Londres: cinc dies

El dens blanc del núvols desapareix i deixa pas a una sublim panoràmica de la ciutat de Londres. La primera silueta familiar és el London Eye, seguit de l’edifici del Parlament i el bast Hyde Park. Files i files de cases idèntiques, edificis baixos i grans taques verdes de tant en tant. Un petit detall em treu el primer “òstia!” en terres britàniques: Stamford Bridge. Ai... Sweet Iniesta... Aquesta tarda es compleixen els meus cinc primers dies a la capital anglesa. Em considero ja suficientment instal·lat, situat i orientat com per intentar seguir el British Way of Life o, almenys, esbrinar en què consisteix.

Després d’haver fet el Mr. Bean amb les maletes per Heathrow i l’Underground vaig poder arribar per fi a Bowden Court, la residència en la que estaré durant aquests mesos. Tot i estar situada en el noble barri de Notting Hill (al Royal Borough of Kensington and Chelsea), es tracta d’una residència senzilla, però molt correcta. És un lloc, bàsicament, d’ambient estudiantil. El barri es caracteritza per blancs edificis senyorials, sent Portobello Road l’excepció. Comerços, bars i restaurants a menys de cinc minuts, però amb una tranquilitat, realment, digna d’admirar.

La setmana, però, ha vingut marcada per l’Arsenal – Barça del passat dimecres. Un arribar i moldre dirien alguns, sobretot el meu cosí Àlex, que porta quatre anys aquí i aquest era el primer partit del Barça que podia anar a veure. L’Emirates Stadium és un camp espectacular. No serà el típic estadi britànic, però el seu públic si que ho és. Si no hagués estat (a part de Theo Walcott) per l’afecció, el Barça hagués guanyat el partit. Considero que vaig veure el millor partit de futbol que he pogut seguir fins ara. No solament per la vessant estrictament esportiva, sinó també per l’ambient, pel context, pel marc competitiu (era la Champions!). Però també per haver pogut seguir en directe i a peu de gespa l’entrenament del dia abans, per haver entrat fins les mismíssimes estranyes de l’Emirates i per poder haver intercanviat quatre paraules amb alguns dels protagonistes del dia següent. Una experiència irrepetible. Aquí a Londres consideren els herois del partit Walcott (el revulsiu) i Cesc (per lluitar contra les adversitats), però admeten que poc podran fer a la tornada al Camp Nou. Pessimistes? Segurament, sí. L’Arsenal encara no està mort, i el Barça haurà de mantenir el nivell de l’anada per a poder passar a les semifinals.

Avui divendres comença aquí un pont de quatre dies, l’Easter, la Pasqua. De moment, aquest matí, el temps ja m’ha deixat disfrutar d’una de les coses que més esperava fer: anar a córrer per Hyde Park i Kensington Gardens. Gran experiència. Envoltat de verd, amb un aire pur anormal en una metròpoli com Londres, al ritme dels londinencs Blur (qui sinó).

Intentaré anar seguint aquest diari regularment. A veure si és possible.