La veritat és que tenia més d'una raó per a deixar fora del llistat el nou disc de Mogwai: és el seu setè LP i continua estant allunyat dels seus millors temps ("Young Team" 1997, "Rock Action" 2001), grups com This Will Destroy You aporten més coses noves a un gènere ja de per si encotillat, etc. Però després m'he dit: no és un dels discos que has escoltat més aquest 2011? Sí. No és un disc que va de perles per anar a fer exercici? Sí. No té alguns dels millors temes que has escoltat durant aquest any? Sí. Doncs "Hardcore Will Never Die, But You Wil" mereix estar en aquest TOP-15.
Dins aquest LP de sarcàstic títol s'amaga un decàleg de cançons que no abandonen en cap moment l'essència Mogwai. Continua sent el mateix rock progressiu però amb noves i interessants propostes. I una de les millors notícies és que els seus temes més inspirats estan força repartits durant aquests 53 minuts de duració. Ajuda també que un dels seus millors i més enganxosos temes estigui a l'inici. "White Noise", on aquests escosesos juguen amb els germans de The Album Leaf, té una progressió perfecta. Cada instrument, cada riff, entra en el moment ideal, tot ben ordenadet, i fa que la cançó se'ns faci molt poc repetitiva. Un dels altres talls a destacar és "San Pedro", amb un contundent i elèctric riff de guitarra elèctrica que recorda els millors i més rockers moments de Mogwai. "Rano Pano" té també una molt bona progressió i interessants idees en guitarres distorsionades. Finalment, "How To Be a Werewolf" és una lluminosa peça de pop instrumental amb final èpic, perfecte per a viatjar per carretera.
En definitiva, un més que correcte disc, sobretot tenint en compte que els dos anteriors havien estat força regulars: de "Mr Beast" (2006) i "The Hawk is Howling" (2008) se'n podia rescatar ben poc. I repeteixo, molt útil per a sortir a córrer algun dia!!
Recorden a: Godspeed You Black Emperor, The Album Leaf.
Tres caramels: "White Noise", "San Pedro", "How To Be a Werewolf".
Obrim el llistat amb unes de les sorpreses més agradables aquest 2011. Expressa recomanació del gran Black Lung Captain, és una d'aquelles joies amagades dins l'escena rock de la nostra terra. Aquesta banda afincada a Barcelona ha sabut combinar a "You're Never Back" un seguit d'influències del millor rock alternatiu actual. Guitarres netes, originals i complexes seqüències rítmiques i una introvertida veu fan d'aquesta proposta una de les més interessants i prometedores del panorama actual.
"Goodnight" inicia l'àlbum amb una espècie de muntanya russa rockera, combinant moments de contundència guitarrera i moments de pausa arpegiada, amb subtils puntejats, i canvis de ritme interessantíssims. "A Present" ens demostra que el moll de l'os es troba en la primera meitat del disc. Es tracta d'una peça on evoca el millor del post-rock, de grups com els Explosions in the Sky, però que desafia els patrons d'una cançó clàssica col·locant la veu al final de tot. Olé. "I Wonder if…" comença més intimista però a mesura que passen els minuts va arribant a un clímax memorable. Les peces mig acústiques de la segona meitat del disc estan una mica per sota de la mitjana i segurament no assoleixen la brillantor del principi. Tot i això, el talent és constant durant tot el "You're Never Back".
Tan de bo la premsa musical tingués més en compte bandes com Her Only Presence. Una aposta en ferm pel rock de bona qualitat i per un so que no abunda ni en el panorama català ni en l'ibèric.
Recorden a: Explosions in the Sky, Death Cab for Cutie, Sunny Day Real State.
Tres caramels: "Goodnight", "A Present", "I Wonder If There Will Ever Be A Boy Who Can Swim Faster Than A Shark".
