1. Deerhunter - Halcyon Digest

Lockett Pundt (Lotus Plaza) i Bradford Cox (Atlas Sound) apareixien l'any passat al meu TOP amb els seus projectes paral·lels. Ells són l'alma mater de Deerhunter. Estava clar que si aquest any treien disc, estaria entre els escollits. L'àlbum més esperat de l'any s'ha convertit, doncs, en el meu número 1, i sense cap mena de dubte. Des de la seva aparició la passada tardor, ha estat el disc que més he escoltat, i el que més m'ha influenciat, com ja ho va fer l'immens "Microcastle/Weird Era Con." (2008).

"Halcyon Digest" es construeix sobre els pilars bàsics de Deerhunter: una proposta rock, revisant el so shoegaze, reverb al màxim, amb elements de música ambient i electrònica, però potser amb un major protagonisme dels sons acústics. És potser un àlbum més accessible que "Microcastle" i "Cryptograms" (2007), però no per això menys suggerent. Tenim cançons més experimentals: "Earthquake", "Sailing", "He Would Have Laughed". Altres cançons més pop, amb una estructura més convencional i amb reminiscències del primitiu rock: "Don't Cry", "Memory Boy", "Basement Scene". I després tenim autèntics hits: "Revival", "Desire Lines" o "Helicopter". Aquesta varietat i aquesta multitud d'influències que conformen una música-collage i un pop-rock de laboratori és el que situen Deerhunter al capdavant de les bandes actuals. Perquè, per exemple, "Revival" sense l'acompanyament d'un banjo no és el mateix. "Earthquake" inicia l'àlbum de forma ambiental però quan entra una atmosfèrica guitarra distorsionada, la cançó entra en una nova fase. Es nota sobretot que Deerhunter ha usat el projectes d'Atlas Sound i Lotus Plaza com a banc de proves, a més de demostrar ser uns músics hiperprolífics (la quantitat de material que han tret en tres anys és infinita). "Helicopter" combina un original ritme amb elements aquosos i boniques frases de guitarra. Amb la tornada torna el "món eteri". Capítol a part mereix "Desire Lines", la que per mi és la millor cançó del 2010. Una peça elaborada per Lockett Pundt i cantada per ell mateix, posa sobre la taula un fet: molts li donen un gran pes a Bradford Cox en aquest projecte, segurament per ser més carismàtic i tenir aquesta aura de personatge entranyable, però la importància de l'introvertit Pundt s'ha de tenir en compte. "Desire Lines" és una cançó rock amb una enganxosa tornada a base d'arpegis de guitarra i "uooo", però a la meitat es converteix en un seguit d'escales musicals i puntejats de guitarra amb un final hipnòtic que no té desperdici. Immens.

Deerhunter ja poden ser considerats uns "grans" del rock independent, no solsament per tenir una discografia (tot i curta) sense alts i baixos, sinó també per la cascada d'idees que transmeten constantment, i de la qual la resta ens empapem. El 15 d'abril de 2011 els seguidors d'aquest quartet d'Atlanta tenim una cita amb "Halcyon Digest" a la sala Apolo de Barcelona. Deerhunter és or pur.

Em recorda a: Spacemen 3, My Bloody Valentine, Animal Collective.
Tres caramels: Revival, Helicopter, Desire Lines.

