Inside Job i "l'elit de poder"

El poble islandès ha intentat i intentarà engarjolar el banquers culpables de la major crisi econòmica de la seva història (link de la notícia). Un país de menys de mig milió d'habitants fou enganyat per uns 20 o 30 lladres. Ara es demanen responsabilitats.

El documental nord-americà "Inside Job" també s'ajuda del cas islandès per a la seva introducció. Es presenta, a més, amb l'objectiu d'explicar les causes i les conseqüències a curt termini de la crisi econòmica de 2008: d'on venia tot, com va explotar i on hem arribat. Charles Ferguson està darrere d'aquest film, a les antípodes dels ego-documentals de Michael Moore. Completament diferent a la demagògia simpàtica de "Bowling for Colombine" o "Fahreineit 9/11". Ferguson, en aquest cas, se serveix de la coneguda veu de Matt Damon i deixa el protagonisme a aquells que se l'han guanyat, els culpables d'aquest terratrèmol econòmic d'abast mundial. Els que han volgut sortir, queden retratats, els que no ho han volgut fer, també apareixen, i queden igualment en evidència.

L'habilitat de Ferguson és fer entendre al ciutadà mitjà, aquell que normalment no domina en profunditat el món de l'economia (com un servidor) com hem arribat a aquest punt. Però s'ha d'agraïr també la recerca de l'equilibri entre ser rigorós i ser il·lustratiu. Tot el treball de recerca de dades i casos és digne d'esment, però també ho és el fet de posar noms i cognoms als protagonistes d'aquesta història de terror. Sobretot pel telespectador que no és nord-americà és important veure quelcom més allà de marques-monstres com Lehman Brothers, Goldman Sachs o AIG. Aquí ens vam quedar amb aquests noms i amb les famoses hipoteques "subprime". "Inside Job" es planteja com la història d'una crisi anunciada, una història d'avarícia, de salvatjades sense límits, i sense protagonistes bons i dolents. Perquè quan es diu que ningú queda viu, és ningú. Ni el mateix Obama, aquell líder de l'esperança que s'ha anat apagant. En el millor dels casos, es converteix en víctima del sistema americà. I d'aquí ve allò a que feia referència abans, "una història de terror". El final és esglaiador i ni tan sols comparable al cas islandès. "L'elit de poder" és molt forta als Estats Units, i el mateix Obama, per molt que ens diguin el contrari, n'és un satèl·lit més.

El terme "elit de poder" no és gratuït. L'elit nord-americana del segle XX fou estudiada en primer lloc per Charles W. Mills ("The Power Elite", 1956), qui la batejà amb el nom de "power elite". Més tard, William J. Domhoff ("Who Rules America?", 1967) desenvoluparia aquesta idea. Segons ell, aquesta elit de poder es troba en la intersecció de tres grans grups de poder i només significa un 1% de la població total. Aquests tres grups són "la comunitat corporativa" ("corporate community"), les classes socials altes i la "policy-planning network" (que vindrien a ser les altes esferes polítiques, moltes de les quals sovint estan a l'ombra). El primer d'aquests tres grups és evidentment el que més apareix a Inside Job, aquesta comunitat corporativa està formada per una xarxa d'alts executius d'empreses que es troben relacionats per la seva presència en més d'un consell d'administració. Els altres dos grups, però, també hi apareixen. A la "policy-planning network" hi trobem un seguit d'elements com els "Think Tanks" o les "Foundations", que impulsen noves idees polítiques. La gràcia d'aquesta realitat, segons Domhoff, és que aquestes tres esferes no coincideixen ni molt menys, només se sobreposen en un centre i és precisament aquí on es troba l'elit de poder. Per a quan un documental o un estudi a fons sobre el cas espanyol?