Nois i noies, això ja s'acaba. Posem fi a aquest 2011 i com cada any, toca repassar els discos de referència dels últims dotze mesos segons Accés Provisional. Ha estat un any marcat pel final d'unes de les bandes més grans de les últimes dècades, R.E.M. Després de 15 LP's i una infinitat d'himnes mítics per a la història del rock, els d'Athens van abandonar el vaixell deixant-nos una magnífica herència musical. A principis d'aquest any, van publicar el seu quinzè disc, sense que ningú sabés que era l'últim; pocs mesos més tard, després de la notícia de la seva dissolució, Stipe i companyia ens van deixar un recopilatori com a regal "pòstum". Evidentment, en aquest blog ja van tenir el seu merescut homenatge.
Desgraciadament, algunes de les més destacades figures del panorama musical ens han deixat. És el cas, per exemple, de la cantant Amy Winehouse, el guitarrista Gary Moore o el saxofonista Clarence Clemons. Afortunadament, però, altres grans bandes i prometedors artistes s'han anat fent lloc en aquest terreny de batalla que és la música. Esperem que Ós Bru, del qual forma part un servidor, pugui donar per fi un salt endavant en aquest 2012. Les sensacions són més que bones.
Parlant estrictament d'aquest TOP-15 per al 2011, cal dir, un cop més, que el nucli dur del llistat el forma la música pop rock, perquè, evidentment, és la que agrada més en aquest blog. Per altra banda, la gran majoria de propostes arriben del Estats Units i Canadà, tot i que podrem trobar algunes de les millors obres que s'han fet a casa nostra durant el darrer any. També és just recordar que alguns dels grans grups dels últims anys, eternes referències en aquest espai de la xarxa, han publicat de nou. És el cas dels mateixos R.E.M. ("Collapse Into Now"), Radiohead ("The King of Limbs"), Foo Fighters ("Wasting Light"), l'ex-oasis Noel Gallagher o els megalòmans Coldplay ("Mylo Xyloto"). Tot i que aquests treballs han estat més aviat irregulars, ens han deixat un cop més grans temes: Discoverer, Little by Little, Walk, The Death of You and Me o Hurts Like Heaven (clicar al títol per a reproduir).
Durant la pròxima setmana aniran apareixent poc a poc les ressenyes. Disfrutin, doncs, de la música i, un cop més, s'admeten tot tipus d'opinions, recomanacions, crítiques i insults. Bon Nadal i pròsper 2012.
"És évident que el món pròsper que se'ns prometia després de la Segona Guerra Mundial ha estat realment un frau". Així de contundent va iniciar el prestigiós historiador Josep Fontana la seva assignatura sobre la Guerra Freda, el curs passat. L'objectiu era donar un cop d'ull al gran conflicte del segle XX sense seguir una història lineal i des d'un punt de vista diferent. I d'altra banda, preguntar-se perquè tot el que se'ns explicava que arribaria, totes aquelles promeses sobre un món millor no han arribat. Aquests plantejaments eren també l'objectiu del projecte en el que es va embarcar Fontana ara ja fa uns 15 anys i que han culminat aquest 2011 amb la publicació de "Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945". Els esdeveniments que s'han anat succeïnt en els darrers anys han obligat a fer una revisió dels plantejaments de l'obra, per a ensenyar-nos amb major claredat com hem arribat des de 1945 a la situació actual.
Evidentment, hi ha poques veus més autoritzades en aquest país que la de Fontana per a explicar la història del darrer mig segle llarg. Per una banda, per la seva dilatada trajectòria com a investigador, primer del segle XIX, ara, del període al qual ens referíem. I per altra, per l'experiència vital que ha tingut durant totes aquestes dècades, per haver pogut veure de ben a prop tot aquest procés històric. Fa uns mesos parlava de Tony Judt en aquest mateix blog i el citava també com un exemple d'aquests intel·lectuals que han pogut estudiar el temps en el qual vivien. Per tant, la visió que Fontana ens dóna sobre el món actual és original, diferent, heterodoxa i estimulant.
