La Segona República Espanyola, el fracàs d'una societat per a fer-se major d'edat

Les efemèrides molen (perdó per ser tan directe). Estan bé perquè són dels pocs moments que el món mira enrere i se'n recorda que té una història. Vaja, que és l'únic moment que sembla que els historiadors siguin necessaris, després els (ens) tornen al baül. Doncs sí, avui 14 d'abril del 2011 es compleixen vuitanta anys de la proclamació de la Segona República, segurament l'intent de democràcia més seriós que ha dut a terme aquest país. Actualment, aquest període de vuit anys (dels quals tres va estar en guerra), sembla estar sempre lligat a la paraula fracàs. S'explica com un simple preludi de la Guerra Civil o com un període de caos, inestabilitat política i social, però quasi mai com un temps de regeneració, d'un intent de modernització d'un país que encara es trobava encallat en el segle XIX. Només recordar que fins fa poc més de trenta anys, només dues eleccions s'havien fet per sufragi universal, 1933 i 1936. Tot i no trencar totalment amb el passat, els protagonistes de la Segona República van voler fer del nou règim un punt i a part en la història d'Espanya. Un fet que, cal recordar, ni molt menys es va intentar durant la Transició democràtica. Sembla però que els debats sobre la República, la Guerra Civil i el Franquisme encara estan monopolitzats pels polítics i els poders mediàtics del país, per pseudohistoriadors i pseudoperiodistes. Als autèntics estudiosos sobre el tema poca opinió se'ls demana, no fos el cas que fossin políticament incorrectes o poguéssin dir la veritat. D'aquesta manera, als autèntics professionals sobre la matèria se'ls arracona al simple (però fructífer) debat acadèmic. I per cert ,aquest any també és el centenari de la Primera República Portuguesa. Deixo dos articles de dos grans experts, un politòleg i un historiador (click al títol):

El recelo de las elites europeas, de Vicenç Navarro:
"El enorme entusiasmo popular que ocurrió a raíz tanto del establecimiento de la República como de la victoria del Frente Popular, era un indicador del deseo de las clases populares de hacer cambios y reformas sustanciales. El mundo occidental estaba en medio de la Gran Depresión y la fortaleza del movimiento obrero estaba asustando a las estructuras de poder de los países europeos. Tales estructuras estaban viendo el surgimiento del nazismo y del fascismo como el único dique capaz de parar este movimiento obrero. De ahí que los establishments financieros, económicos y políticos tuvieran simpatías con el nazismo en Alemania y el fascismo en Italia."

El tiempo de los derechos, de Josep Fontana
"Otra muestra del cambio profundo que introdujo la conjunción republicano-socialista en la política española la tenemos en la práctica del sistema electoral. Las elecciones de 1933 fueron, en 120 años de historia parlamentaria española, las primeras que perdió un Gobierno que las hubiera convocado. Este aceptó su derrota y cedió el poder a la oposición de derechas. Cuando esto sucedió por segunda vez, en febrero de 1936, las derechas se dispusieron a recuperar el poder por la fuerza, volviendo a una tradición histórica en que las elecciones no eran más que una farsa."

A la foto, el govern provisional, possiblement el govern més "intel·lectual" de la història d'Espanya: Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d'Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral, Diego Martínez Barrios, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz.