La fotografia documental al Vietnam: el rostre de la guerra

La guerra del Vietnam marca un abans i un després en la història de la fotografia documental i del fotoperiodisme en general. Per una banda és la culminació d’un procés evolutiu. Amb la Primera Guerra Mundial comença a donar els seus primers passos el fotoperiodisme de guerra; amb la segona, dóna un gran salt endavant (com també en la Guerra Civil Espanyola) i assoleix un protagonisme destacat. Amb el temps, fotografies com la del milicià caient, de Robert Capa, o les del desembarcament de Normandia esdevenen mítiques. És la culminació de la cultura visual de masses. Desenvolupen tota una iconografia de guerra i queden fixades en l’imaginari de la població. Però és amb la guerra del Vietnam, quan el fotoperiodisme arriba al seu punt àlgid, en la manera d’expressar i analitzar els esdeveniments, però també en la força amb la que influeix a la opinió pública. En aquest sentit, ajuda la llibertat d’expressió, del qual els Estats Units han esdevingut garants. Per això, el fotoperiodisme al Vietnam marca “un després”. Aquesta absoluta llibertat d’expressió acaba sent contraproduent pel govern nord-americà, ja que davant les dramàtiques imatges que arriben sobre el conflicte, la opinió pública acaba demanant, en massa, la retirada de les tropes del Vietnam. Tant la televisió com el fotoperiodisme esdevenen una potent arma contra la potència nord-americana. A partir de Vietnam i fins els nostres dies, el fotoperiodisme de guerra es controla molt més. És doncs, per aquest seguit de factors, que en aquest conflicte, tindrà la seva màxima força.

Grans agències de notícies, com Associated Press, o importants grups com Magnum Photos, en la seva vessant fotoperiodística, també es deixen veure a la guerra del Vietnam. Els fotògrafs capten la dura realitat del conflicte, però alhora també creen grans obres d’art. És el cas d’Eddie Adams, Nick Ut, Henri Huet, Horst Faas, Philip Jones Griffiths, Don McCullin i Larry Burrows.

La fotografia més dramàticament cèlebre de la guerra del Vietnam és segurament la que li va donar el premi Pulitzer a Nick Ut el 1973. A The Terror of War, Ut retrata com una sèrie de nens i nenes, una sense roba, fugen d’una zona on l’exèrcit sud-vietnamita ha llançat un atac amb napalm. La força de les imatges és tant contundent que provoca un fort impacte en l’opinió pública nord-americana, fins al punt d'entendre aquesta fotografia com el  desencadenant de la retirada dels Estats Units de la guerra.
Una altra famosa fotografia sobre la guerra del Vietnam és la d’Eddie Adams. Guanyadora també del premi Pulitzer el 1969, és una imatge que queda gravada en la retina de la població nord-americana gràcies a la brutalitat del segon en la que és captada. El cap de la policia sud-vietnamita, Nguyen Ngoc Loan, executa a sang freda un membre del Vietcong que ha estat fet presoner durant l’ofensiva del Tet (1968). El fet que l’assassinat es produeixi en una via pública, a la localitat de Saigon, la fa encara més descarnada. Adams es disculpa temps després, degut a la repercussió que té la fotografia: “El general matà aquell Vietcong. Jo vaig matar el general amb la meva càmera. Les fotografies continuen sent les armes més poderoses del món. La gent se les creu, però els fotògrafs menteixen, encara que sigui sense manipulació. Només són mitges veritats. La fotografia no deia: Què faries si fossis el general en aquell mateix moment, en aquell lloc, i agafessis aquell assassí que havia acabat amb la vida d’un, dos, tres americans?”.