Recomano doncs la lectura d'aquesta monumental obra de 1200 pàgines encara que sigui en petites dosis i espero amb impaciència poder-li donar un cop d'ull algun dia d'aquests. Com a aperitiu, una entrevista que li ha fet TV3 en motiu d'aquesta publicació. No té desperdici. Felicitats, Josep.
Les entrades musicals en aquest blog acostumen a ser poques i poc regulars, sempre pels volts de Nadal, repassant els millors discos de l'any. I sinó alguna crítica de concert mig perduda. Ara que ja s'acosta l'època de fer el balanç musical de l'any, una nova proposta ha aparegut de la mà dels islandesos Sigur Rós. Una de les bandes més originals i amb més talent del panorama actual i membre d'honor del club d'imprescindibles del nostre Accés Provisional.
Han passat ja tres anys des del fenomenal Með suð í eyrum við spilum endalaust, que va ser número 1 al meu llistat de discos del 2008. Des de llavors, Jonsi, el seu líder, s’ha embarcat en dos projectes diferents, un encara més ambiental que els mateixos Sigur Rós (amb el disc Riceboy Sleeps) i un segon en solitari, publicant un treball més proper al pop Barroc (Go). Evidentment, ambdós àlbums han aparegut als TOP-15 dels seus respectius anys. Per tant, en aquest any 2011, esperant ja la publicació d’un nou LP per d’aquí a uns mesos, aquests introvertits islandesos han decidit fer balanç de la seva excel·lent trajectòria musical. I en comptes de fer-ho a través d’un Grans Èxits (un concepte notablement allunyat del seu ideari musical), han decidit presentar un híbrid entre documental i concert, Inni.
L’experiència Inni és més que gratificant. Dirigida per Vincent Morisset (que també ha treballat amb Arcade Fire), aquesta pel·lícula musical ens mostra uns Sigur Rós que semblen reivindicar la seva cara més borrosa, etèrea i alhora humana. Es presenten ells quatre sols, sense el quartet femení de cordes Amiina, que sempre els acompanya en totes les gires. Ja amb les dues primeres peces, Ný batterí i Svefn-g-englar, Jonsi vol donar un protagonisme central al seu arquet de guitarra, als cants distorsionats que aquest recurs dóna a la seva música, i sobretot, l’íntima amistat entre aquesta distorsió i l’esplèndit piano de Kjrarri Sveinsson. Per altra banda, demostra un cop més que la seva veu es multiplica en directe i que sap treure tot el potencial possible al seu talent vocal.
El concert-documental es converteix doncs, en un repas dels millors temes dels seus àlbums, en especial èmfasi en el darrer. Morisset també posa molt de la seva part i ens presenta uns Sigur Rós molt misteriosos, rostres en blanc i negre, i un fum constant que dota la música d’aquest carácter tan islandès que ells sempre han volgut donar. Perfils desenfocats, plans desquadrats i llum cegadora. Senzillament, la millor manera de presentar aquesta gran banda en imatges. El DVD s’acompanya d’un més extens doble CD amb tots els talls enregistrats durant aquestes sessions.
Silvio Berlusconi té les hores comptades al capdavant del govern italià. Si en un primer moment semblava aferrar-se al càrrec fins a unes hipotètiques eleccions al febrer de l'any que ve, ara tot fa pensar que no passarà d'aquest cap de setmana. L'únic objectiu era, simplement, mantenir la impunitat davant la infinitat de processos judicials en els quals està enfangat.
