És sense cap mena de dubte, la sorpresa més agradable d'aquest 2011. Una gran recomanació del Black Lung Captain, Hey Rosetta! és un desconegudíssim grup de pop-rock canadenc que, tot i tenir cert seguiment a la seva terra natal, no ha merescut l'atenció de la premsa musical americana i internacional. Misteri. Per fer-nos una idea del que tenim entre mans, es tracta d'una banda que aposta per l'èpica tan característica dels Arcade Fire, però sense tant barroquisme, i amb un talent i una qualitat al nivell (o superior) als seus compatriotes. A part que tenen un potencial per a omplir estadis res despreciable. Segurament la diferència és que uns van ser recomanats per David Bowie i els altres no. I tampoc són uns nouvinguts. "Seeds" és el seu tercer àlbum. Si ja amb "Into Your Lungs" (2008) deixaven clares les seves ambicions, amb aquest nou LP, a part de consolidar la seva línia musical, volen trencar d'una vegada per totes les barreres. Rock instantani en la tradició de Bruce Springsteen, magnífics arrenjaments de corda sense arribar a la megalomania, la portentosa veu del seu líder, Tim Baker, i catàrsics crescendos finals. Aquesta és la recepta dels de Newfoundland.
Avís per a navegants: "Seeds" està format per onze autèntics hits (10+1). No hi ha desperdicis, ni talls de transició mig descafeïnats. Només un interludi a mode de mitja part, per a recuperar forces. Per això es converteix en una experiència de cinquanta minuts vertiginosa però alegre, expansiva i vital. Després d'obrir el teló de manera intensa i a l'estil Springsteen, "Yer Spring" neix de manera sutil i preciosista. Per sorpresa de tots, el que hauria de ser la tornada es converteix en una explosió instrumental amb aires semi-orientals que precedeix el crescendo final. "Young Glass" és una demostració de com combinar a la perfecció els atacs de guitarra amb la hiperactivitat dels arrenjaments orquestrals, mentre que "Bricks" és una fenomenal picada d'ullet a les melodies dels britànics Radiohead. "Downstairs" és una introducció ambiental per a l'atronadora "Welcome", una cançó amb una energia i una frescor que moltes grans bandes voldrien en el seu repertori. Però Hey Rosetta! acaben posant el seu segell amb una progressió final esplèndida. "Yer Fall", en canvi, comença amb una enigmàtica melodia de piano per desembocar en un altre final gloriós. Tanca l'àlbum la bellesa de "Bandages", una peça acústica que raja pop del bo pels quatre costats. Amb aquesta demostració final de talent, ens acaben ficant definitivament a la butxaca.
Hey Rosetta! planten de nou les llavors per a una carrera musical ben fructífera. Perquè enganyar-se, la seva lliga local se'ls hi queda petita i necessiten jugar ja la Champions del rock d'estadis. Com a mínim, pels que hem estat enganxats a les seves cançons durant aquest 2011, mereixen tots els èxits. Bronze pels canadencs!!
Recorden a: Arcade Fire, Bruce Springsteen, Jeff Buckley.
Tres caramels: "Yer Spring", "Welcome", "Bandages".
De tant en tant, apareixen aquets dies plujosos, que hom no vol fer res més que quedar-se al sofa de casa, amb una tassa de xocolata calenta a les mans. Per a aquests dies no hi ha res millor que Low, una banda de dilatada trajectòria que, després de vuit LP's ens presenten aquest magnífic "C'mon" (el novè), com dient "som-hi, encara ens queda corda per a estona". És evident que, després de nou treballs, el so dels Low està consolidadíssim, tot i els experiments que puguin haver sorgit durant la seva discografia. Aquest anomenat "slowcore" (nom curiós, tot s'ha de dir), es basa en cançons de tempo lent (de vegades molt lent), amb seqüències d'acords no gaire complicades i amb un minimalisme instrumental que ens dóna com a resultat aquest so gairebé depriment. Aquesta és la recepta del trio de Minnesota des de fa quasi ja vint anys.
El disc s'inicia amb la millor cançó, "Try To Sleep", una agredolça nana allunyada del so més cru dels Low. Es tracta de 4 minuts en el quals caminem lentament sobre uns acords pop mentre un fantàstic glockenspiel ens dóna una forta dosi de màgia. Poc més tard arriba "Witches", una lluminosa peça al més pur estil Low. Construïda a partir d'una simple roda d'acords i la rugosa veu d'Alan Sparhawk, deixa peu a una excel·lent progressió musical: apareix un banjo (genial), un expansiu solo de guitarra, acabant amb un cop sobre la taula. "Especially Me" és la cançó ideal per a desenvolupar la claustrofòbica veu de Mimi Parker, l'altra cantant, mentre una deprimida i distorsionada guitarra elèctrica fa caminar la música. L'acompanyen "$20" i "Majesty/Magic", dues críptiques peces que et deixen el cor mig tocat. El disc es tanca finalment amb la cima musical de "Nothing But Heart", amb una extraordinària progressió, i la rural i post-apocalíptica "Something's Is Turning Over". Després de tot el que hem passat, el final ens deixa més bona cara.