Larry Burrows es guanya la fama d’intrèpid gràcies a les seves instantànies a primera línia del front i la seva sang freda alhora de captar moments dramàtics. Tanta és la seva temeritat que acaba morint el 1971 a Laos, durant una missió de l’exèrcit dels Estats Units. Una de les obsessions de Burrows és mantenir la perfecció tècnica de les fotografies tot i la dificultat del context. Un exemple, és la que acaba sent portada de la revista Life (més a dalt, 1965). Un helicòpter nord-americà aterra per a salvar dos soldats ferits. Tot i la tensió del moment, Burrows aconsegueix enfocar perfectament el tràgic rostre del soldat que es manté il·lès, que sembla demanar ajuda. La segona, ja en color (1966), il·lustra com tot i els horrors de la guerra, els fotògrafs passegen quasi tranquil·lament, com si estiguessin en el seu món, per a buscar la millor imatge, però la distància entre el lloc d’acció i el fotògraf és cada cop més estreta.

El 1968, Don McCullin, fotògraf britànic expert en esdeveniments dramàtics, retrata la tensió i la por en estat pur. La commoció del marine nord-americà és captada amb el seu màxim exponent a través del seus ulls i la postura del seu cos. No sabem què mira el soldat, però la cara de pànic ho diu tot. McCullin ho explica així: “Em vaig ficar en una gran batalla amb el 5è Regiment dels Marines dels Estats Units a Hue, la major de la guerra del Vietnam. Després de dues setmanes allà veient cadàvers a escassos metres d’on dormia, vaig tornar a casa una mica tocat mentalment. Però tenia la millor sèrie de fotos que fet mai”.

Un altre dels fotògrafs que assoleix prestigi i celebritat amb la guerra del Vietnam és Philip Jones Griffiths. El 1971 publica el llibre de fotoperiodisme Vietnam Inc., una altra de les obres que ajuda a l’opinió pública a decantar-se contra la guerra i a pressionar el seu govern. Jones Griffiths busca el contrast entre els soldats nord-americans i el civils vietnamites en les seves fotografies, en molts casos, un contrast d’humanitat. Busca imatges que no surtin als telenotícies, que castiguin en part als Estats Units per les seves accions. Membre de Magnum Photos des de 1967, les seves fotografies han estat portada de nombroses revistes en tot el món. Respecte a la guerra, afirma que “no sóc dels que disfruten amb la violència, la detesto. Però en situacions de guerra, necessites tenir el cap fred i distingir entre realitat i por. Si no ho fas, es fàcil que moris.” Un exemple de la seva obra és la fotografia que va prendre el 1968 a Saigon. Una refugiada camina confosa entre les runes després d’un atac nord-americà, que pretenia acabar amb els franctiradors del Vietcong. Els civils també en són víctimes.

Per acabar, la premiada fotografia de Horst Faas amb el Pulizter de 1965. Magnífica no només pel moment, sinó també per la manera d’enquadrar l’escena. El contrast entre el poder d’uns i altres és evident. Un pare sosté amb els seus braços el cadàver de la seva filla mentre demana explicacions als soldats sud-vietnamites.

 

La librería ambulante, de Christopher Morley

En una llibreria podem trobar sovint autèntics totxos, novel·les primoroses, èpiques, sovint interminables, amb infinitat de personatges i històries que ens fan reflexionar fins i tot sobre la nostra pròpia existència. Però també, de tant en tant, amagats tímidament entre els colossos de la literatura, trobem petits diamants en brut, històries breus però engrescadores. Aquest és el cas de "La librería ambulante" (1917).
 
Helen McGill és una dona que arriba a l'equador de la seva vida amb la creixent sensació de monotonia i semi-esclavitud respecte el seu germà Andrew, un escriptor de certa reputació. Cansada de la rutina, decideix comprar el Parnàs, una llibreria ambulant, a l'enigmàtic professor Mifflin i viatjar per la Nova Anglaterra de principis de segles a la recerca d'experiències vitals.
 
"La librería ambulante" és un quasi un conte, podriem dir també que és quasi una "road movie", o una oda a la lectura. La primera novel·la de Christopher Morley (1890-1957) transmet inocència i frescura a parts iguals. El viatge del Parnàs enganxa des del primer moment. Amb una barreja de claredat literària, ritme narratiu, certs tocs d'humor i evocadors paisatges de l'Amèrica rural, aquesta història es converteix en una petita (i breu) joia per a la lectura.  

