La guerra del Vietnam i la música: del folk pacifista al Born In The U.S.A.

Recupero un treball passat per a la vigília de Reis. És un pèl llarg, però espero que resulti interessant.

La música folk s’havia erigit, des de l’inici de la Guerra Freda, en el gènere més pacifista i socialment compromès. Músics com Bob Dylan o Joan Baez havien criticat la guerra nuclear o les violacions dels drets humans a través de les lletres de les seves cançons. A finals dels seixanta, el folk va impregnar el rock and roll d’aquesta actitud contestatària amb el desenvolupament de la guerra del Vietnam. La música esdevingué, doncs, un àmbit més de protesta contra la política del govern Estats Units al sud-est asiàtic. La música rock i el conflicte al Vietnam van néixer gairebé al mateix moment (a finals dels cinquanta). Durant l’època de la guerra, el rock es convertí en un important vehicle de l’imperialisme cultural americà, però també l’espai de diverses formes de dissidència. Com bé cita David E. James, “el rock és una forma de rebel·lió cultural, però mai una forma de revolució política. Pot ser desenvolupat per a qualsevol classe social, no es necessiten quasi estudis, dóna peu a la improvisació i arriba a tothom. Als anys 60, no deixa de ser una pràctica de la revolució popular, com la música folk”.

Un bon grapat d’artistes musicals es van fer ressò del conflicte, que impregnà tots els àmbits de la vida americana. Sobretot durant els últims anys de la dècada dels seixanta, quan la opinió popular fou cada cop més crítica amb la guerra, apareixen un gran nombre de cançons referents al Vietnam, la majoria de les quals molt crítiques amb el que allà estava succeint. Quasi deu anys després del final del conflicte trobem encara una cançó que recorda els temps de la guerra. El famós Born In The U.S.A. de Bruce Springsteen representa millor que cap altra cançó el “malestar de la prosperitat”. Per a desenvolupar aquest apartat, hem fet una selecció dels temes més exitosos del moment o dels artistes més importants referents a la guerra del Vietnam.

El cantautor folk nordamericà Phil Ochs diferenciava entre “aquelles cançons que tenen un clar punt de vista i aquelles que el tenen tan ambigu que poden ser preses per qualsevol”. Aquesta és, bàsicament, la diferència entre la funció del folk i la del rock and roll. Ochs, cantant protestatari per excel·lència, activista polític i amb un estil irònic, escriví varies cançons contra la guerra del Vietnam: Is There Anybody Here?, White Boots Marchin’ In a Yellow Land, The War Is Over o Talking Vietnam Blues (1964). En aquesta última, es posa en la pell d’un conseller americà al Vietnam i satiritza sobre el model d’entrenament dels Estats Units i el suport al Vietnam del Sud:

“Nice word to have in case we lose.
Training a million vietnamese

To fight for the wrong government and the american way”.

Conforme l’opinió pública s’anà oposant progressivament a la guerra, el folk pacifista es va anar fent cada cop més visible. Saigon Bride (1967), de Joan Baez, n’és un exemple:

“How many dead men will it take
To build a dike that will not brake?
How many children must we kill
Before we make the waves stand still?”

Per altra banda, contràriament al que es podria preveure, Bob Dylan mai es va referir al Vietnam en cap de les seves cançons. I no només això, en el punt àlgid de la guerra, es va allunyar també del folk. A més, criticà Phil Ochs per ser “més un periodista que un músic folk”.

La primera cançó rock que va fer referència directa a la guerra fou I-feel-Like-I’m-Fixin-To-Die Rag (1967), de Country Joe and The Fish. La peça en si es podria caracteritzar com una transició entre el folk i el rock, a primera vista innocent, però carregada d’humor negre. Sembla com un anunci d’uns campaments, on els pares envien els seus fills per a que aquests s’ho passin bé. Urgeix a fer-ho abans possible, així el fill “tornarà dins una caixa”. La cançó fou tot un èxit:

“And it’s one, two, three,
What are we fighting for?
Don’t ask me, I don’t give a damn,
Next stop is Vietnam
And it’s five, six, seven,
Open up the pearly gates,
Well there ain’t no time to wonder why
Whoopee! We’re all gonna die!”

Tot i això, la crítica a la guerra com a tema al rock fou superat per altres problemàtiques com la sexualitat, el lifestyle o les drogues, en un moment on els temes de les lletres eren cada cop més complexes. Grups però, d’important èxit i destacada qualitat, se submergiren en els horrors de la guerra i les seves conseqüències.

The Animals fou un dels grups britànics dels seixanta que tingueren èxit als Estats Units, com en el cas dels Beatles. La banda liderada per Eric Burdon publicà el 1965 el single We Gotta Get Out Of This Place. Tot i que la cançó no fa referència directa a la guerra, i tampoc sembla ser el seu objectiu, esdevingué molt popular entre els soldats enviats al sud-est asiàtic. Se sentien identificats amb la lletra i, realment, el títol va com a anell al dit per a la seva situació. Sky Pilot, que aparegué tres anys més tard, sense ser molt explicita, fou concebuda com un clam contra la guerra. Es pregunta com un pilot que tira bombes sobre població civil pot romandre impassible davant aquest horror.

“In the morning they return
With tears in their eyes
The stench of death
Drift up to the skies
A young soldier so ill
Looks at the Sky Pilot
Remembers the words
“Thou shall not kill”.