En definitiva, una obra brutal d'una de les bandes més originals, autèntiques i personals del panorama del pop-rock alternatiu. Recomanadíssim.
Recorden a: Damien Jurado, Pedro the Lion, Yo la Tengo.
Tres caramels: "Try To Sleep", "Especially Me", "Nothing But Heart".
Real Estate és el triomf de la simplicitat. Banda provinent de New Jersey, es van guanyar l'atenció del món de la música pop amb el seu disc homònim el 2009, però ha estat realment amb "Days" quan han consolidat totes aquelles propostes i promeses que ens ensenyaven fa dos anys. Com deia, Real Estate és el triomf de la simplicitat perquè parteix de la formació més bàsica. Una correcte bateria, unes repetitives línies de baix i dues guitarres que a base d'arpegis i melodies pop (sovint reverberades) construeixen una atmòsfera neta, còmode i agradable. De tant en tant, una tercera guitarra o un teclat s'uneix a la festa. El so dels primers R.E.M. és present i constant durant tot el disc. El famosos arpegis de Peter Buck són una influència més que efectiva.
L'inici ja és directe, amb una enganxosa línia de guitarra que va apareixent durant tot "Easy". I la segueixen les dues millors peces del disc. Per una banda, "Green Aisles", una reposada cançó pop amb un hipnòtic riff de guitarra. Ens condueix per una carretera costanera durant un matí d'hivern. Per altra banda, "It's Real" és la més instantània de les cançons que trobem. Alegres "uooos" es troben a la tornada mentre un tímid teclat va apareixen de tant en tant. Típica cançó per una tarda tranquila d'estiu. A mig disc, trobem la immensa "Out Of Tune", l'exemple perfecte d'allò que comentava de la influència R.E.M. (evoca l'esperit de "Murmur"). El decàleg pop de "Days" acaba amb la llarga despedida de "All the Same", quan a mitja peça, dues guitarres es queden soles conversant, poc després la resta d'instruments s'hi incorporen per deixar-nos amb un preciós, càlid i agradable crescendo com a forma d'adéu musical.
De vegades ens recorden al millor pop surfer de l'estiu, de vegades ens evoquen les desolades platges durant l'hivern. Un disc recomanadíssim sobretot per a aquells que volen moments de relax, de bones cançons pop, que entrin fàcilment i que no ens deixin durant tot el dia. Però vigileu! Real Estate és capaç de crear-vos autèntic hipnotisme!
Recorden a: R.E.M., Built to Spill, The Feelies.
Tres caramels: "It's Real", "Green Aisles", "Out Of Tune".
Bradford Cox ha tornat a sortir del seu laboratori pop i ha cridat "Eureka!". La raó és "Parallax", el tercer àlbum del projecte personal del líder de Deerhunter. Aquest geni d'Athens, Geòrgia, ens demostra de nou el seu caràcter prolífic. Com si d'esdeveniments esportius es tractés, aquest 2011 no és any de Deerhunter, ara toca Atlas Sound. I és més, com a aperitiu a "Parallax", Bradford va publicar a principis d'any quatre volums de "Bedroom Databank" al seu blog. Cançons a dojo per amor a l'art, vaja. El que va aparèixer, doncs, aquest novembre no ens va decebre ni molt menys, per això s'ha convertit en un dels artistes referència a l'Accés Provisional.
"The Shakes", peça espacial i somiadora que obre l'àlbum, ben podria haver aparegut a "Halcyon Digest" (Deerhunter, 2010). Té tot els ingredients distintius d'Atlas Sound i entra fàcilment. Bon inici. I més si poc després ve la preciosa "Te Amo" (curiós títol), que es construeix a partir de bonics loops de piano i guitarra acústica, però que no deixa de tenir la seva bona ració de sons eteris. Per contra, a "Parallax", la cançó que dóna nom a l'album, la veu de Cox sembla que hagi de tenir el protagonisme, tot i l'escueta i misteriosa lletra. Una delícia. Com també ho és "Mona Lisa", la única peça que ja apareixia a "Bedroom Databank". Ara reciclada per a l'ocasió, és segurament la cançó més pop de l'àlbum, un hit instantani amb el segell Cox. Competint, però, amb "My Angel is Broken", una revisió de la música pop-rock més clàssica però amb el filtre congestionat típic d'Atlas Sound. Finalment, a "Terra Incognita" trobem la seva faceta més claustrofòvica i espectral, amb un senzill però magnífic puntejat de guitarra a la tornada, acompanyant la veu de Cox, i un final llunàtic i infinit.