Herència, esperança, memòria

Sabíem que aquest dia arribaria, però ningú s'ho volia imaginar. De fet, ell semblava l'únic que estava preparat. Pep Guardiola deixa el Barça després de l'etapa més exitosa del club i un equip que s'ha convertit en un fenomen que transcendeix fins i tot el món del futbol. Però amb ell no se'n va tot això, una part molt important resta en l'ànima del Barça: una herència, esperança i molts records.

Guardiola ens deixa la millor generació de futbolistes de la història del club, amb Leo Messi al capdavant. No només la columna vertebral d'aquest grup de jugadors prové de la cantera sinó que a més, una nova fornada de joves que ronden la vintena asseguren un futur brillant. Ell ja ha fet tot el possible per a que estiguin preparats per a aquest repte. Guardiola creu que la seva marxa és "el millor per al club". Les seves grans decisions durant aquests quatre anys sempre han sigut encertades. Li devem confiança. I cal ser optimista.

Perquè si una cosa ens ha ensenyat aquest entrenador és a no perdre l'esperança. S'ha comentat molt que en els últims anys la mentalitat del culé ha canviat. Ara respira optimisme, i fins i tot es permet algun rampell de triomfalisme. Ni quan va marxar Cruyff es va acabar el món ni tampoc quan ho va deixar Van Gaal (sí, era un grandíssim entrenador, no ho oblidem). Abans de l'arribada de Rijkaard, Radomir Antic havia deixat el Barça sisè de la lliga en un final més que bo. L'holandès era quasi un desconegut per l'afició i només se'n recordaven els seus èxits com a jugador. Doncs bé, va repetir els èxits del Dream Team. Cinc anys més tard, quan de nou semblava que l'entitat s'esfondrava, va aparèixer Pep per regalar-nos una fabulosa experiència de quatre anys. Sí, el Barça no s'acaba mai.

El Barça no deixarà mai d'existir perquè apart de futur té passat. Piles i piles de llibres, DVD's i un magnífic museu a l'abast per tornar a gaudir. Fem memòria perquè de records en tenim un bon grapat. Gràcies Pep! Fins aviat! 

PD: Havia escrit això vint minuts abans de la roda de premsa. Tito Vilanova és "el millor per al club", sens dubte.

Anys de Prosperitat, de Chan Koonchung

"En una societat relativament pròspera, la població té més por de l'anarquia que de la dictadura". L'escriptor xinès Chan Koonchung ens fa reflexionar en aquesta novel·la sobre el preu polític que hem de pagar pel progrés, el benestar i la felicitat. Escrita en clau de futur pròxim (escrita el 2009), se situa en la ciutat de Pequín el 2013. Lao Chen, un escriptor de Hong Kong però que ha crescut a Taiwan, rep una enigmàtica notícia per part d'un vell amic. Aquest afirma que un mes del 2008 ha desaparegut, ningú se'n recorda i no en queda quasi rastre en els arxius. "Anys de prosperitat" ens relata la història d'un petit grup de ciutadans xinesos que arribaran fins les últimes conseqüències per a saber l'autèntica realitat, el perquè d'aquesta suposada amnèsia i aquesta inquietant felicitat general.

La crítica ha situat "Anys de Prosperitat" en la línia d'"Un Món Feliç" d'Aldous Huxley o "1984" de George Orwell. Però no ens engayem. Per molt que la història que ens conta Chan sigui fictícia, aquesta transcorre en un marc ben real, en un país com la Xina que camina a passos de gegant cap a la supremacia mundial. En aquest sentit, recorda en molts moments el Saramago d'"Assaig sobre la ceguesa" o "Assaig sobre la lucidesa". I per molt que se'ns expliqui la realitat actual xinesa, les idees que en traiem són perfectament aplicables a l'Europa occidental de les "velles" democràcies. La ciutadania és capaç d'oblidar tots els seus greuges, totes les restriccions a la seva llibertat si així pot viure una vida pròspera i còmode? No és veritat que tenim tan a perdre si fem front a les debilitats del nostre sistema polític, social i econòmic? És realment sa oblidar capítols incòmodes de la nostra història si amb això posem en dubte el progrés nacional i l'estabilitat social?

