20 discos per a aquest 2012: IV

 5. Pinback, Information Retrieved

Un lustre després, els Pinback han tornat a la càrrega amb “Information Retrieved”. El retorn del duet californià és possiblement el més encertat de l’any. Però tot i el silenci, la seva nova aposta continua el rumb iniciat ja fa més de deu anys. Tornen aquestes guitarres de Rob Crow, qui ha sabut dotar-les d’un so propi i recognoscible, les melodies àgries, els ritmes estimulants i els arrenjaments electrònics. Un còctel que molts ja coneixen, però que sorprendrà a aquells que s’hagin endinsat mai en el seu univers, segurament en la seva cara més accessible fins el moment. Fins i tot, en alguns moments, com a la brutal “Proceed to Memory” abracen l’èpica, mentre Crow es deixa la veu. Recomanació obligada per a tots els seguidors de grups com Death Cab for Cutie. Aquí teniu quelcom molt millor! Tres caramels: Proceed to Memory, Sherman, His Phase.

4. Spiritualized, Sweet Heart Sweet Light

Jason Pierce i els seus han publicat un nou discàs, i el que és més important, han consolidat un gènere musical. Tan particular i singular per una banda, però tan pròxim a tants estils per l’altra. “Sweet Heart Sweet Light”, el seu setè LP, torna a ser una esplèndida amalgama del millor pop britànic, la psicodèlica, la pomposa megalomania orquestral, el rock primitiu i vaporós dels seus inicis amb Spacemen 3 i, sobretot, el gospel. I tot amb una producció de 10. Pierce, o millot dit, J. Spaceman, canta de nou amb la seva veu estripada i depressiva a les merdes d’aquest món, però especialment, a l’Ésser superior, com no. Tan pot escriure passatges de dolç i inocent pop orquestrat com treure tota la ràbia que porta dins acompanyat de la seva guitarra elèctrica. Possiblement sigui aquesta varietat de registres i la seva boníssima posada en escena el que fa que no me’n cansi dels Spiritualized, i que els seus discos passin volant. Tres caramels: Hey Jane, Little Girl, Life Is a Problem.       

3. Lotus Plaza, Spooky Action at a Distance

No puc ser objectiu amb Deerhunter i tot el món que rodeja aquesta banda, ho reconec. M’atrapen els d’Atlanta; m’atrapen les seves guitarres i la seva simplicitat pop-rock; m’atrapa Bradford Cox i el seu Atlas Sound. I sobretot m’atrapa Lockett Pundt i els seus Lotus Plaza. Per sorpresa de més d’un, en aquest “Spooky Action at a Distance” ha enterrat un primer disc amb bones idees per parir un segon treball amb grandíssimes cançons. Com era d’esperar, tot gira al voltant de les guitarres elèctriques, els loops i arpegis, la reverberació i el delay, el shoegaze, els frasejos de rock espacial i els sons ambient. Lockett Pundt ha sabut treure’s la vergonya en aquest segon àlbum i demostrar tot el talent que té dins (inclús com a vocalista), i que havia demostrat en comptagotes a Deerhunter. Pop-rock ben fet, accessible i viciós. No és una recomanació, és una obligació!! Tres caramels: Strangers, Monoliths, Eveningness. 

2. Japandroids, Celebration Rock

La descàrrega d’adrenalina que suposa una sola cançó dels Japandroids ja els mereix una oportunitat. Brian King a la guitarra, David Prowse a la bateria, ambdós a les veus i un món per conquerir a base d’un bombardeig de rock. “Celebration Rock” és el seu segon LP després d’un prometedor àlbum de debut. Aquí guanyen, sens dubte, en concreció (els temes són encara més rodons), però mantenint la frescura, la immediatesa i el so directe i penetrant que els caracteritza. Tot i això, el seu èxit té un altre secret: beure dels diversos estils del rock. Des del més clàssic estil The Who, passant pel rock d’estadi dels Foo Fighters fins a arribar a la seva essència, el punk, el noise i el garage desfermat i sense demà. Un disc immens, ple a vessar d’himnes per a una generació, comandats per “The House that Heaven Built”, la que crec que és la millor cançó del 2012. Missió pendent: veure’ls en directe. Tres caramels: Fire’s Highway, Younger Us, The House that Heaven Built.   