Aquesta tercera entrega d'Atlas Sound és, possiblement, la millor i més cohesionada de les que ha publicat fins avui. El fet que el mateix Bradford Cox sigui el que toqui tots els instruments gravats li dóna aquest caire tan artesanal i autèntic a la proposta. Recomanadíssim per a aquells que estan farts de música prefabricada i volen disfrutar d'un àlbum ben personal i íntim.
Em recorda a: Deerhunter.
Tres caramels: "The Shakes", "Te Amo", "Mona Lisa".
Les comparacions són odioses. I Wye Oak n'és un exemple clar. El passat any la crítica musical va alçar als altars el gran disc de Beach House, "Teen Dream". Per això, aquest any, amb la publicació de "Civilian" (el tercer LP ja), molts els hi van buscar coses en comú. Però la realitat és una altra. Deixant de banda comparacions extra-musicals (ambdues bandes són de Batimore, estan formades per noi i noia, i la veu d'elles pot assemblar-se de tant en tant), són projectes que segueixen dues vies força diferents. Wye Oak aposta per donar més protagonisme a la guitarra i menys als teclats, per dotar la seva música d'un so aspre, però sovint eteri. Menys dolçor pop i més cruesa rock.
La proposta musical va des de peces més crues, algunes de les quals les podrien firmar els mateixos Low, altres segueixen l'estela shoegaze de My Bloody Valentine o Slowdive. L'àlbum comença realment interessant, el seu so t'atrapa des del primer moment, però no és fins "Holy Holy", el tercer tema, que Wye Oak ens regala el primer "gran cop". Un afilat i vertiginós inici guitarrer deixar pas a una textura més rugosa, combinada amb una secció de veus que dóna amplitud al so. La tornada tarda en arribar, però precisament per sorprenent i contundent és tant bona. A mig LP trobem "Civilian", tema que li dóna el títol. Amb una bona cadencia de ritme i una guitarra que fa caminar a la perfecció la cançó, Jenn Wasner canta a una relació que no ha arribat a bon port. Però un dels talls més rics musicalment, amb més detalls instrumentals és, sens dubte, "Hot as a Day". Aquí Wye Oak obren la finestra i deixen entrar la llum, i acaben amb una autèntica explosió de bon rock. Per contra, "We Were Wealth", la penúltima, és una preciositat. Una cançó que no acaba de sortir de l'amagatall, però que tampoc s'apaga del tot; la progressió final és un regal que no ens esperàvem.
El resultat de tot és un disc molt personal, però alhora molt sòlid i compacte. No hi ha cap tema que faci baixar el nivell de l'obra, ja de per sí reposada en tot el seu conjunt. Dos o tres autèntics hits pop rock i una proposta amb molt futur.
Recorden a: Low, Deerhunter, Slowdive.
Tres caramels: "Holy Holy", "Civilian", "Hot as a Day".
Sensacional disc dels Anímic. Aquesta "família musical" afincada al peu de la muntanya de Montserrat ha creat un dels millors discos que he pogut escoltar recentment per les nostres contrades. Malgrat el boom mediàtic del pop-rock català durant els darrers dos-tres anys, els Anímic, anteriors a tot aquest fenòmen, hi han estat al marge. Sobretot perquè es tracta d'una música més personal i original, més propera a propostes que venen de fora que no pas de la tradició pop-folk autòctona. Anímic evoca les imatges més místiques i salvatges de la Catalunya interior, sovint semblen sortits d'una cova, i el misteri rodeja cadascuna de les seves cançons. Amb una producció excel·lent i un so molt perfeccionat, "Hannah" és en alguns casos un àlbum dual: dos compositors, dos cantants, dos idiomes. Possiblement això últim és el que juga menys a favor. Aquest ball català/anglès no afavoreix la cohesió del disc, però tot i la dualitat compositiva, musicalment el disc és força coherent. I també es compensa amb el joc veu femenina - veu masculina, que tan bons resultats dóna sempre. Anímic ens demostra, melodia rere melodia, que de vegades val més el silenci que la força; la sutilesa instrumental que la contundència èpica.