Un llibre recomanadíssim per a tots aquells, com un servidor, que senten a totes hores com els experts asseguren que la Xina és el futur, però en canvi no en saben res sobre aquesta llunyana i milenària civilització. Una petita recomanació d'Accés Provisional per a aquest Sant Jordi. Chan Koonchung, "Anys de prosperitat" (versió original, "The Fat Years", 2009). Barcelona: La Campana (català) i Destino (castellà), 2011 (1a ed.). 310 pàgines, 19 euros.

El futuro de la Historia, de John Lukacs

Interessant exercici el que fa John Lukacs en aquest breu assaig de no més de dues-centes pàgines. Si la Història s'ocupa de l'estudi del passat, ell reflexiona sobre el present, i sobretot, el futur d'aquesta disciplina. Què vol dir això? Doncs que no només es fixa en l'interès per la Història en el món actual, sinó també què pot ser d'ella en els pròxims anys, i si es pot ser optimista respecte a l'ofici de l'historiador. No es tracta aquí de profetitzar, sinó més aviat de descriure unes sensacions: cal ser pessimista? Es pot ser optimista? Lukacs, amb una dil·latada trajectòria historiogràfica i una notable comprensió sobre el passat segle XX, és una veu més que autoritzada.
Lukacs presenta en primer lloc el món que rodeja l'historiador. Quin paper ha desenvolupat en la societat al llarg del temps, quin tipus de poder té com a "registrador" del passat, quins problemes pot arribar a comportar per a la veritat històrica l'impuls dels nacionalismes, perquè l'historiador també es mou per modes passatgeres, etc. Però també posa sobre la taula problemàtiques que afecten l'esdevenir de la professió: quin paper tenen les noves tecnologies en l'exercici de la disciplina, poden ajudar o més aviat poden arribar a ser una amenaça per a la veridicitat, tan de fonts com de testimonis? I és més, poden afectar les noves teconologies a l'ensenyament de la Història? La dificultat rau en trobar el límit on aquestes ens deixen d'ajudar i comencen a fer-nos la vida impossible.

Altres realitats de les que parla Lukacs tenen un abast més global. Per una banda, assegura que si bé l'interès per la Història ha crescut en les darreres dècades, la lectura ha disminuït notablement. Podem parlar de crisi en aquest sentit? Per altra banda, ens explica que creix la idea que la Història és important pel saber, però la ignorància d'Història va a més, especialment en la política. El tòpic aquell "d'aprendre dels nostres errors per a no tornar-los a repetir en el futur" és més certa que mai segons ell. Per això recull una magnífica sentència d'un clàssic com Ciceró: "La ignorància del que va succeïr abans que nasquéssim ens converteix en nens eterns".

I finalment, el que sigui possiblement el tema central de l'assaig, o almenys el més interessant. Lukacs planteja el debat de la Història com a ciència o com a literatura. És veritat que l'estudi històric ha de ser científic, rigurós i meticulós, però ell reivindica la Història com a literatura. L'historiador està més aprop del novelista que no pas del físic i això s'ha de notar. Reclama una relació més estreta entre la novela i l'estudi històric, lloant les obres clàssiques, sobretot decimonòniques. La Història ha d'enganxar al públic a través d'una bona narrativa i no pot convertir-se en una fosca cova on quatre estudiosos discuteixen sobre temes intranscendents sense que la societat els pugui ni els vulgui entendre.