1. Grizzly Bear, Shields  

És la joia del 2012, la definitiva consolidació d’una banda, que no només ha mantingut el nivell dels treballs anteriors, sinó que a més ha perfeccionat les seves peces, tan compositivament com instrumentalment. “Shields” és, segons el parer d’Accés Provisional, el millor àlbum de l’any perquè és un nou pas endavant en la carrera de la talentosa banda de Brooklyn. El so que ja havien trobat anteriorment continua intacte: psicodèlia, delicadesa, elegància, barroquisme pop, embruixadors jocs de veus, ritmes pesants i guitarres rústiques. Però, per exemple, els vocalistes semblen més poderosos, especialment Daniel Rossen. La producció aposta per no ensenyar més d’allò que hi ha. Les cançons tenen una estructura més racional i assimilable; ara ja sabem on ens volen portar. Això es tradueix en un fet molt simple: “Shields” és el seu disc més accessible, però no traeix l’esperit de Grizzly Bear. El paradigma és la peça “Yet Again”, una cançó perfecta i una de les millors de l’any, amb un so molt clàssic, amb la seva part experimental, però amb una tornada que s’enganxa a més no poder. L’any passat coronàvem amb molts bons auguris el folk-rock de Bon Iver. Ara desitgem llarga vida als ossos de l’Amèrica del Nord. Tres caramels: Sleeping Ute, Yet Again, Gun-shy.

 

20 discos per a aquest 2012: III

10. The Shins, Port of Morrow

Especial il·lusió feia el retorn dels Shins, després de cinc anys sense publicació i amb la refundació de la banda, sempre al voltant del gran James Mercer. Amb “Port of Morrow” segueixen amb una tendència que ja venia d’abans. Deixant el so pop més independent per sonar per a un públic més ampli: menys experimentació, cançons més digeribles, melodies més assimilables, producció més comercial i un acostament cap als sons americans més tradicionals. En part, a l’estil de R.E.M., menys jangle i més americana. Això sí, les cançons són impecables, especialment a la primera meitat del disc. Mercer continua dotant les melodies d’una originalitat i dramatisme moderat amb la seva veu. En definitiva, un esforç exitós per jugar en una altra lliga. Veurem què tal els hi va. Tres caramels: Simple Song, It’s Only Life, Bait and Switch. 

9. Mono, For my Parents 
Amb el pas del temps, els japonesos Mono han sabut consolidar el seu espai dins el gènere del rock progressiu. En el seu sisè àlbum, “For my Parents”, es posa en evidència aquest pas endavant. La seva proposta post-rock amb un clar protagonisme per als elements orquestrals, l’èpica i la megalomania, i la recerca de melodies més orientals, d’acord amb els seus orígens. Però les peces guanyen cada cop més en consistència, en claredad i en complexitat. Els crescendos i els girs musicals estan cada cop més ben trobats. Però tampoc abandonen la seva faceta melancòlica, el piano torna a tenir el seu protagonisme en alguns moments. Mono fa bandes sonores a partir del rock, posen música a imatges paisatgístiques com poques bandes saben fer. Per tant, si voleu empendre un viatge o una odissea, ja teniu disc! El caramel: Legend.       

8. Godspeed You! Black Emperor, Allelujah! Don’t Bend! Ascend! 
Al principi, la sala es va veure coberta per una espessa capa de distorsió ambiental, per acabar colpejada per un atronador climax de post-rock. Així podriem descriure el directe de presentació del nou disc dels Godspeed, “Allelujah! Don’t Bend! Ascend!”, després de deu anys (una eternitat) del seu anterior treball. L’estructura d’aquesta nova obra és molt simple: dues grans peces de rock progressiu, de 20 minuts cadascuna, seguides per uns minuts d’ambient i drone. Precisament una de les coses que diferencia aquest “Allelujah!” d’altres treballs és que semblen abandonar en part la lluminositat i el so més americà, per crear ambients més inquietants, donar més protagonisme als drones i deixar-se portar per les melodies més orientals. El resultat és una obra més difícil de digerir, però positivament sorprenent. Els que no sàpiguen que vol dir rock progressiu, que posin el play, les seves peces creixen sense que un ho pugui percebre! El caramel: Mladic.