I el d'Il Cavalieri és l'últim dels governs dels països PIGS (o PIIGS) que faltava per caure. Aquest terme pejoratiu (pigs = porcs) va començar a usar-se a l'inici de la crisi econòmica europea i nord-americana el 2008 per referir-se als països del sud d'Europa (Portugal, Italy, Greece, Spain). Els agermanava, a part de la seva situació geogràfica, una dinàmica econòmica semblant, o sigui, un creixement desmesurat sobre uns peus de fang; un desenvolupament per sobre de les seves possibilitats. Per això, molts encabeixen la República d'Irlanda (PIIGS) en aquest "selecte grup d'irresponsables". El terme, evidentment usat en clau negativa pels experts i comunicadors de l'Europa septentrional, s'ha acabat fent evident durant el període 2008-2011, amb creixents deutes, recessions, altes taxes d'atur i rescats financers per part de la màxima autoritat de la Unió Europea. Cada cas és un món, però no cal ser un expert per observar com l'efecte dominó s'ha accelerat en els darrers mesos i sobretot, les últimes setmanes. Durant aquest temps, els governs d'aquests cinc països han acabat claudicant. I no ho han fet per les constants pressions d'una ciutadania indignada i ressignada als temps difícils, sinó per l'imparable huracà de la crisi econòmica. José Luis Rodríguez Zapatero, finalment, acabarà sent l'últim en abandonar la festa, després de les eleccions del 20 de novembre.
La República d'Irlanda fou la primera en entrar en recessió el 2008, la pèssima situació econòmica d'aquest país insular va provocar la renúncia del primer ministre Brian Cowen, dels conservadors del Fianna Fáil. Després de les eleccions del passat mes de febrer, Enda Kenny, del Fine Gael, és el cap de govern. Paral·lelament, José Sócrates a Portugal es va veure obligat a dimitir com a primer ministre davant l'oposició de les altres forces polítiques a les seves mesures d'austeritat. A partir de 2010, la situació econòmica a la república lusa es féu insostenible i el líder socialista fou vençut pel liberal Passos Coelho el juny d'aquest mateix any.
La situació a Espanya és de sobres coneguda. Tot i que no s'ha arribat a les xifres de deute d'altres països PIIGS ni tampoc s'ha entrat en fase de recessió, la incapacitat del govern de Zapatero de fer front a la crisi i el desgast que aquesta situació ha ocasionat a l'executiu socialista, ha obligat el govern a avançar les eleccions un any. A l'oposició, Mariano Rajoy, un polític més aviat mediocre, té l'oportunitat d'or per a fer-se amb el càrrec de president de govern. La seva més que provable victòria no serà fruit de les seves propostes anti-crisi (gairebé nul·les), sinó a la incapacitat del govern del PSOE de tirar el país endavant i de generar optimisme als seus ciutadans.
Els últims casos són els de Grècia i Itàlia. El socialista Georgios Papandreu ha estat substituit per l'economista Lucas Papademos, un home de perfil gestor que anteriorment havia presidit el Banc Central Europeu. Tot un exemple de sobirania econòmica. La notícia més calenta la trobem a Itàlia. El també economista Mario Monti serà l'encarregat d'encapçalar un govern d'unitat que substitueixi l'actual de Silvio Berlusconi. Coincidències de la vida, Monti havia col·laborat amb el monstre inversor Goldman Sachs, un dels principals causants de l'actual crisi econòmica.
"El caballo que está enganchado a una rueda de moler piensa que de manera completamente libre y voluntaria adelanta la pierna derecha o la izquierda, levanta o baja la cabeza y avanza porque desea subir arriba, del mismo modo que todas esas innumerables personas que tomaron parte en esa guerra, que temían, se henchían de orgullo, se acaloraban, se indignaban, pensando que sabían y que hacían, no eran más que caballos avanzando lentamente por la enorme rueda de la historia cuyo trabajo estaba oculto para ellos, pero es comprensible para nosotros".
Possiblement no hi hagi cap altra obra de la literatura universal que sigui capaç de captar tan bé l'esperit d'una època (la de les guerres napoleòniques), un país (la Rússia de principis del dinou), ni la vida d'una classe social (l'aristocràcia). "Guerra i Pau" vol ser tant monumental en la seva llargada com en el seu objectiu d'abarcar tot un període històric, una societat i la complexitat d'uns anys tan trascendentals per a l'esdevenir d'Europa, com són els de la primera dècada del segle XIX.
