El jove John Harmon torna de l'estranger per a heretar la fortuna del seu difunt pare. Per a poder-se fer amb aquesta herència, el jove ha de casar-se amb la desconeguda Bella Wilfer. Però en una negra i humida nit a Londres, un home i la seva filla descobreixen un "tresor" flotant al riu Tàmesis. Aquesta troballa no és més que el cadàver el jove Harmon.
"Our Mutual Friend" ("El nostre amic comú", 1864-65) és una història d'avarícia. La lluita despiadada pels diners, per l'èxit econòmic i social a qualsevol preu. Però també la lluita per a amors sense correspondència. Aquesta obra de més de mil pàgines és possiblement la novel·la més elaborada, més perfecta i complexa de les que va escriure Charles Dickens (1812-1870), o almenys és la que més recomanaria de les que he llegit fins ara. I també cal dir que és el seu últim llibre publicat en vida. En ell, Dickens fa de nou una radiografia de la ciutat de Londres a mitjans del segle XIX. En aquesta capital industrial i imperial, "El nostre amic comú" relata històries paral·leles, amb infinitat de personatges, múltiples interessos i nombrosos girs argumentals. El misteri i la intriga persegueix els seus protagonistes, molt heterogenis si ens fixem en els seus orígens socials. Aquest "amic comú" fa referència a un dels personatges principals de la trama, però l'omnipresent riu londinenc sembla presentar-se com una de les figures més recorrents durant la història. L'aigua canvia el destí en més d'una ocasió.
No falta la crítica social, l'àcida ironia i les brillants caracteritzacions de Dickens. Personatges profunds, molt variats, amb una narració que t'atrapa des de bon principi. Petita recomanació literària per a acabar aquest 2011, per a aquells que vulguin recuperar un clàssic i que es vulguin deixar portar per una d'aquestes històries totals.
Bon Iver és una manta que t'abriga quan tens fred, Bon Iver és una beguda calenta que et restitueix en una gèlida tarda de desembre, Bon Iver és natura, és un paisatge boscós que evoca tranquilitat i pau interior; olora a humitat i frescor. Bon Iver ha passat de ser el mite d'un home que componia cançons melancòliques, envoltat d'arbres i solitud, a ser una banda de deu paios, liderats per l'immens Justin Vernon, i que han parit, sense cap mena de dubte, el millor disc d'aquest 2011.
Molts ens preguntàvem què passaria amb el successor de "For Emma, Forever Ago" (2008), un brillant àlbum de folk rústic que havia nascut en unes circumstàncies molt determinades. L'únic que podiem preveure és que algunes de les respotes estiguéssin en l'EP "Blood Bank" (2009), o en el seu projecte paral·lel, Volcano Choir ("Unmap", 2009), fins i tot en la seva col·laboració amb el famós raper Kanye West. Però tot i les altes expectatives, l'impacte de "Bon Iver" ha estat brutal. Vernon i companyia han entrat en una nova fase, marcada pel pop-rock, però sense oblidar la marca folk. I això els converteix en una de les majors forces musicals del futur.
