La Revolució Industrial: petita revisió

El desenvolupament industrial liderat per Gran Bretanya des del segle XVIII i estès a gran part d’Europa i Amèrica del nord a partir del segle XIX és conegut tradicionalment amb el nom de Revolució Industrial. Però és correcte denominar aquest fenomen amb el terme “Revolució”, tenint en compte la seva amplitud geogràfica i cronològica? Es pot defensar aquesta idea, però amb diversos matisos que cal explicar.

En primer lloc, quan ens referim a Revolució, sempre pensem en un canvi ràpid, subtat, radical, i fins i tot, dramàtic, i sovint l’utilitzem en clau política, o social en alguns casos. Evidentment, un canvi econòmic no es pot produir amb la mateixa rapidesa que un de polític i, per tant, necessita unes quantes dècades. Per altra banda, hi ha la problemàtica geogràfica. Com que ens referim a la Revolució Industrial a Europa, Gran Bretanya prèn un lideratge indiscutible fins a finals del segle XIX, però quan es produeix aquest procés a l’Europa continental? Sovint s’afirma que Bèlgica fou el primer país industrialitzat i que ho assolí de manera força homogènia. Però a la resta d’Estats aquest procés no es produí fins ben entrat el segle XIX, com a molt aviat durant els anys quaranta. L’altre problema es que no es pot parlar mai d’industrialització en clau nacional, doncs tots els països excepte el cas anteriorment esmentat van seguir un camí molt desigual (internament). No es pot comparar les zones del Ruhr o la Saxònia amb la resta de la futura Alemanya, l’àrea de Lió en el cas francès o Catalunya en el cas espanyol. Per aquesta raó, molts autors, generalment historiadors de l’economia s’han atrevit a parlar d’”evolució accelerada” o d’”evolució industrial” abans que parlar de Revolució, tenint en compte que no és generalitzada a tot el continent i que s’allarga durant molt de temps.

El que està clar però és que Gran Bretanya, a la meitat de la centúria, dominava la producció industrial al món. I les bases d’aquest èxit s’havien posat (ens podriem remontar més segles) durant la Revolució Gloriosa de 1688, que havia comportat, un clima molt més propens a la innovació tecnològica i institucional, però també, en termes econòmics, un mercat molt més flexible que ajudava a l’adquisició de grans sumes de capital per a inversions. Tot i que alguns autors són contraris a parlar d’una Revolució Industrial abans de 1800, o inclús 1830 (segurament en el conjunt d’Europa), el cert és que la dècada “d’enlairament industrial” a la Gran Bretanya, en paraules d’Eric Hobsbawm, és la de 1780.

Un debat que demostra la importància d’aquest fenomen anomenat Revolució Industrial és el que es desenvolupa a través de dues opinions que no tenen perquè ser excloents. Una primera idea defensa que la Revolució va ser causada, per sobre de tot, per la demanda. Aquesta idea va lligada a la tesi de Jan de Vries de les “revolucions industrioses”, segons la qual, sobretot durant el segle XVIII, es produeix un canvi d’hàbits que afecta tant els horaris com l’alimentació i el consum de productes de primera necessitat. Aquesta demanda faria rentable la innovació en la indústria, per exemple, tèxtil. Christopher A. Bayly defensa aquesta idea i la relaciona amb un procés paral·lel de domesticació i sedentarisme. La segona, per contra, es fixa més en l’oferta. Això vol dir que posa més èmfasi en tot un seguit d’invencions que es van produir, majoritàriament a la Gran Bretanya, durant el segle XVIII i primera meitat del XIX: les màquines de filar (l’spinning jenny, la mule) i de producció de teixits (la llançadora volant), la màquina de vapor i el conseqüent vaixell de vapor, però sobretot el ferrocarril. El ferrocarril va escurçar enormement el temps de trajecte entre diverses ciutats, però també, entre d’altres coses, va impulsar sectors de la indústria com el ferro, l’acer, el carbó o la maquinària pesada. Perquè quan parlem de Revolució Industrial no només ens hem de referir a la producció, sinó també als mitjans de transport i comunicació, i a la organització del treball.

En conseqüència, la producció industrial es va multiplicar exponencialment, però també els terminis en transport i comunicació es van reduïr dràsticament. I això és una Revolució.