Ben clar ho deixa Lev Tolstoi (1828-1910) a l'inici: ell parlarà del món aristocràctic rus, perquè és el que coneix millor i perquè "les seves vides són molt més interessants" (en mode sarcàstic, segurament). D'aquesta manera ressegueix les vides de quatre grans famílies, els Bolkonski, els Rostov, els Kuraguin i els Bezukhov durant uns anys on Europa viu sota l'amenaça d'un poder creixent i en expansió. Napoleó Bonaparte, l'emperador Bonaparte, vol portar França fins a la glòria i això vol dir estendre la seva Grande Armée des de Lisboa fins a Moscou. "Guerra i Pau" marca la pauta per a la novel·la històrica, aquella en què la veritat i la ficció conviuen en l'espai i en el temps, on aquestes dues realitats es difuminen per a crear una història èpica basada en un món que camina cap a la modernitat. És per això que Napoleó, per exemple, acaba sent un personatge més de la novela, una ésser fet de carn i ossos per molta grandesa que vulgui aparentar. Mítiques batalles com les d'Austerlitz (República Txeca) o Borodino (Rússia) serveixen de fons per a la història d'alguns dels personatges protagonistes, com també ho són l'incendi de Moscou i la retirada de les tropes franceses amb un derrotat Bonaparte.
Tolstoi capta un món que sembla esquerdar-se per moments, una noblesa que no entén que fins hi tot la vella Rússia està en constant canvi, en un context de guerra europea. Magnífica em sembla la descripció que fa de l'ambient que es respira en les esferes aristocràtiques entorn a l'enemic francès. La paradoxa d'una alta societat completament afrancesada, però que s'obliga a veure a Napoleó com la reencarnació de Satanàs. I com per una banda, veuen amb temor les idees liberals de la França revolucionària i atea, i com per l'altra, no dubten en parlar la llengua franca com un símbol de distinció i refinament.
Complexa és l'obra com també complexos són els personatges. De la infinitat de caràcters que hi apareixen, tres en destaquen: Pierre Bezukhov, Natasha Rostov i Andrei Bolkonski. Són els més profunds, els que més evolucionen durant la història i els pilars amb els quals se sosté la novela. Si a l'inici trobem un Pierre introvertit i quasi antisocial, un Andrei cínic i una dolça i inocent Natasha, el pas del temps, i sobretot de la guerra, fa que aquestes tres persones acabin mutant i donin peu a les relfexiones filosòfiques més profundes de Tolstoi. La qualitat narrativa de l'autor rus s'exemplifica clarament en l'ambient de la família Rostov o en la relació de Maria Bolkonskaia amb el seu ancià i malhumorat pare.
En definitiva, és un llibre que intimida a simple vista (sí, és un totxo), però que conté tot allò que fa gran la novel·la decimonònica. Aquella inocència que es respira en la literatura del dinou, però també unes acurades descripcions, meditades reflexions i històries romàntiques i realistes. Des de la narració històrica fins als afers amorosos dels palaus aristocràtics russos, passant pels humits i decadents paisatges bèl·lics. Sabia que un dia jo i Tolstoi ens trobariem a "Guerra i Pau", i realment l'aventura ha valgut la pena.
La veritat és que tenia més d'una raó per a deixar fora del llistat el nou disc de Mogwai: és el seu setè LP i continua estant allunyat dels seus millors temps ("Young Team" 1997, "Rock Action" 2001), grups com This Will Destroy You aporten més coses noves a un gènere ja de per si encotillat, etc. Però després m'he dit: no és un dels discos que has escoltat més aquest 2011? Sí. No és un disc que va de perles per anar a fer exercici? Sí. No té alguns dels millors temes que has escoltat durant aquest any? Sí. Doncs "Hardcore Will Never Die, But You Wil" mereix estar en aquest TOP-15.