El riff inicial de "Perth" ja ens posa la pell de gallina, aquí ens ensumem que quelcom gran s'està coent darrere aquesta preciosa portada tardoral. De moment amaga un esclat rock que no ens esperavem, uns acompanyaments de vent que no cabien en l'univers Bon Iver, i en general, una producció de les grans. Més tard, "Minnesota, WI" construeix un pont semi-funk primer, més ambiental després, caminant cap a un dels altres pilars, "Holocene". La tendresa del seu arpegi et destrossa ja d'entrada. Naveguem amb un petita barca de fusta per un llac de la Nord-Amèrica salvatge. De fons, apareix un imponent baix que va marcant el temps. Sublim. Els temes es van succeïnt i cap té desperdici: el sorprenent canvi enmig de "Towers", la delicadesa de "Michicant" o la doble veu (greu/aguda) de Vernon en la inòspita "Hinnom, TX". I aleshores apareix el piano de "Wash". Aquest cop ens trobem en una habitació de parets de pedra rugosa, amb una llar de foc davant nostre. Magnífica pausa pel que ens ve després. "Calgary" és la cançó amb la progressió perfecta. Comencem amb un teclat, a cada vers entren nous instruments, amb una naturalitat i una solemnitat inaudites. Desemboca en una explosió guitarrera, en una èpica rural, per tornar de nou a la intimitat. "Lisbon, OH", més que un pont, és una senda que ens porta al final de tot, la misteriosa "Beth/Rest". I misteriosa no perquè ens evoqui les imatges més inquietants, sinó perquè ens fa reflexionar sobre què ha portat Justin Vernon a construir una cançó amb el teclat i la guitarra solista que sonen de fons. Moment de silenci, perquè ens adonem que d'una altra manera no podriem haver sortit d'aquest espès bosc de Wisconsin.
Commovedor, escruixidor, és un àlbum que difícilment crea indiferència sentimental. Instrumentació perfecta, amb una varietat sense límits, abundància d'arrenjaments, producció magnífica, infinits registres vocals de Justin Vernon, evocador a més no poder, belles lletres, dramàtiques sovint, i un directe d'allò més prometedor. No només estem parlant del millor disc del 2011 segons Accés Provisional, estem parlant d'una de les millors obres musicals dels últims temps, i un autèntic clàssic per a la història. Bon Iver a les classes, ja!! Merescudíssim or per a ell.
Recorden a: Sufjan Stevens, Iron & Wine, Grizzly Bear.
Tres caramels: "Perth", "Holocene", "Calgary".
El cotxe s'allunya de la costa, però pel retrovisor es pot observar encara la imponent silueta del Mont Saint Michel. De fons sóna "Fleet Foxes" (2008). El meu viatge a Bretanya i Normandia de fa dos anys i mig i la música d'aquesta banda de Seattle aniran per sempre de la mà gràcies a aquesta experiència. Per fi, aquest 2011, tres anys deprés de l'èxit del seu àlbum de debut, publicaven "Helplessness Blues", un disc que reventa qualsevol pressió externa i que supera, de llarg, les perspectives dipositades. El ara ja sextet barbut comandat per Robin Pecknold aposta de nou pel so del seu primer treball: combina el millor de la tradició pop-folk americana amb la música celta de la vella Europa (de la qual Pecknold n'és un declarat admirador). I un cop més, allò que els fa forts són els jocs de veus. Però la complexitat en les estructures de les cançons, una major varietat instrumental i els cuidadíssims arrenjaments són arguments a favor per creure que els Fleet Foxes han crescut molt en tres anys i que encara creixeran més.
La importància del component vocal a Fleet Foxes és evident des del principi, amb "Montezuma", com també ho és el pas endavant que ha fet Pecknold en la composició de les lletres: més complexes, molt més integrades en les melodies i en els arrenjaments. "Bedouin Dress" també n'és un bon exemple. La tercera cançó, "Sim Sala Bim", és una de les millors que podrem trobar. Començant amb un tímid arpegi de guitarra acústica, es redimensiona quan entren les cordes i la percussió. Llavors, ens podem imaginar perfectament el bullir d'un mercat medieval durant un matí de tardor. "Battery Kinzie", amb un aire dels millors Beach Boys, i la psicodèlica "The Plains/Bitter Dancer", precedeixen un altre dels hits, el que dóna nom a l'àlbum. "Helplessness Blues" sí que reivindica el poder del folk americà. Com si de Bob Dylan es tractés, aquí el més important és la lletra. Pecknold sembla patir una alienació en un món sense cap racionalitat que s'encamina cap a una bogeria depredadora. I segurament, per donar contrast, seguim amb la preciosa "The Cascades", una peça instrumental d'una bellesa i una perfecció excel·lents. Medievalisme folk en estat pur. Més endavant, quan ja ens acostem al final, s'aixeca imponent "The Shrine/An Argument", la que crec que és la millor cançó que ha nascut durant aquest 2011. Que no ens enganyi el títol, aquesta complexa composició de vuit minuts està formada per tres parts. Una aventurera guitarra acústica s'endinsa en el salvatgisme mític del folk. La primera part, més aviat reposada, deixa pas a l'èpica de la segona. Una èpica que ve marcada pel ritme de la bateria i una melodia que rememora els millors temps del pop-rock. I després de la tempesta ve la calma, torna el protagonisme per a les veus i es tanca amb un esquizofrènic joc de vents. "Blue Spotted Tail" ens porta a l'estil Cat Stevens cap al final, "Grown Ocean", una autèntica cançó de carretera.