Sudàfrica, segle XIX: la guerra i el naixement d'una Unió racialment desigual

La historiografia tradicional sobre l’Imperi britànic sempre recorda la guerra sud-africana (1899-1902) com una guerra entre blancs (“a white man’s war”), una guerra que enfrontava la colònia del Cap contra les Repúbliques afrikaners. És difícil sostenir ja aquesta sentència sobre un conflicte que es va desenvolupar en un territori ocupat, majoritàriament, per homes i dones de raça negra. Molts estudis ha sorgit les darreres dècades reivindicant el paper dels negres en la guerra, no solsament com a principals víctimes, sinó també com a simples partíceps en l’àmbit militar, o fins i tot, alguns beneficiats per l’esfondrament boer al final del conflicte.

Després de resseguir el tractament que van fer estats i colònies del tema racial durant les dècades finals del segle XIX, no és d’estranyar que els negres africans de l’Àfrica del Sud dónessin suport de forma majoritària a l’Imperi, amb l’esperança que en el cas d’una victòria britànica, els drets (ja de per si restrictius) concedits a la colònia del Cap s’estenguéssin a tota l’Àfrica meridional.

Thomas Pakenham escribí una dels primers llibres centrats exclusivament en el conflicte sud-africà, i amb el temps s’ha convertit en una obra de referència. Destacava que aquesta guerra, que en principi no havia de durar més tres mesos, s’allargà fins quasi els tres anys, per “convertir-se en la més llarga, costosa, sanguinària i humiliant de totes les guerres en les que Gran Bretanya havia participat entre 1815 i 1914”. Descartà que l’or fos la causa principal per la que l’Imperi entrava en guerra, malgrat que els interessos de les grans companyies mineres estaven en joc i la seva implicació estigués fora de dubte: els contactes entre Alfred Milner i Albert Beit són constants durant aquests anys.

La primera part del conflicte no durà més d’un any. En aquest lapse de temps, els britànics aconseguiren annexionar-se els dos Estats boers i convertir-los en colònies. Però l’enfrontament encara no havia acabat, perquè els afrikaners, lluny de considerar-se vençuts iniciaren una llarga i cruenta guerra de guerrilles. L’exèrcit britànic, com a resposta, adoptà una estratègia devastadora: política de terra cremada, destrucció de granges (un total de 30.000), magatzems i bestiar, i la construcció de camps de concentració per a les dones i els nens, possiblement la més polèmica de les maniobres britàniques en moltes dècades. Un total de 28.000 persones moriren aproximadament en aquests camps com a conseqüència de la superpoblació de l’espai, la mala nutrició i les nombroses malalties. Aquest fet esdevingué un autèntic escàndol per a la premsa i la opinió pública de la metròpoli. Era la primera vegada que es construïen camps de concentració i aquesta matança s’havia fet contra persones de la mateixa raça.

Poca repercussió en la premsa van tenir els camps de concentració que els britànics van construir per als negres. Les condicions encara eren més lamentables i les xifres, gens despreciables. Es creu que més de 100.000 negres africans van ser transportats a aquests camps, dels quals uns 14.000 hi van perdre la vida. Però això només és una part. Es calcula també que entre 10.000 i 30.000 negres van lluitar en l’exèrcit colonial britànic, molts més dels que ho feren en el bàndol boer. I no només hi van participar com a soldats, també com a espies, missatgers, guardes o servents. Tot plegat deixa en evidència aquesta “white man’s war”.

El 31 de maig del 1902 es firmà la pau entre les dues Repúbliques boers i l’Imperi britànic. Aquesta pau es veuria consolidada anys després amb la promulgació de l’Act of Union, l’inici de l’aliança anglo-afrikaner a l’Àfrica del Sud. El Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange es rendien a canvi d’amnistia i una comensació econòmica. L’Imperi es comprometia a donar l’autonomia a les Repúbliques, mentre aquestes passaven a ser sobirania de la Corona Britànica. Però hi havia un dels dotze punts que conformaven el tractat que semblava eludir un tema candent: el sufragi dels negres. El punt vuitè anunciava: “La qüestió de garantir el sufragi als Nadius no es decidirà fins la introducció de l’autonomia”. D’aquesta manera, els britànics evitaven l’obligació dels Estats boers a donar el dret a vot als homes negres, com ja es donava de forma restringida a la colònia del Cap. En el cas de Natal, tampoc es decidia res.