La Revolució Industrial segons Charles Dickens

"Cocketown [...] era una ciutat de maó vermell, o de maó que hauria estat vermell si el fum i les cendres li ho haguessin permès; de fet, era una ciutat vermella i negra, de tons artificials, com el rostre pintat d'un salvatge. Era una ciutat amb maquinària i xemeneies altes, de les quals sortien initerrompudament serpents de fum que mai no acabaven de descargolar-se del tot. La ciutat tenia un canal d'aigües negres, i un riu d'aigües envermellides per les tintures malolents, i enormes amuntegaments d'edificis tots plens de finestres que trontollaven i sotraguejaven tot el sant dia, i on el pistó de la màquina de vapor pujava i baixava monòtonament com la testa d'un elefant pres d'una follia malenconiosa. Hi havia a la ciutat diversos carrers amples, que s'assemblaven molt entre ells, i molts i molts carrers estrets que encara s'assemblaven més, habitats per persones també ben iguals les unes i les altres, que entraven i sortien totes a les mateixes hores, feien ressonar l'empedrat de la mateixa manera i feien la mateixa feina, i per les quals cada dia era igual que ahir i que demà, i cada any feia pendent amb el darrer i el vinent."
Charles Dickens, Hard Times - For This Times.

El perquè dels Estats Units d'Amèrica

Una de les preguntes més recorrents quan s’estudia el període revolucionari a cavall dels segles XVIII i XIX a Amèrica és perquè d’una banda les colònies espanyoles es van constituir com a repúbliques independents i les colònies britàniques es van unir en una federació d’estats. Durant la primera meitat del segle XIX, aquesta tendència es va refermar amb la consolidació dels Estats Units d’Amèrica per una banda, i amb una sèrie de repúbliques llatino-americanes que seguien cadascuna un camí diferent. Cal intentar buscar doncs, els factors que ens porten a aquesta realitat.

Per explicar perquè es van constituir els Estats Units és inevitable fer una comparació amb el cas llatino-americà. Els primers es formen a partir de trezte colònies britàniques, situades al llarg de la costa de l’Amèrica del Nord. Amb prou feines s’endinsen territori endins (si el comparem amb la vasta extensió de terra que hi ha a l’oest) ni cap al sud, en gran part, perquè es tracta de possessions colonials d’altres potències europees, sobretot abans de 1763. El nuclis de poblament coló, doncs, es concentren prop de la costa. L’expansió cap a l’oest es produirà, majoritàriament, després de la independència. Per contra, a llatino-amèrica, tot i que també hi ha expansió territorial després del període revolucionari, els nuclis de poblament estan més estesos, el territori és molt més ampli.

Si ens fixem també en el període de les independències i deixem de banda aquest factor geogràfic, hi ha un altre gran fet que diferencia aquestes dues realitats. En el cas llatino-americà, el convuls període a cavall dels segles XVIII i XIX a Espanya (la Guerra de 1808-14, la Restauració, la Revolució de 1820), obliga a les seves colònies a tirar endavant per la seva pròpia iniciativa a través de Juntes establertes on després es trobaran les capitals de les diverses repúbliques. Això contrasta amb la certa estabilitat política interna que gaudeix el Regne Unit a finals del divuit. Possiblement per això, les colònies es veuen obligades a unir-se si volen emancipar-se. Per exemple, les Lleis Coercitives aprovades el 1774 pel Parlament britànic contra l’estat de Massachusetts provoquen que la resta de colònies nord-americanes facin costat a Boston. Aquest poder paral·lel a l’imperial, que parteix de l’àmbit local i provincial però que es desenvolupa cap a dalt (interestatal) és la base política de la independència.

