi ha noves rutes. A més, la distracció és constant. És difícil avorrir-se veient nens jugar, esquirols, turistes, ànecs. I respirant aire pur. A veure si d’una vegada per totes em poso en forma, doncs.

El dissabte vaig poder viure el primer partit de la Premier League en un pub londinenc. El menú no estava gens malament: el transcendental Manchester United – Chelsea. Els visitants van dominar el partit i, tot i l’emoció final, es van emportar els tres punts amb un just 1 a 2. El pub “The Churchill Arms” és un dels més concorreguts de la ciutat. Tradicional, senyorial i abarrotat. Això sí, gent tranquil·la, res de “hooligans”.

Sortint del partit em vaig dirigir cap al barri de Fulham per a presenciar un dels fenòmens (en majúscules) més seguits a les illes, i al món. La “Boat Race” entre Oxford i Cambridge no és només una regata, és un esdeveniment social. Un quart de milió d’espectadors solen seguir la cursa en viu, que transcorre a través d’un dels meandres del Tàmesi (en aquest cas, a l’oest). Els joves (o no tant) aprofiten per emborratxar-se a plena llum del dia, però és també una festa familiar. La cursa en sí és com anar a veure el Tour. En directe, o els veus sortir, o els veus passar o els veus arribar. Els més llestos ho intenten seguir corrent. De fet, la regata no acostuma a durar més de vint minuts. Per cert, va guanyar Cambridge. I no ho vaig saber fins al vespre.

Avui he anat a veure una exposició (sí, jo, una exposició) de la que em vaig assabentar de casualitat, “Storm Thorgerson: Right but Wrong”. Es tracta d’una recopilació de l’obra d’Storm Thorgesson, un dels artistes més importants en el camp de les portades d’àlbums de música. Autor de la major part de les imatges de Pink Floyd, però també de Muse, The Mars Volta o Led Zeppelin, entre d’altres. Crec, però, que mereix una actualització a part.

Després m’he deixat caure pel HMV (His Master’s Voice) d’Oxford Street. Com un Fnac, però molt més gran i molt més perillós. M’he contingut i “només” han caigut els DVDs de “The Hurt Locker” i “There Will Be Blood” i el nou disc de Jonsi, dels Sigur Rós.

Bé, no m’allargo més.

Londres: cinc dies

El dens blanc del núvols desapareix i deixa pas a una sublim panoràmica de la ciutat de Londres. La primera silueta familiar és el London Eye, seguit de l’edifici del Parlament i el bast Hyde Park. Files i files de cases idèntiques, edificis baixos i grans taques verdes de tant en tant. Un petit detall em treu el primer “òstia!” en terres britàniques: Stamford Bridge. Ai... Sweet Iniesta... Aquesta tarda es compleixen els meus cinc primers dies a la capital anglesa. Em considero ja suficientment instal·lat, situat i orientat com per intentar seguir el British Way of Life o, almenys, esbrinar en què consisteix.

Després d’haver fet el Mr. Bean amb les maletes per Heathrow i l’Underground vaig poder arribar per fi a Bowden Court, la residència en la que estaré durant aquests mesos. Tot i estar situada en el noble barri de Notting Hill (al Royal Borough of Kensington and Chelsea), es tracta d’una residència senzilla, però molt correcta. És un lloc, bàsicament, d’ambient estudiantil. El barri es caracteritza per blancs edificis senyorials, sent Portobello Road l’excepció. Comerços, bars i restaurants a menys de cinc minuts, però amb una tranquilitat, realment, digna d’admirar.

La setmana, però, ha vingut marcada per l’Arsenal – Barça del passat dimecres. Un arribar i moldre dirien alguns, sobretot el meu cosí Àlex, que porta quatre anys aquí i aquest era el primer partit del Barça que podia anar a veure. L’Emirates Stadium és un camp espectacular. No serà el típic estadi britànic, però el seu públic si que ho és. Si no hagués estat (a part de Theo Walcott) per l’afecció, el Barça hagués guanyat el partit. Considero que vaig veure el millor partit de futbol que he pogut seguir fins ara. No solament per la vessant estrictament esportiva, sinó també per l’ambient, pel context, pel marc competitiu (era la Champions!). Però també per haver pogut seguir en directe i a peu de gespa l’entrenament del dia abans, per haver entrat fins les mismíssimes estranyes de l’Emirates i per poder haver intercanviat quatre paraules amb alguns dels protagonistes del dia següent. Una experiència irrepetible. Aquí a Londres consideren els herois del partit Walcott (el revulsiu) i Cesc (per lluitar contra les adversitats), però admeten que poc podran fer a la tornada al Camp Nou. Pessimistes? Segurament, sí. L’Arsenal encara no està mort, i el Barça haurà de mantenir el nivell de l’anada per a poder passar a les semifinals.

Avui divendres comença aquí un pont de quatre dies, l’Easter, la Pasqua. De moment, aquest matí, el temps ja m’ha deixat disfrutar d’una de les coses que més esperava fer: anar a córrer per Hyde Park i Kensington Gardens. Gran experiència. Envoltat de verd, amb un aire pur anormal en una metròpoli com Londres, al ritme dels londinencs Blur (qui sinó).

Intentaré anar seguint aquest diari regularment. A veure si és possible.