Si abans i durant la guerra els britànics havien insistit en la millora de les condicions de vida i els drets polítics dels negres africans i els uitlanders al Transvaal i a l’Estat Lliure, ara semblaven menystenir aquesta problemàtica. A més, a la pràctica, la colònia del Cap havia restringit cada cop més els drets polítics dels “nadius” a base de lleis, que de forma indirecta reduïen substancialment el sufragi a la majoria de negres sud-africans. El règim segregacionista de l’Apartheid, que s’establí a Sud-àfrica durants els anys 1948 i 1994, no va néixer del no-res. Els seus orígens es troben en el caràcter esclavista i anacrònic de dos Estats d’origen europeu, i la permissivitat i l’excepcionalitat pràctica de l’Imperi britànic en la política de les seves colònies sud-africanes.

Sudàfrica, segle XIX: els orígens de la segregació racial II

Tal com s'havia comentat en l'entrada prèvia, l’abolició de l’esclavitud en l’imperi britànic a partir del 1833-34 obre una nova etapa a la colònia del Cap. L’aprovació de la Constitució del 1853, l’aplicació pràctica de les idees humanitaristes d’igualtat racial, i el contrast d’aquesta situació amb les altres formes polítiques d’origen europeu a la zona, ajudaren a que els estudiosos encunyéssin el terme “liberalisme del Cap” (“Cape Liberalism”). Però aquesta tradició és difícil allargar-la més enllà dels anys setanta. És evident que fins llavors, la colònia s’encamina cap a una societat sense restriccions racials, per bé que és cert que la participació negra en les institucions polítiques és gairebé inexistent. Aquesta Constitució de 1853, la primera de la colònia, fou aprovada pel Governador Sir George Cathcart. També, per primer cop, el govern britànic li garantia unes institucions representatives. Segons el text, “tot home adult, independentment del color de la pell, tenia dret a vot, si demostrava haver ocupat durant un any una propietat de 25 lliures, tenir un salari de 50 lliures o tenir-ne un de 25 en el cas que ja fos provist d’allotjament i pensió”.

Tot i això, Timothy Keegan creu que ja durant el període anterior a la “revolució minera” l’Àfrica del Sud en general s’encamina cap a un model d’ordre i segregació racial, contradient tots aquells que apuntaven les tres últimes dècades del segle XIX com el precedent del règim d’Apartheid del segle XX. Recorda, a més, que aquesta qualificació de propietat al voltant de les 25 lliures per al sufragi era molt més baixa, per tant més liberal, que la que hi havia en aquell moment a la metròpoli. Ell argumenta que l’abolició de l’esclavitud no comportà la llibertat dels africans negres, sinó altres formes de control, menys centrades en el paternalisme i més basades en els mecanismes d’autoritat per part de l’estat.

Clifton C. Crais també és força escèptic respecte les repercussions pràctiques d’aquest sufragi tan liberal. Tot i que no es pot negar la seva existència, aquest model de representació consolidà el “colonialisme capitalista i la supremacia blanca, i no la defensa dels negres”. Afirma que els representants dels grans terratinents dominaren les càmeres representatives des de les primeres eleccions i posaren en pràctica les seves idees amb lleis com la Masters and Servants Act de 1856. Aquesta llei, que ja s’havia promulgat a altres parts de l’Imperi, volia regular la relació entre patró i treballador. En realitat, a la colònia del Cap es va convertir en una forma de control més severa sobre els ex-esclaus i pagesos en general i va ser instrumentalitzada per castigar de manera desproporcionada als treballadors de raça negra.