La possibilitat d'escoltar-los en directe en un marc incomparable com és l'Auditori de Barcelona va reafirmar els meus elogis sobre aquesta banda de Seattle. Talent innat, proposta atractiva i fresca, i un futur immens fan dels Fleet Foxes un dels grups més importants del panorama musical actual. Plata pels llenyataires!!
Recorden a: Crosby, Still Nash & Young, Beach Boys, Arcade Fire.
Tres caramels: "Sim Sala Bim", "Helplessness Blues", "The Shrine/An Argument".
És sense cap mena de dubte, la sorpresa més agradable d'aquest 2011. Una gran recomanació del Black Lung Captain, Hey Rosetta! és un desconegudíssim grup de pop-rock canadenc que, tot i tenir cert seguiment a la seva terra natal, no ha merescut l'atenció de la premsa musical americana i internacional. Misteri. Per fer-nos una idea del que tenim entre mans, es tracta d'una banda que aposta per l'èpica tan característica dels Arcade Fire, però sense tant barroquisme, i amb un talent i una qualitat al nivell (o superior) als seus compatriotes. A part que tenen un potencial per a omplir estadis res despreciable. Segurament la diferència és que uns van ser recomanats per David Bowie i els altres no. I tampoc són uns nouvinguts. "Seeds" és el seu tercer àlbum. Si ja amb "Into Your Lungs" (2008) deixaven clares les seves ambicions, amb aquest nou LP, a part de consolidar la seva línia musical, volen trencar d'una vegada per totes les barreres. Rock instantani en la tradició de Bruce Springsteen, magnífics arrenjaments de corda sense arribar a la megalomania, la portentosa veu del seu líder, Tim Baker, i catàrsics crescendos finals. Aquesta és la recepta dels de Newfoundland.
Avís per a navegants: "Seeds" està format per onze autèntics hits (10+1). No hi ha desperdicis, ni talls de transició mig descafeïnats. Només un interludi a mode de mitja part, per a recuperar forces. Per això es converteix en una experiència de cinquanta minuts vertiginosa però alegre, expansiva i vital. Després d'obrir el teló de manera intensa i a l'estil Springsteen, "Yer Spring" neix de manera sutil i preciosista. Per sorpresa de tots, el que hauria de ser la tornada es converteix en una explosió instrumental amb aires semi-orientals que precedeix el crescendo final. "Young Glass" és una demostració de com combinar a la perfecció els atacs de guitarra amb la hiperactivitat dels arrenjaments orquestrals, mentre que "Bricks" és una fenomenal picada d'ullet a les melodies dels britànics Radiohead. "Downstairs" és una introducció ambiental per a l'atronadora "Welcome", una cançó amb una energia i una frescor que moltes grans bandes voldrien en el seu repertori. Però Hey Rosetta! acaben posant el seu segell amb una progressió final esplèndida. "Yer Fall", en canvi, comença amb una enigmàtica melodia de piano per desembocar en un altre final gloriós. Tanca l'àlbum la bellesa de "Bandages", una peça acústica que raja pop del bo pels quatre costats. Amb aquesta demostració final de talent, ens acaben ficant definitivament a la butxaca.