7. Sigur Rós, Valtari 
Ja és el sisè àlbum de Sigur Rós i els islandesos no deixen de sorprendre, fins i tot als seus seguidors més veterans. Paradoxalment, tot i el seu origen, ha estat la banda de post-rock que ha arribat a més públic, juguetejant amb el pop delicat en els seus dos últims treballs. Però “Valtari” és una altra cosa, suposa allunyar-se del format estàndard de cançó que havien abraçat últimament, i engegar un retorn (en part) als primers treballs. I dic només en part. Tornen els Sigur Rós més ambientals, més progressius i experimentals, però igual de dolços i innocents que sempre. Tot és menys evident i més eteri: els pianos estan més aigualits, l’arquet i la guitarra hi són però només se’ls intueix. Això sí, la veu de Jonsi continua sent el pilar fonamental del seu so. Però el que realment dota aquest àlbum de màgia i ens dóna la sensació d’escoltar quelcom nou és la producció. Només per la recerca del so més islandès possible, “Valtari” ja mereix està tan a munt. Tres caramels: Ég Anda, Ekki Múkk, Varúð. 

6. Sharon van Etten, Tramps
Captivadora i arrebatadora, però també melancòlica, aspra i estripada. Així és com podríem descriure tan la veu de la nord-americana Sharon Van Etten com tota la seva música. Folk per a la solitud de l’escola dels Damien Jurado, però amb l’esperit dels Low. Els intents de vestir la seva música amb una mica de rock descarnat també s’han vist afavorits en aquest magnífic “Tramp” per l’ajuda d’un bon grapat de bons músics. Començant per la producció d’Aaron Dressner (The National) i seguint per les aparicions de Zach Condon (Beirut), Jenn Wasner (Wye Oak) o Matt Barrick (The Walkmen). Però que ningú s’enganyi, davant de tot aquest cartell estan les poderoses melodies de la veu de Sharon. Elles són les que realment converteixen en originals les seves peces i les que fan d’aquest disc el millor del folk del 2012. Tres caramels: Give Out, Serpents, Magic Chords.

   

20 discos per a aquest 2012: II

15. If These Trees Could Talk, Red Forest

La inquietud i el misteri amb el que es presenten els If These Trees Could Talk a “Red Forest” ja ens avança que estem davant de quelcom gran. En efecte, amb la primera explosió de guitarra, aquests nord-americans demostren que el seu segon treball és un senyor àlbum de post-rock. Posseeixen la contundència de la que no gaudeixen molts dels grups del seu món. A més, tenen la creativitat suficient per sorprendre en un gènere que sembla encotillat, però que encara té molt camí per a recórrer. Es mouen per paratges apocalíptics i foscos, abraçant el millor del rock progressiu i la càrrega d’adrenalina del metal instrumental. I dominen brutalment les dinàmiques de les cançons, combinant els moments de calma, amb arpeggis i sons ambient, amb els cims de rock i la grandiloqüència. Una de les altres sorpreses del 2012. Tres caramels: Barren Lands of the Modern Dinosaur, They Speak With Knives, Red Forest.

14. Damien Jurado, Maraqopa

Damien Jurado continua amb la seva original proposta folk, molt en la línia dels seus últims dos discos especialment. Folk reposat, però estripat, banda sonora per a paratges despoblats, moments d’aïllament i retir espiritual, amb la seva ja clàssica música melancòlica i les seves lletres desesperades. Seguint l’herència de grans com Neil Young (en la seva versió tranquila), Damien fa el seu major exercici de varietat musical. Des de passatges on es prèn llicències per a fer solos rockers fins a moments on apareixen tímids arrenjaments tropicals i cors infantils. Només que a un se li acudeixi tancar la llum de la cambra, una sensació inquietant quasi esgarrifosa ens conquereix el cos. I això és el que millor aconsegueix Damien Jurado, canviar-nos l’estat d’ànim per breus moments, tot gaudint dels seus fantasmes. Tres caramels: This Time Next Year, Working Titles, Museum of Flight.

13. Mishima, L’amor feliç

La nostra vida quotidiana requereix, de tant en tant, “instants Mishima”, moments en el quals necessitem administrar-nos pop de bona qualitat per vena. David Carabén i la seva troupe ens presentaven aquest 2012 un nou treball (de consolidació, l’enèssim) agafant la temàtica amorosa com a punt de partida. “L’amor feliç” sona força més inspirat que l’anterior àlbum, perfeccionant el seu pop elegant i atractiu. Fent tímids passos cap al rock, donant més protagonisme a la guitarra elèctrica, però millorant especialment en l’apartat rítmic. Enorme treball de bateries. Tampoc renuncien a l’èpica que havia caracteritzat algunes de les seves anteriors cançons, ara amb més cos i lucidesa. Sens dubte, s’han convertit en el gran referent de la música pop a Catalunya i un bon exemple per a moltes bandes que, encertadament, volen seguir la seva senda. Tres caramels: Els vespres verds, Ull salvatge, No obeir.

