Easter

Només quatre dies de classe i ja quatre de pont, l’Easter. Possiblement aquesta sigui la Setmana Santa menys desitjada de la meva vida, però l’he intentat aprofitar.

Els quatre dies, una mica d’exercici als parcs de Londres. Què grans són (en tots els sentits). Espais com els Kensington Gardens, l’Holland i el Hyde Park és troben a faltar a Barcelona, tant en qualitat com en quantitat. L’entorn és molt important a l’hora de fer esport. La infinitat de camins que tenen els parcs trenquen amb la monotonia de córrer, sempre hi ha noves rutes. A més, la distracció és constant. És difícil avorrir-se veient nens jugar, esquirols, turistes, ànecs. I respirant aire pur. A veure si d’una vegada per totes em poso en forma, doncs.

El dissabte vaig poder viure el primer partit de la Premier League en un pub londinenc. El menú no estava gens malament: el transcendental Manchester United – Chelsea. Els visitants van dominar el partit i, tot i l’emoció final, es van emportar els tres punts amb un just 1 a 2. El pub “The Churchill Arms” és un dels més concorreguts de la ciutat. Tradicional, senyorial i abarrotat. Això sí, gent tranquil·la, res de “hooligans”.

Sortint del partit em vaig dirigir cap al barri de Fulham per a presenciar un dels fenòmens (en majúscules) més seguits a les illes, i al món. La “Boat Race” entre Oxford i Cambridge no és només una regata, és un esdeveniment social. Un quart de milió d’espectadors solen seguir la cursa en viu, que transcorre a través d’un dels meandres del Tàmesi (en aquest cas, a l’oest). Els joves (o no tant) aprofiten per emborratxar-se a plena llum del dia, però és també una festa familiar. La cursa en sí és com anar a veure el Tour. En directe, o els veus sortir, o els veus passar o els veus arribar. Els més llestos ho intenten seguir corrent. De fet, la regata no acostuma a durar més de vint minuts. Per cert, va guanyar Cambridge. I no ho vaig saber fins al vespre.

Avui he anat a veure una exposició (sí, jo, una exposició) de la que em vaig assabentar de casualitat, “Storm Thorgerson: Right but Wrong”. Es tracta d’una recopilació de l’obra d’Storm Thorgesson, un dels artistes més importants en el camp de les portades d’àlbums de música. Autor de la major part de les imatges de Pink Floyd, però també de Muse, The Mars Volta o Led Zeppelin, entre d’altres. Crec, però, que mereix una actualització a part.

Després m’he deixat caure pel HMV (His Master’s Voice) d’Oxford Street. Com un Fnac, però molt més gran i molt més perillós. M’he contingut i “només” han caigut els DVDs de “The Hurt Locker” i “There Will Be Blood” i el nou disc de Jonsi, dels Sigur Rós.

Bé, no m’allargo més.