És a partir dels anys setanta, amb el descobriment dels primers minerals, que totes aquelles idees de caire liberal sobre igualtat racial i drets polítics per a totes les ètnies es van diluint, sent el període de guerra la consolidació d’aquesta tendència segregacionista. La política “d’amalgamació” impulsada des dels anys cinquanta, amb la creença que la integració racial en política ajudaria a l’estabilitat, va deixant pas a les idees de racisme científic, influenciades per l’evolucionisme de Herbet Spencer. Però també hi trobem causes pràctiques al marge de les modes ideològiques. Aquesta “revolució de la mineria” crea una mà d’obra barata, principalment negra, que s’acosta més al model d’explotació anterior que no pas al dels treballadors assalariats (però lliures ciutadans). Tampoc no ajuden els esdeveniments que es produeixen en altres indrets de l’Imperi britànic. La revolta a l’Índia (1857) i la rebel·lió a Jamaica (1865) afanyen els polítics del Cap per prendre sobre un major control sobre els africans negres.

La Native Laws and Customs Comission del 1883 segurament sigui la primera mostra que aquesta “amalgamació” i l’assimilació de cultures ha fracassat, doncs es reconeix legalment la diferència de tradicions en el territori de la colònia. Aquest reconeixement és la base de la política segregacionista de les dècades pròximes. També a partir dels vuitanta, la figura de Cecil Rhodes prèn importància. Les seves idees, que combinen “l’amalgamació” amb l’imperialisme, l’expansionisme i aquesta creença quasi teleològica d’una raça britànica destinada a ser superior, van arrelant en la política del Cap. Peter Warwick assenyala que la proporció racial als anys noranta a la colònia del Cap era de 3 contra 1 a favor dels negres. Per tant, si els blancs eren minoria, havien d’equilibrar aquest poc poder demogràfic amb autoritat política, a través de la llei.

El primer exemple seriós per limitar els drets polítics negres a través de la llei fou la Cape Parliamentary Registration Act (també coneguda amb el nom d’Sprigg’s Registration Act), promulgada el 1887. Aquesta llei deixava sense vots tots aquells que tinguéssin propietats en règim de possessió tribal (o sigui, no individual). A la pràctica, extenia el dret al sufragi masculí a tot el territori de la colònia (sobretot a l’est, més enllà del riu Kei), però excloent totes aquelles propietats de tipus comunal, restringia enormement el vot negre. Deu anys abans, l’impulsor d’aquesta llei, Gordon Sprigg, havia assegurat que el creixent nombre de negres que s’acollien al dret a vot no havia de crear una alarma entre la comunitat blanca: “En la meva opinió, seria extremadament perillós, en un govern de tipus representatiu, establir el principi que la major part de la població no tingués veu en els consells del país. La millor manera de fer desaparèixer el descontentament és establir un canal per a dona’ls-hi la paraula. [...] Sota un govern parlamentari, la representació és la teva vàlvua d’escapament. Tapa aquesta vàlvula i provocaràs una explosió.” Les pressions dels grups pro-afrikaners van fer suficient com perquè el 1887 aquesta llei es fés realitat. I a més, creava precedent.