Un altre pilar per entendre perquè es formen els Estats Units és l’elit política que impulsa el procés emancipador. Les diferències evidents que existeixen entre els estats del nord i els del sud es veuen superats el primer moment per un compromís d’unió política d’aquesta elit whig: incialment una Constitució confederal (1781-87) i després una federal (1787-89), amb un notable autogovern per part dels estats però, amb un executiu central força poderós. Al final pesa allò que els uneix per sobre d’allò que els diferencia: són homes blancs, notablement pròspers, d’origen anglosaxó i de tradició protestant. El concepte WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant) serà present durant les dècades següents i és el pilar fonamental d’aquesta unió. A més, la realitat ètnica nord-americana sembla molt més simple que la llatino-americana, marcada per un fort mestissatge. Aquests WASP, per contra, s’imposen davant els nadius i els esclaus negres, un grup de població força important numèricament. És sobretot durant el període de govern del president Andrew Jackson (1828-37) quan les característiques d’aquest grup blanc dominant, juntament amb els valors de democràcia i el liberalisme, es consoliden.

És important no oblidar, però, que a la llarga les diferències existents entre el nord i el sud desembocarien en una Guerra Civil (1861-65) que posaria en dubte una Unió entre estats que havia durat gairebé un segle. O sigui, que quan ens formulem la pregunta “perquè es constitueixen els Estats Units” tal com els entenem avui en dia cal tenir en compte que aquest conflicte bèl·lic podia haver portat a quelcom que no va ser al final. L’enfrontament pel que fa a la realitat de l’esclavisme i l’expansió territorial cap a l’oest són algunes de les causes de fons del conflicte en un territori que era tant divers com l’Amèrica del Sud.

Un TOP-10 per a aquest estiu

Accés provisional proposa un top-10 de cançons per a aquest estiu. Refrescants i engrescadores, tranquiles i suaus, n'hi per a tots els gustos. Aquí ve la proposta, amb el video pertinent:

1- Foo Fighters - Walk
2- Jean Michel Jarre - Calypso
3- Rosa-Luxemburg - Espaguetis amb tonyina "massai"
4- Credence Clearwater Revival - Bad Moon Rising
5- Hey Rosetta! - There's An Arc
6- Fleet Foxes - Sim Sala Bim
7- Avi Buffalo - What's In It For?
8- Anímic - Boirina
9- Spiritualized - Do It All Over Again
10- The Walkmen - Angela Surf City

Bon Estiu!!

Els testaments de Tony Judt

Tony Judt va morir l'any passat a causa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica, una enfermetat que li causà una paràlisi muscular progressiva. Se n'anava un dels millors historiadors del segle XX, un intel·lectual de renom i un autèntic expert sobre la història d'Europa. En definitiva, una de les veus més autoritzades per a opinar sobre la situació del món actual. Autor de l'immensa obra (quantitativa i qualitativament) "Postguerra: Una historia de Europa desde 1945", publicà, ja malalt, dos llibres més, els seus dos últims. Dos testaments per a reflexionar sobre cap a on es dirigeix el món que estem construïnt.

El primer d'ells, traduït al català com "El món no se'n surt", és el seu testament polític i intel·lectual. Una crida a la defensa de la ciutadania i la comunitat, una crida a la joventut per a que lluiti per al seu futur. La gràcia d'aquest text és que no es queda en la simple crítica del "què malament estem i com hem pogut arribar fins aquí". Posa a la taula una enorme paradoxa: que d'uns anys on el sector privat (sobretot el sector bancari) ha estat el principal causant de l'actual crisi econòmica, el sector públic continuï estan més mal vist. En aquest sentit, Judt creu que l'Estat ha de tornar a ser aquell que havia arribat a estar al servei del ciutadà, i no un monstre que fa la vida impossible a la població. D'aquesta manera, la socialdemocràcia, tot i no tenir una història gaire dil·latada ni un projecte de futur, sembla ser la opció més vàlida en aquests moments.

Per altra banda, "El refugi de la memòria" és el seu testament vital. Un seguit de records separats per capítols d'un londinenc que mai es va sentir anglès i d'un jueu que mai va es va formar part d'aquesta comunitat. Ell va viure "al marge". Aquesta espècie de cosmopolitisme intel·lectual i vital li ha permès viure gairebé al marge de les identitats i ser un dels millors observadors de la realitat del món occidental. No és d'estrenyar que al final de la seva vida, afirmés sentir-se novaiorquès per sobre de tot. Judt parla positivament d'austeritat quan combina les seves experiències amb el relat de la postguerra a la Gran Bretanya. Explica des de dins el mite del 68, aquella "revolució estudiantil" que no sabia on anava, el conflicte entre Israel i Palestina amb un punt de vista més que interessant i sobretot parla del món de la història, del món univeristari i de la intel·lectualitat. Tot aquest seguit de peces construeixen aquest refugi de la memòria, que va néixer com un exercici del propi Judt per a evadir-se de la seva desesperant malaltia i que s'ha convertit en un dels relats vitals més íntims i commovedors que he llegit mai. Una autèntica delícia.

