The Wall, el Mur de Roger Waters

La nostra generació no té grups de pop-rock "total" com Pink Floyd. Bandes que amb una música elaborada i intel·ligent poden omplir dos Palaus Sant Jordi. Només se m'acudeixen Arcade Fire o Radiohead (que s'acostin), però això ja és anar massa enrere. A més la discografia dels britànics és tan brutal com variada, des de la psicodèlica dels primers treballs fins al rock progressiu d'"Animals", passant per obres col·lossals i conceptuals com aquest "The Wall". La pregunta és: val la pena anar al concert de Roger Waters, que només és un 25% de Pink Floyd? Doncs, la pregunta està mal formulada. "The Wall" no és un concert, és un espectacle, musical i visual. Els músics, excel·lents tots, són importants, però no són els únics protagonistes. Això sí, Waters des del primer moment recorda que ell és el capo de tot aquest "tinglado". L'espectacle narra la història d'un noi (que perfectament recorda al mateix Roger), marcat per la mort del seu pare a la guerra i una mare sobreprotectora, una escola més propera a una tirania que a un centre educatiu i una societat opressora que fomenta la isolació i la violència. La temàtica es desenvolupa paral·lelament al llibre de George Orwell, "1984", recarregada d'una simbologia totalitària i impersonal. Una dura crítica a la nostra civilització, perfectament actualitzada amb imatges d'aquests últims anys.

"The Wall" segueix l'estela dels espectacles deficitaris que van seguir la publicació del LP el 1979. Trenta anys més tard, Waters té més recursos i dóna gràcies a l'aparició de les noves tecnologies, que poden permetre performances com aquesta. Un exemple de la melagomania i del dineral que costa tot plegat és la primera peça, "In The Flesh?", amb una obertura "tonta i de rock d'estadi", en paraules del mateix Waters. Jocs d'artifici i una avioneta que s'estampa contra el mur a mig construir. I durant tot el show seran constants les impressionants i nítides projeccions tant al mur com en una pantalla central circular. I les peces, segueixen, evidentment, l'ordre de la gravació original. Un dels moments àlgids de la nit arriba aviat: la trilogia "Another Brick in the Wall I", "The Happiest Days of Our Lives" i "Another Brick in the Wall II". Aquest última cançó, el gran hit per excel·lència, es construeix a base un senzill riff Mi-Fa#-G-Fa#, una seqüència que treurà el cap en altres peces com "Hey You" o "Waiting for the Worms", per a mantenir la cohesió de l'obra. La seqüència rítmica i el cor infantil repetint allò de "Hey! Teacher! Leave those kids alone!" fan d'aquest tall una obra eterna. A més, aquí apareix per primer cop el gigantesc ninot del professor-dictador i tots els antics símbols i imatges creades per Gerald Scarfe, com els famosos martells caminants o el porc volador (que es deixa veure a la segona meitat del show). Amb "Another Brick in the Wall II" es comença a construir el Mur, i no s'acaba fins la finalització del primer acte, al so de "Goodbye Cruel World". Entremig dos peces a destacar: la desgarradora "Mother" i l'àcida "Goodbye Blue Sky", aquesta última acompanyada de les imatges d'uns avions que tiren símbols de totalitarismes i integrismes: la creu cristiana, la mitja lluna, l'estrella de David, la falç i el martell, el dòlar, la Shell i la Mercedes-Benz.

Segona part del LP, segon acte del show. Els enigmàtics arpegis de "Hey You" sonen darrere el Mur. Ens imaginem un lloc fosc i llòbreg, amb el protagonista repetint la pregunta "Is There Anybody Out There?". Aquesta segona part ens parla del monstre que ha creat la societat. Ja no hi ha esperança. I en part això ho reflecteix el segon gran cim de la nit: "Comfortably Numb", una de les millors cançons de rock de la història. Cabia la possibilitat que David Gilmour apareixés per a fer els solos, però no va ser possible (està cantat que serà a Londres). Waters cantava completament sol davant el Mur les estrofes, mentre a dalt de tot, els subtituts de Gilmour responien amb les tornades i els solos de guitarra. Moment d'apoteosi rocker i climax total. Però el final es va acostant, la follia del protagonista es multiplica i arriba al seu màxim amb "The Trial". És una cançó que de ben segur va inspirar la banda sonora de "Pesadilla antes de Navidad". La paranoia i el surrealisme d'aquest judici s'acompanya amb antics dibuixos esglaidors, personatges monstruosos. Aquí a tots ja ens va agafar algo al cor. I de sobte el Mur s'ensorra i Waters queda lliure. Lliure per a tocar en format acústic, amb tota la banda, l'última peça, "Outside the Wall".

Es nota que el 1979, Roger Waters amb "The Wall" va treure tot allò que el consumia per dins, però també és cert que amb aquesta gira, s'ha acabat de desempellegar de tots els fantasmes que el perseguien. Ell mateix ho va afirmar: "Fa trenta anys no era feliç, ara, després de nits com aquesta, sí que ho sóc". Waters és lliure.