La trilogia inicial és francament superba. "Trenco una branca" obre l'àlbum marcant perfil. Una melodia tètrica i fosca, marcada sobretot per la guitarra acústica i l'aparició d'un imponent orgue. En la següent pista, "Blue Eyed Tree", la tònica és semblant però aquí el que realment crida l'atenció és el magnífic ritme de bateria. Ah! i un final al més pur estil Radiohead. A "Hannah", els arrenjaments de corda ens arriben a les entranyes. Més endavant ens topem "Boirina", una fantàstica peça, molt bucòlica, amb un crescendo final que fins i tot ens fa moure el cos. I "La pols i el punyal" tanca l'àlbum amb una preciosa i melancòlica melodia ajudada, de nou, per uns excel·lents arrenjaments de corda.
L'experiència amb un dels grans del rock independent americà Will Johnson (Centro-matic, South San Gabriel) ha propulsat les ambicions d'aquesta banda de la Catalunya central. Amb "Hannah", els Anímic han entrat realment en una nova fase i poc tenen a envejar de les bandes internacionals del seu gènere.
Recorden a: Low, Mishima, Fleet Foxes.
Tres caramels: "Trenco una branca", "Blue Eyed Tree", "Boirina".
Passegem pel camp i de sobte trobem una casa abandonada, amagada sota una immensitat de plantes espesses i branques recargolades. Ens pica la curiositat i obrim la porta. Sí, està abandonada, però tot seguit les primeres notes de "Last Known Surrondings" se senten amb força al nostre voltant. Hi ha una postal enmig de la sala, és el now LP d'Explosions in the Sky, "Take Care, Take Care, Take Care" (tres cops).
L'envoltori del disc ens invita a imaginar-nos una història així. La postal que ens ha deixat aquest quartet de Texas segurament ja l'hem llegit abans, ens va impactar més quan vam "llegir" per primer cop "Those Who Tell the Truth Shall Die, Those Who Tell the Truth Shall Live Forever" (2001) o "The Earth Is Not a Cold Dead Place" (2003). Vaja, que es tracta d'un disc continuista, segueix la dinàmica de la discografia dels Explosions: les guitarres com a protagonistes, llargues progressions, el contrast entre el soroll atronador i la pausa, melodies molt agudes ben reverberades i sorprenents cop de distorsió rock.
"Human Qualities", el segon dels sis talls de "Take Care" s'inicia com un plàcid bals, amb una guitarra i un minimalista ritme electrònic, després un d'aquells inquietants silencis a l'estil Sigur Rós, per tornar de nou a la via principal. Per contra, "Trembling Hands" és un rara avis dins aquest recull de cançons, perquè ve marcada per un intens ritme de bateria. "Be Comfortable, Creature" és possiblement la peça més bella del disc. Amb un bonic arpegi i unes delicades notes de guitarra molt, molt agudes. Una música perfecte per quan abandonem la casa abandonada i tornem a la desolada vall en la qual ens trobavem. A mitja cançó, descobrim una carretera per a desembocar de nou a la civilització.
La conclusió és clara: decepcionarà als qui vulguin trobar algo més en un gènere que segurament ja no dóna més de sí. Per contra, captivarà als qui viuen entregats a una banda que disc rere disc ha consolidat un so propi i que el sap defensar amb gran encert en directe. Jo m'incloc dins aquest segon grup.
Recorden a: Mogwai, Godspeed You Black Emperor!, Mono.
Tres caramels: "Human Qualities", "Be Comfortable, Creature", "Postcard From 1952".
És sense cap mena de dubte, la sorpresa més agradable d'aquest 2011. Una gran recomanació del Black Lung Captain, Hey Rosetta! és un desconegudíssim grup de pop-rock canadenc que, tot i tenir cert seguiment a la seva terra natal, no ha merescut l'atenció de la premsa musical americana i internacional. Misteri. Per fer-nos una idea del que tenim entre mans, es tracta d'una banda que aposta per l'èpica tan característica dels Arcade Fire, però sense tant barroquisme, i amb un talent i una qualitat al nivell (o superior) als seus compatriotes. A part que tenen un potencial per a omplir estadis res despreciable. Segurament la diferència és que uns van ser recomanats per David Bowie i els altres no. I tampoc són uns nouvinguts. "Seeds" és el seu tercer àlbum. Si ja amb "Into Your Lungs" (2008) deixaven clares les seves ambicions, amb aquest nou LP, a part de consolidar la seva línia musical, volen trencar d'una vegada per totes les barreres. Rock instantani en la tradició de Bruce Springsteen, magnífics arrenjaments de corda sense arribar a la megalomania, la portentosa veu del seu líder, Tim Baker, i catàrsics crescendos finals. Aquesta és la recepta dels de Newfoundland.