Dos libres de lectura recomanadíssima, no solsament pel contingut de les seves opinions i vivències, sinó per la facilitat amb la que es llegeixen. Realment, el món no se'n sortirà sinó fem cas a gent com Tony Judt.

Txecoslovàquia VII: algunes reflexions finals

Marina Casanova destaca en un article ("La Revolución de Terciopelo y el movimiento intelectual checoslovaco") quelcom que ja s’havia apuntat anteriorment: la “Revolució de Vellut” fou, principalment, la revolució dels intel·lectuals, la revolució de la paraula. Figures amb un suficient prestigi en el país com per convertir-se en les cares visibles, però alhora suficientment allunyades del partit comunista com per simbolitzar un autèntic trencament amb l’antic ordre. El règim havia relegat a àmbits marginals de la societat a brillants artistes i destacats intel·lectuals. Molts s’havien vist obligats a emigrar, com el conegut escriptor afincat a França, Milan Kundera. Però precisament per aquesta situació, Casanova també destaca que els anys de la “normalització” van impulsar tota una cultura underground que significà el final de l’autocensura, o sigui, la fi d’una era sense por i de llluita per la veritat (“la veritat prevaldrà” preconitzava un dels lemes del 1989).

Per altra banda, tot i que és possible crear un lligam entre 1968 i 1989, tot allò que s’intentà impulsar durant la “Primavera de Praga” estava ja obsolet el 89. Les reformes que portarien cap a un “socialisme de rostre humà”, com defensava Alexander Dubcek, eren un autèntic anacronisme. El Fòrum Cívic de Havel volia anar més enllà i sabia que les propostes dels comunistes reformistes no tenien cap sentit en aquell moment. Intencionadament o no, el grup de Havel els deixà en evidència. Això sí, Kieran Williams defensa que el 1989 s’usaren moltes de les tàctiques utilitzades ja el 1968, amb un èmfasi especial en les manifestacions públiques, desaconsellades per radio durant la “Primavera”. Tampoc les del 89 van ser molt premeditades i estudiades pels seus impulsors, ja que entre el 88 i el 89 s’havien anat succeïnt un bon grapat d’elles. S’enfocaven sobretot en la defensa dels drets humans i la majoria havien acabat amb intervenció policial. També destaca Williams que a diferència del 68, la televisió va tenir un paper fonamental alhora d’escampar les imatges de l’actuació policial del 17 de novembre, bàsicament a fora de Txecoslovàquia. A més, es contaven amb altres estris de circulació de propaganda, com les còpies de videos i casettes, i l’existència de rudimentaris ordinadors i fotocopiadores personals.

Petr Pithart, Primer Ministre Txec entre 1990 i 1992, i firmant de la “Carta 77”, negà que s’hagués produït una revolució ja que no existí cap conflicte per a que les autoritats comunistes deixéssin el poder. És cert que el règim comunista ja estava molt debilitat abans de les mobilitzacions de novembre de 1989 i que aquestes van ser el detonant per al seu enfonsament, també és cert que en cap moment (excepte l’actuació policial del 17 de novembre, sense víctimes) hi va haver cap conflicte violent que acabés amb bany de sang. Però no per molt pacífic que fos el canvi polític que es produí pot deixar de definir-se com a “revolució”. Perquè la transició es va dur a terme tan ràpida i sobtadament que qualsevol altra etiqueta que se li vulgui posar no semblarà del tot apropiada. No sabem encara si els fets es desenvoluparen tal com Gorbatxov des de Moscou volia, tampoc sabem si la policia es va negar a intervenir després de la precipitada actuació del 17 de novembre, ni si va haver un complot des de dins del KSC per acabar amb el règim. El que si està clar és que la població txeca i eslovaca va deixar de banda la ressignació i el ressentiment i va sortir al carrer a manifestar-se. I aquesta acció va donar els seus fruits.