12. Ferran Palau, L’aigua del rierol

Ferran Palau, una de les ànimes d’Anímic (perdó), prova de transportar el seu món al format mínim, sense banda. Resultat: artesania folk en estat pur. Escapisme musical, amb lletres evocadores, l’arrebatadora veu de Ferran, brutals arrenjaments de vent i corda, i sobretot pausa, molta pausa. “L’aigua del rierol” sembla una oda a la vida al camp, però va més enllà, perquè a través de magnífiques metàfores, ens parla de la vida mateixa. Com amb Anímic, el silenci és un instrument més en aquestes peces, el minimalisme per bandera, i les rústiques guitarres acústiques, que quasi fan olor a fusta humida. Aquí la teràpia funciona igual que amb Damien Jurado: llums apagades i deixar-se portar. Talent pur i innat en un dels millors discos de folk dels últims anys. Tres caramels: Rierol, La mel i el rusc, Com abans. 

11. Mine!, La fi del món

“La fi del món”, el disc que han parit els barcelonins Mine!, és una bestialitat. Aquesta va ser la primera reacció, i continua sent la meva impressió. Un còctel pop-rock que va des de l’exquisidesa pop dels Beatles o Beach Boys i el rock desfermat fins a la tradició del folk nostrat de Jaume Sisa, inclús el rock simfònic dels setanta. Si tots aquests ingredients són portats amb talent i treball, el resultat no pot ser millor. Jocs de veus i melodies cuidadíssimes fins al detall, guitarres i teclats creïbles i una secció rítmica que dóna el plus d’originalitat a la seva música. La prova és que els himnes se succeeixen des del primer a l’últim minut. Els Mine! ja han fet esforços i han donat mostres suficients (i repetides) per a ser reconeguts com una de les millors bandes del nostre país. I siusplau, que ningú es perdi el seu directe, que està a l’altura (o fins i tot per sobre) de l’àlbum. Tres caramels: Núvol, Ivori, Aelita. 

20 discos per a aquest 2012: I

20. Mates Mates, Vida animal

La veritat és que s’agraeix trobar propostes tan originals en el nostre panorama musical modern com la dels osonencs Mates Mates, la veritat. Folk pop personal i atrevit, amb una actitud festiva, juvenil i desenfadada, però combinada amb una psicodèlia “a la catalana” que és el que els hi otorga aquest so més peculiar. Ritmes arriscats, amb canvis sobtats, guitarres netes, esquelètiques però juganeres i encertats arrenjaments de vent metall. És possible que per aquest seguit d’elements recordin als grans Shins en més d’un moment, tot i que també tenen més d’una cosa en comú amb els seus veïns de L’Hereu Escampa. Mates Mates volen que les seves cançons quedin primitives però sonin directes (començant per les veus), de manera que aquestes se’ns enganxen amb pocs esforços. Tres caramels: El Pinsà, Residència Nuclear, Si has.

19. Pg.lost, Key

Els suecs Pg.lost tornen a colpejar amb el martell de Thor el món del post-rock amb una proposta més propera al metal. Ens regalen en aquest tercer disc d’estudi set noves dosis de rock progressiu que no poden deixar indiferents a aquells a qui els atreguin bandes com per exemple Explosions In The Sky. Guitarres punxagudes amb forta càrrega de delay i reverberació, que de tant en tant claven forts cops de distorsió. Combinant el clàssic so post-rock amb l’èpica nòrdica, evocant la tradició bàrbara amb incontestable contundència, tot i que de vegades no facin fàstics a les melodies més orientalitzants. Amb moments de brutalitat, megalomania i solemnitat, el rock opulent i èpic dels Pg.lost ens anima a escalar muntanyes i a tocar el cel. Tres caramels: Spirits Stampede, Sheaves, Gathering.