El segon gran pas es produiria el 1892. Feia només dos anys que Cecil Rhodes havia estat nomenat Primer Ministre de la colònia del Cap, i cinc des que la llei d’Sprigg havia estat aprovada, època en que el mateix Rhodes havia deixat una frase per a la prosperitat: “The native is to be treated as a child and denied the franchise” (“Al nadiu se l’ha de tractar com un nen i negar-li el sufragi”). D’aquesta manera, quan es va debatre l’aprovació de la Franchise and Ballot Act, Rhodes no dubtà en donar-li suport: “extreme caution must be used in granting the franchise to coloured people” (“cal molta precaució alhora de donar el sufragi als negres”), mentre recordava al seus companys parlamentaris l’experiència de Jamaica. Bàsicament aquesta nova llei pujava els títols de propietat de 25 lliures, tal com estava establert en la Constitució de 1853, a 75, dificultant enormement la participació dels negres en les eleccions de la colònia. L’administració Rhodes aconseguia doncs excloure de forma indirecta la gran majoria de negres de la participació política, quelcom que els havia distingit del Natal i les Repúbliques boers.
Dos anys més tard, el 1894, arribaria la següent pedra de toc, la Glen Grey Act, també impulsada per l’administració Rhodes. De nou, aquesta llei reduïa els drets dels africans de forma indirecta mitjançant la via econòmica. Les seves propostes eren diverses, però totes anaven envers aquest sol objectiu: s’establia un sistema de propietat sobre la terra basat en petites parcel·les; regia les herències només a través del primogènit, d’aquesta manera obligava gran part de la població masculina al treball assalariat; limitava de nou el dret a vot als africans negres negant-los-hi a tots aquells que es regíssin per un model de propietat de tipus comunal o tribal (una reafirmació de les lleis de 1887 i 1892); i instituïa una sèrie de governs autònoms basats en els consells locals. En general, la finalitat era convertir el model territorial i polític tribal cap a un model més de tipus europeu, basat en petites propietats sobre la terra que després poguessin acabar en mans de grans terratinents i regits per poders de tipus locals. Per altra banda, enviava molts negres a les mines d’or, on es convertirien en mà d’obra a baix preu.

Aquestes foren possiblement les lleis més importants, més àmplies i rellevants per a l’establiment d’un ordre de tipus racial a la colònia del Cap. Es podrien citar altres de menors, com la Liquor Act de 1898, que prohibia la venta d’alcohol per part dels “nadius aborígens”, que no volia dir tots els negres, sinó bàsicament aquells d’origen bantu. El 1902 es promulgava la Morality Act, que també prohibia els negres tenir relacions amb les prostitutes blanques. Tot i que caldria veure l’impacte d’aquestes lleis, petites i grans, en el anys següents (molt marcats per la guerra contra els afrikaners), és evident que els objectius eren inconfusibles.

Tot aquest procés legal, però, contrasta amb el de l’altra colònia britànica, Natal, on s’era molt més restrictiu. Els africans negres no havien tingut en cap moment dret a vot. A tall d’exemple, el Natal Native Code de 1891 “promovia dos sistemes legals paral·lels, sense deixar cap oportunitat als africans negres per moure’s d’un sistema a l’altre”. Evidentment, un primer sistema s’aplicava als “colonitzadors” i era més de caire modern, un segon s’aplicava als “nadius”, i era de tipus consuetudinari, de manera que estava basat en les tradicions, però es tenia molt més marge de maniobra a l’hora d’aplicar les lleis. Per altra banda, el Natal Franchise Act de 1896 negava el vot a totes aquelles persones el país d’origen de les quals no tenien institucions representatives basades en el sufragi parlamentari. Aquesta acció, que ja havia estat presa a la República del Transvaal, afectava directament a tots aquells immigrants provinents de l’Índia.

Més enllà anaven la República del Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, que havien estat fundades sobre la base d’explotació dels negres en les seves granges i sobre la negativa a abolir l’esclavatge. En aquest sentit, George Fredrickson va comparar en un estudi el cas dels esclaus al sud dels Estats Units i a l’Àfrica del Sud. I va arribar a la conclusió que els sudistes nord-americans només podien ser comparats amb els afrikaners. Tot i que a l’Àfrica del Sud no va aparèixer cap organització en contra de l’esclavatge, en ambdós grups es defensava una diferència de base entre negres i blancs i un sistema polític jerarquitzat on els primers estiguéssin subordinats als segons. Per tant les dues Repúbliques independents boers tenen molta semblança amb els Estats del sud a l’Amèrica del Nord, basats tots en la desigualtat racial i amb pocs arguments per refutar aquesta idea més enllà dels religiosos. És més, la constitució de l’Estat Lliure d’Orange és pràcticament una còpia de la constitució dels Estats Units d’Amèrica, amb la diferència que a l’africana s’explicita la limitació de la ciutadania a aquells de raça blanca.