Hey Rosetta! planten de nou les llavors per a una carrera musical ben fructífera. Perquè enganyar-se, la seva lliga local se'ls hi queda petita i necessiten jugar ja la Champions del rock d'estadis. Com a mínim, pels que hem estat enganxats a les seves cançons durant aquest 2011, mereixen tots els èxits. Bronze pels canadencs!!
Recorden a: Arcade Fire, Bruce Springsteen, Jeff Buckley.
Tres caramels: "Yer Spring", "Welcome", "Bandages".
De tant en tant, apareixen aquets dies plujosos, que hom no vol fer res més que quedar-se al sofa de casa, amb una tassa de xocolata calenta a les mans. Per a aquests dies no hi ha res millor que Low, una banda de dilatada trajectòria que, després de vuit LP's ens presenten aquest magnífic "C'mon" (el novè), com dient "som-hi, encara ens queda corda per a estona". És evident que, després de nou treballs, el so dels Low està consolidadíssim, tot i els experiments que puguin haver sorgit durant la seva discografia. Aquest anomenat "slowcore" (nom curiós, tot s'ha de dir), es basa en cançons de tempo lent (de vegades molt lent), amb seqüències d'acords no gaire complicades i amb un minimalisme instrumental que ens dóna com a resultat aquest so gairebé depriment. Aquesta és la recepta del trio de Minnesota des de fa quasi ja vint anys.
El disc s'inicia amb la millor cançó, "Try To Sleep", una agredolça nana allunyada del so més cru dels Low. Es tracta de 4 minuts en el quals caminem lentament sobre uns acords pop mentre un fantàstic glockenspiel ens dóna una forta dosi de màgia. Poc més tard arriba "Witches", una lluminosa peça al més pur estil Low. Construïda a partir d'una simple roda d'acords i la rugosa veu d'Alan Sparhawk, deixa peu a una excel·lent progressió musical: apareix un banjo (genial), un expansiu solo de guitarra, acabant amb un cop sobre la taula. "Especially Me" és la cançó ideal per a desenvolupar la claustrofòbica veu de Mimi Parker, l'altra cantant, mentre una deprimida i distorsionada guitarra elèctrica fa caminar la música. L'acompanyen "$20" i "Majesty/Magic", dues críptiques peces que et deixen el cor mig tocat. El disc es tanca finalment amb la cima musical de "Nothing But Heart", amb una extraordinària progressió, i la rural i post-apocalíptica "Something's Is Turning Over". Després de tot el que hem passat, el final ens deixa més bona cara.
En definitiva, una obra brutal d'una de les bandes més originals, autèntiques i personals del panorama del pop-rock alternatiu. Recomanadíssim.
Recorden a: Damien Jurado, Pedro the Lion, Yo la Tengo.
Tres caramels: "Try To Sleep", "Especially Me", "Nothing But Heart".
Real Estate és el triomf de la simplicitat. Banda provinent de New Jersey, es van guanyar l'atenció del món de la música pop amb el seu disc homònim el 2009, però ha estat realment amb "Days" quan han consolidat totes aquelles propostes i promeses que ens ensenyaven fa dos anys. Com deia, Real Estate és el triomf de la simplicitat perquè parteix de la formació més bàsica. Una correcte bateria, unes repetitives línies de baix i dues guitarres que a base d'arpegis i melodies pop (sovint reverberades) construeixen una atmòsfera neta, còmode i agradable. De tant en tant, una tercera guitarra o un teclat s'uneix a la festa. El so dels primers R.E.M. és present i constant durant tot el disc. El famosos arpegis de Peter Buck són una influència més que efectiva.