18. The Tallest Man on Earth, There’s No Leaving Now

És el tercer LP de The Tallest Man on Earth i a Kristian Matsson no se li acaben, ni de bon tros, les idees. Alguns ja vaticinàvem que en futurs treballs, Matsson hauria d’evolucionar cap a formats folk multi-instrumentals. Efectivament, a “There’s no Leaving Now” es dóna aquest cas, però amb un important matís: la veu del suec i els arpeggis de la seva guitarra acústica continuen sent els grans protagonistes. Les tímides bateries fan funció de coixí i les aparicions de guitarres elèctriques i pianos són quasi testimonials. Això vol dir que les cançons funcionen perfectament en el seu format més esquelètic. Per contra, en Tallest continua tenint un problema etern: els directes són infinitament millors que les gravacions. Es percep força més nostàlgia que en cançons prèvies, amb peces més reposades i intimistes. Això sí, una bona dosi de Tallest després d’un dinar continua sent una obligació. Tres caramels: Revelation Blues, 1904, There’s No Leaving Now.

17. Beach House, Bloom

L’èxit comercial i de crítica conquerit amb “Teen Dream” es consolida aquest any amb “Bloom”, que situa Beach House a la primera línea del pop independent. Una proposta continuista que ha convençut els més devots, però és carn per a les crítiques dels més exigents. Ni blanc ni negre. Sí que podem percebre més cos en totes les cançons, sobretot al principi, gràcies a la producció, però sobretot, pel major protagonisme de la guitarra elèctrica. Un punt a favor. D’altra banda, potser sigui un àlbum més fosc que el seu predecessor, però també més accessible i instantani. Tot i això, la fórmula triomfant continua liderada per la veu somiadora de Victoria Legrand. Un pop agredolç conscientment empalagós que pot sentar malament els qui no els agradi el seu sucre enverinat. Tres caramels: Myth, Wild, Lazuli.

16. Here We Go Again, A Different Ship

Una de les sorpreses d’aquest any, Here We Go Magic, que finalment he pogut conèixer en el que és el seu tercer disc. “A Different Ship” és una combinació del krautrock i el post-punk més vuitanter amb un pop psicodèlic molt en la línia de clàssics com Genesis o Yes. I tot passat pel sedàs del genial Nigel Godrich, productor dels grans Radiohead. De fet, sabent aquesta confessió, el cert és que la seva vareta màgica es nota. Es tracta d’un pop elegant i refinat, amb un so molt nítid, sobretot en les seves veus i guitarres, però també marcat pel caràcter somiador dels teclats. Here We Go Magic t’embruixa gràcies a un so que per moments et fa moure el cos, per després deixar-te reposar en un núvol de pop ambient. Obligada recomanació per a aquells que busquen alguna cosa més que el típic disc pop. Tres caramels: Hard to be Close, Make up Your Mind, How Do I Know.

Història, educació i adoctrinament

 

La ja famosa frase del ministre d’eduació, cultura i esport José Ignacio Wert (“Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”) ha posat la pell de gallina a més d’un, rememorant aquella educació pamfletària i de l’època franquista que no poques generacions van patir. Però es pot anar inclús més enllà, podem viatjar fins al XIX, el segle per excel·lència del nacionalisme europeu, lligat al romanticisme, la llibertat i els valors “de progrés”. L’educació en aquell moment sí que tenia una clara vessant d’adoctrinament, una barreja entre “l’espanyolització” i la “cristianització” dels joves alumnes. La Història explicava que el caràcter espanyol tenia orígens remots i que els habitants de la Hispania o dels regnes visigots ja tenien aquest mateix sentiment d’amor per un país que ni tan sols existia. L’educació franquista, evidentment, no apareix del no-res. Aquests són els seus origens. Però aquí a Catalunya tampoc ens hem quedat curts de vegades. Hem volgut buscar catalans allà on no hi havien i barretines allà on no existien. Les històries nacionals, en definitiva, sovint han fet més mal que servei, basades en estructures i realitats artificials que no ens permeten observar amb claredat els processos i l’evolució històrica.

Això hauria d’estar superat, però veig que no. L’ensenyament bàsic de la  Història, que vol ser entesa com un exercici de reflexió, que pot ser aplicada en vida quotidiana, resulta que ara torna a ser un adoctrinament per a refermar identitats nacionals. Això és retrògada i està totalment obsolet. En un món on l’excés a la informació (històrica també) està a l’avast de tothom i on la comunicació ens permet un contacte tan estret amb altres parts del globus, aquest esquema mental completament decimonònic grinyola bastant. L’ensenyament bàsic de la Història no està per saber “què dolents eren aquests del país costat i quines coses més dolentes que feien”; sinó que s’imparteix per a fer pedagogia, per a fer front a situacions humanes i també per a omplir-nos de referents culturals.     