El 1968, The Doors ja era una banda exitosa, tot i la seva curta trajectòria. Un any abans, en el seu àlbum de debut, ja havia sortit a la llum la seva interminable The End. Gràcies a la seva aparició en la posterior pel·lícula de Francis Ford Coppola, Apocalypse Now (1979), seria relacionada amb el conflicte de Vietnam. Però el seu tercer disc contenia una tall que sí feia referència directa a la guerra, The Unknown Soldier. Era la reacció del grup de Jim Morrisson davant els fets que s’estaven produint. Lamenten la mort del soldat desconegut, anònim, però pel que, per sort, ja ha acabat la guerra. Mentrestant, el so bèl·lic d’unes sirenes se sent de fons. A mitja cançó la bateria simula el redoble de tambors d’una execució, que acaba amb la vida del soldat. La tragèdia és presentada des de la quotidianitat de la vida americana:

“Breakfast where the news is read
Television children fed
Unborn living, living, dead
Bullet strikes the helmet’s head”.

Els que sí es despatxarien a gust serien els Steppenwolf, banda de rock mundialment coneguda pel seu èxit Born To Be Wild. El 1969 publicaven el seu quart LP, el més polític de tots, Monster, en el que criticaven durament el govern dels Estats Units al llarg de les set cançons que composaven l’àlbum. Dos talls es referien, en aquest cas, a la guerra: Monster/Suicide/America i Draft Resister. La primera és una crítica per la participació nord-americana a la guerra, sense tenir en compte la vida dels seus habitants. La segona honora els pròfugs i desertors que eviten anar a la guerra i són enviats a la presó, en un país de suposada llibertat:

“Don’t forget the Draft Resisters, and their silent, lonely plea
When they march them off to prison, they will go for you and me”.

Però sí hi ha una cançó que va més enllà de la simple crítica a la guerra del Vietnam, aquesta és Fortunate Son (1969), de Credence Clearwater Revival. Peça rock per excel·lència, planteja la problemàtica de les lleves, que deixen en evidència les injustícies de la societat americana. Aquells que són fills d’alts càrrecs polítics o de l’elit econòmica poden evitar la guerra, aquells més humils, no. No era un problema nou llavors i encara és present en l’actualitat. A més, fou usada per a la pel·lícula Forrest Gump (1994), quan el protagonista és enviat al Vietnam:

“It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no senator’s son, son.
It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no fortunate one, no.
It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no millionaire’s son, no.
It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no fortunate one, no”.

La banda de folk rock Crosby, Stills & Nash (sense Neil Young) inclogué la cançó Wooden Ships en el seu àlbum de debut. Composada per David Crosby, Stephen Stills i Paul Kantner (Jefferson Airplane), és una peça que tracta, en general, de la guerra. Per això, s’han plantejat diverses teories sobre si es refereix a la Segona Guerra Mundial, a la Guerra Freda en general o a la del Vietnam en particular. El seu any de publicació, 1968, demostra que la connexió amb el conflicte al sud-est asiàtic és directa. Crosby i Stills simulen una conversa entre dos soldats, un de cada bàndol, que intenten sobreviure. Un pregunta a l’altre “qui ha guanyat?”:

“Horrors grips as we watch you die
All we can do is echo your anguished cries
Stare as all human feeling die”.

El 1973, els Estats Units firmaven la seva retirada de la guerra del Vietnam, conflicte que encara duraria dos anys més. Per altra banda, els britànics Pink Floyd publicaven el sublim The Dark Side Of The Moon, que es convertí en un dels àlbums més venuts als Estats Units. La peça Us And Them venia a resumir el que podia arribar a significar una guerra: davant el drama, la qüestió sobre qui guanya esdevé irrellevant:

“Us, and them
And after all were only ordinary men.
Me, and you.
God only knows it’s not what we choose to do.
Forward he cried from the rear
And the front rank died.
And the general sat and the lines on the map
Moved from side to side”.

La cançó que millor va simbolitzar el “malestar de la prosperitat” arribà quasi deu anys després del final de la guerra del Vietnam. El conflicte encara era molt present en l’imaginari dels nord-americans i l’impuls que va caracteritzar la societat de postguerra ara semblava cansat. Bruce Springsteen publicava el 1984 Born In The U.S.A. i el tall que donava títol al LP era una dura crítica a aquesta societat. Alguns, segurament només fent cas a aquest títol, ho van interpretar com un himne patriòtic. Els encarregats de la campanya electoral del president Ronald Reegan van caure en el parany i la van usar durant aquests mesos com un símbol patriòtic americà. Però en el fons, la lletra era corrosiva i àcida:

“I got in a little hometown jam
And so they put a rifle in my hands
Sent me off to Vietnam
To go and kill the yellow man.
[...]
I had a buddy at Khe Sahn
Fighting off the Viet Cong
They’re still there, he’s all gone
He had a little girl in Saigon
I got a picture of him in her arms”.

Com es pot observar, la gran majoria de les cançons citades descriuen l’horror bèl·lic o critiquen la participació del seu país, però s’allunyen de les tendències més pacifistes, que tenen com a figura més destacable John Lennon i les seves Imagine i Give Peace a Chance. En general, el rock de l’era del Vietnam, implícita o explícitament, expressà, no solament la seva oposició a la guerra sinó també les limitacions i la falta de passió de la societat americana.