L'inici ja és directe, amb una enganxosa línia de guitarra que va apareixent durant tot "Easy". I la segueixen les dues millors peces del disc. Per una banda, "Green Aisles", una reposada cançó pop amb un hipnòtic riff de guitarra. Ens condueix per una carretera costanera durant un matí d'hivern. Per altra banda, "It's Real" és la més instantània de les cançons que trobem. Alegres "uooos" es troben a la tornada mentre un tímid teclat va apareixen de tant en tant. Típica cançó per una tarda tranquila d'estiu. A mig disc, trobem la immensa "Out Of Tune", l'exemple perfecte d'allò que comentava de la influència R.E.M. (evoca l'esperit de "Murmur"). El decàleg pop de "Days" acaba amb la llarga despedida de "All the Same", quan a mitja peça, dues guitarres es queden soles conversant, poc després la resta d'instruments s'hi incorporen per deixar-nos amb un preciós, càlid i agradable crescendo com a forma d'adéu musical.
De vegades ens recorden al millor pop surfer de l'estiu, de vegades ens evoquen les desolades platges durant l'hivern. Un disc recomanadíssim sobretot per a aquells que volen moments de relax, de bones cançons pop, que entrin fàcilment i que no ens deixin durant tot el dia. Però vigileu! Real Estate és capaç de crear-vos autèntic hipnotisme!
Recorden a: R.E.M., Built to Spill, The Feelies.
Tres caramels: "It's Real", "Green Aisles", "Out Of Tune".
Bradford Cox ha tornat a sortir del seu laboratori pop i ha cridat "Eureka!". La raó és "Parallax", el tercer àlbum del projecte personal del líder de Deerhunter. Aquest geni d'Athens, Geòrgia, ens demostra de nou el seu caràcter prolífic. Com si d'esdeveniments esportius es tractés, aquest 2011 no és any de Deerhunter, ara toca Atlas Sound. I és més, com a aperitiu a "Parallax", Bradford va publicar a principis d'any quatre volums de "Bedroom Databank" al seu blog. Cançons a dojo per amor a l'art, vaja. El que va aparèixer, doncs, aquest novembre no ens va decebre ni molt menys, per això s'ha convertit en un dels artistes referència a l'Accés Provisional.
"The Shakes", peça espacial i somiadora que obre l'àlbum, ben podria haver aparegut a "Halcyon Digest" (Deerhunter, 2010). Té tot els ingredients distintius d'Atlas Sound i entra fàcilment. Bon inici. I més si poc després ve la preciosa "Te Amo" (curiós títol), que es construeix a partir de bonics loops de piano i guitarra acústica, però que no deixa de tenir la seva bona ració de sons eteris. Per contra, a "Parallax", la cançó que dóna nom a l'album, la veu de Cox sembla que hagi de tenir el protagonisme, tot i l'escueta i misteriosa lletra. Una delícia. Com també ho és "Mona Lisa", la única peça que ja apareixia a "Bedroom Databank". Ara reciclada per a l'ocasió, és segurament la cançó més pop de l'àlbum, un hit instantani amb el segell Cox. Competint, però, amb "My Angel is Broken", una revisió de la música pop-rock més clàssica però amb el filtre congestionat típic d'Atlas Sound. Finalment, a "Terra Incognita" trobem la seva faceta més claustrofòvica i espectral, amb un senzill però magnífic puntejat de guitarra a la tornada, acompanyant la veu de Cox, i un final llunàtic i infinit.
Aquesta tercera entrega d'Atlas Sound és, possiblement, la millor i més cohesionada de les que ha publicat fins avui. El fet que el mateix Bradford Cox sigui el que toqui tots els instruments gravats li dóna aquest caire tan artesanal i autèntic a la proposta. Recomanadíssim per a aquells que estan farts de música prefabricada i volen disfrutar d'un àlbum ben personal i íntim.
Em recorda a: Deerhunter.
Tres caramels: "The Shakes", "Te Amo", "Mona Lisa".
El jove John Harmon torna de l'estranger per a heretar la fortuna del seu difunt pare. Per a poder-se fer amb aquesta herència, el jove ha de casar-se amb la desconeguda Bella Wilfer. Però en una negra i humida nit a Londres, un home i la seva filla descobreixen un "tresor" flotant al riu Tàmesis. Aquesta troballa no és més que el cadàver el jove Harmon.