Estudi històric de la ciutat portuària. Barcelona, 1780 – 1830

Resum – Durant els últims anys s’han multiplicat els treballs històrics sobre la ciutat, que han renovat la tradició de la història urbana. Dins aquest àmbit, la ciutat portuària també ha estat objecte d’investigacions, la majoria de les quals han destacat el caràcter peculiar d’aquest tipus d’aglomeració urbana. L’objectiu d’aquest treball és buscar tots aquells elements que ens permeten estudiar històricament la ciutat portuària. D’una banda, a través de la conceptualització d’aquesta, resseguint la bibliografia sobre la temàtica. De l’altra, mitjançant l’estudi d’un cas, el de la ciutat de Barcelona a finals del segle XVIII i principis del XIX. Ens centrem en matèries àmpliament tractades per la historiografia com el comerç, les relacions entre la ciutat i l’Estat o els vincles socials urbans, però des del punt de vista de la ciutat portuària com a entitat. Així mateix, altres assumptes menys recorrents com els canvis urbanístics en la façana marítima, les institucions pròpies de la ciutat portuària o la seva comunitat estrangera també hi tenen un espai aquí. Tots aquests elements són contrastats amb els d’altres ciutats que poden tenir un perfil semblant com Gènova, Marsella o Hamburg.

Abstract – Over recent years the historical studies about the city have multiplied and have renewed the urban history tradition. Within this field, the port city has also been a subject of investigations, and most of them have pointed out the distinctive nature of this type of urban agglomeration. The aim of this dissertation is to search for all the items that allow us to study the port city historically. On one hand, through the conceptualization of it, tracing back the bibliography about the issue. On the other hand, through the case study of Barcelona from the end of Eighteenth century to the beginning of Nineteenth century. It focuses on different topics widely studied by the historiography such as trade, relations between the State and the city or the social urban ties, but from the point of view of the port city as a whole. Likewise, less common issues such as the urban development in the seafront, the peculiar institutions of the port city or the foreign community are also discussed here. All these items are contrasted with the ones in other cities that have similar profile, like Genoa, Marseille or Hamburg. 

Arxiu en PDF.

La revolta catalana, 1598 - 1640. John H. Elliott

La Història difícilment pot ser cíclica. Els esdeveniments mai es repeteixen amb la mateixa intensitat, amb la mateixa naturalesa i molt probablement, les seves conseqüències mai són idèntiques. Tot i aquesta premisa, hi ha problemàtiques que s’extenen indifinidament al llarg del temps. L’encaix de Catalunya dins d’Espanya, sense cap mena de dubte, és una d’elles. La historiografia catalana ha construït sovint el seu discurs sobre els orígens remots de la identitat nacional catalana i la seva singularitat respecte a la resta de territoris de la Península Ibèrica. La dialèctica Catalunya – Espanya i els greuges que aquesta relació comporta per a l’antic Principat han estat sempre un tema recorrent. En alguns casos de forma exagerada, però en la majoria, revelant un difícil encaix de tradicions en tots els sentits, sigui quina sigui la configuració política de la constanment enaltida Monarquia Hispànica.

Dins aquesta tradició, el capítol referent al segle XVII, l’aixecament del Principat de Catalunya contra la corona de Felip IV i les pretencions centralistes del Comte-duc d’Olivares, és un dels més mitificats. Sobre aquest període, un clàssic de la historiografia catalana sobresurt d’entre la resta. “La revolta catalana, 1598 – 1640: un estudi sobre la decadència d’Espanya” fou publicat el 1963 per John H. Elliott, en la seva versió original en anglès. I malgrat el pas del temps, l’obra d’aquest presitgiós hispanista ha romàs com l’estudi més fiable sobre aquesta matèria, gràcies a la vasta quantitat de fonts primàries utilitzades i el seu anàlisi d’un conflicte que en més d’una ocasió anava més enllà de la col·lisió política.

Una obra que ens fa reflexionar sobre les sempre contraposades tradicions polítiques catalana i castellana, però també sobre la complexitat social del propi Principat, perquè no cal oblidar que aquest conflicte se’l coneix àmpliament amb el nom de Guerra dels Segadors, i aquesta denominació no és pas gratuïta. No està de més recordar que sovint, aquell que anuncia que l’enemic és exterior, vol silenciar un profund enfrontament intern.