Txecoslovàquia VI: el context de les revolucions del 1989

Un factor fonamental per a entendre la “Revolució de Vellut” és el context de l’Europa Central i de l’Est. Sense la caiguda dels règims a Polònia, Hongria i la República Democràtica Alemanya pocs mesos o dies abans hagués estat impossible un canvi tan profund, que en aquest cas hagués estat aïllat. Però també és important tenir en compte els moviments de tímida reforma que volia impulsar Gorbatxov.

A Polònia, s’iniciaren un seguit de “taules rodones” entre el govern comunista i el sindicat Solidaritat, la major força opositora al règim, el febrer del 1989. Com a conseqüència, Solidaritat, fou legalitzada, i a les eleccions generals del mes de juny obtingué una espectacular victòria. A Hongria, ja des de l’any anterior, els reformistes havien aconseguit fer-se amb el poder del partit. L’objectiu era “crear un Estat constitucional modern”. Es van legalitzar sindicats, es promulgà la llibertat d’associació i premsa, i finalment es regulà el pluripartidisme, acabant amb el monopoli polític del KMP (Partit Comunista d’Hongria). A la República Democràtica Alemanya, la nit del 9 al 10 de novembre, la policia deixà que la població creués el Mur de Berlín, davant de la pressió popular i la incertesa de les autoritats. A partir d’aquell moment, es procediria a la seva demolició i la definitiva reunificació de tota Alemanya. Tres anys abans, en el marc del 27è Congrés del PCUS, el secretari general Mikhail Gorbatxov es referia per primer cop amb els famosos conceptes de perestroika (“reconstrucció”) i glasnost (“transparència”). Obria una nova fase tant en la mateixa URSS com en la seva relació amb els estats satèl·lits. Gorbatxov, a més, havia descartat qualsevol intervenció militar en cap d’aquests països a l’estil del 1968 a Praga.

John K. Glenn afirma, però, que ni la crisi del règim socialista txecoslovac ni el context del 1989 són les úniques explicacions, o les úniques causes de la “Revolució de Vellut”. Efectivament, donar un paper preponderant a l’Estat en el canvi de règim és subestimar la força de la població mobilitzada, és creure que els canvis només poden venir des de dins del propi sistema i que en cap cas hi ha cap factor extern.

Per altra banda, Carlos Taibo ha fet un estudi comparatiu de les transicions polítiques als països de l’Europa central i oriental. En el capítol destinat a les “vies de transició”, distingeix dos grans models: el de “reforma pactada” i el de “trencament”. Del primer model destaca els casos d’Hongria i sobretot de Polònia, en el sentit que l’existència de “taules rodones”, i de pactes entre les elits governants i les elits opositores, sempre disposades a negociar, van desembocar en una transició suau i sense cap canvi brusc. Tot i el caràcter pacífic de la transició a Txecoslovàquia, Taibo la classifica dins del model “trencament”, “un sobtat i ràpid col·lapse del règim que fa impensable i innecessari qualsevol tipus de pacte amb un oposició per molt dèbil que sigui”. Cal destacar que aquí només es parla de vies de transició, i en cap moment dels instruments, ja que el cas de Romania també es troba dins el model de “trencament”, però degut a la seva violència està a les antípodes de Txecoslovàquia.

Interessant també resulta el capítol sobre moviments cívics. Aquests estaven caracteritzats per “la vaguetat programàtica, la seva flexible estructura organitzativa, la seva actuació a l’estil de grups de pressió més que de partits polítics, la recerca de suport electoral i la tendència a mobilitzar-se entorn a un sol missatge”. D’aquesta manera es poden comparar els casos de Solidaritat a Polònia, el Fòrum Cívic i “Acció Pública contra la Violència” a Txecoslovàquia. Tots els moviments es nodriren de la intelligentsia del país i de sectors polítics molt dispars. I malgrat aconseguiren grans èxits electorals un cop establerts els règims democràtics en ambdós països, foren incapaços de tenir una continuïtat en el temps: Solidaritat es dividí a causa dels enfrontaments entre Lech Walesa i Tadeusz Mazowiecki, i el Fòrum Cívic pràcticament havia desaparegut el 1992.