2. Arcade Fire - The Suburbs

Arcade Fire va camí de convertir-se en un dels mites de la música del segle XXI. No perquè aquest "The Suburbs" sigui millor encara que "Funeral" i "Neon Bible" (no és el meu objectiu entrar en aquest debat), sinó perquè s'estan construint una discografia sòlida, sense fisures, personal però alhora evolucionant. I això és molt difícil tenint en compte l'enorme pressió que hi ha quan un grup amb tan bona arrencada treu un nou treball. "The Suburbs" torna a ser un àlbum gloriós, potser menys èpic, però sí més cru. En molts trams del disc hi ha una enorme tensió, quelcom difícil d'aconseguir en la música. Ajuda molt el fet que els components d'Arcade Fire siguin músics de veritat, d'aquells que surten de l'àmbit acadèmic, amb una formació musical força clàssica però amb un coneixement de la música moderna immens. I com es pot palpar això en "The Suburbs"? Doncs com en els altres dos àlbums, en el seu barroquisme, en els arreglos, en els detalls melòdics, en les capes d'instruments, en la varietat de recursos que tots tenen. Per exemple, mai havia vist combinar amb tant encert uns vertiginosos violins amb una guitarra quasi-shoegaze ("Empty Room"). Que si li pogués treure tant de suc a una simple però efectiva seqüència d'acords ("We Used to Wait"). O que la música sonés tant apocalíptica quan en veritat es parla del passat ("Suburban Wars"). Perquè en el fons "The Suburbs" tracta d'allò pretèrit, de records, de memòria i com sempre, de nostàlgia. És una llàstima no haver-los pogut veure el passat novembre a Barcelona, però segueixo pensant, des que els vaig veure defensant "Funeral", que són una banda per tocar en auditoris, en llocs més formals, tot i aquest últim gir més rocker. Trobo que encara ens podriem empapar més de la seva qualitat i varietat musical. Tot i això, els Arcade Fire han estat un dels fenòmens musicals d'aquesta dècada. Esperem que ho siguin també de la següent. Plata per als canadencs.

Em recorda a: Bruce Springsteen, David Bowie, Neil Young.
Tres caramels: The Suburbs, Empty Room, We Used to Wait.

3. The Album Leaf - A Chorus of Storytellers

The Album Leaf o l'art de la música progressiva. Aquesta banda nordamericana presenta amb "A Chorus of Storytellers" el seu cinquè àlbum, mantenint la fórmula que tant bé els ha anat en anteriors treballs. Una de les grans sorpreses personals d'aquest 2010 i també el disc que més he escoltat aquest any, per haver sortit ja fa molts mesos. The Album Leaf està a cavall entre post-rock de grups com Mogwai o Sigur Rós i l'electrònica ambiental d'Air. Una aposta de moltíssima qualitat que a més es va consolidant amb els anys. Una combinació de ritmes electrònics i acústics, agradables frases de teclat i preciosos arpegis de guitarra elètrica. Aquesta és la seva base. Després ja ve allò que jo considero un art: desenvolupar la cançó. Les peces sempre arriben a bon port i quan acaben jo penso: "olé". "A Chorus of Storytellers" té algo d'urbà i algo de rural, d'inòspites praderes, o sigui, que és un àlbum comodí, gairebé per a qualsevol moment. A més, vaig tenir el plaer de gaudir-los en directe, una experiència que tornaria a repetir. Bronze per a The Album Leaf.

Em recorda a: Mogwai, Air, Sigur Rós.
Tres caramels: Blank Pages, There is a Wind, Stand Still.

4. The Tallest Man On Earth - The Wild Hunt

Sento repetir el que vaig dir fa poc menys d'un mes, després d'haver assistit al seu concert de Barcelona. Com definir aquest artista? "Jo, la meva guitarra (guitarres) i la meva veu… perquè cony vull més?", amb aquesta filosofia va per la vida el nostre amic suec Kristian Matsson, l'home més alt del món. Segurament per ser la millor veu que he sentit en directe, segurament per l'efecte sorpresa de la seva accidental descoberta en un festival de música, es fa difícil després tornar-lo a escoltar en una gravació, però és l'únic que ens queda. A més, les gravacions per al disc no es que siguin gaire bones. Tant de bo poguessim trucar-lo i que vingués a tocar i cantar sempre que volguessim… (o tenir-lo en un armari, com vaig dir). En resum, "The Wild Hunt" és un disc estiuenc, per un dia d'excursió al camp, per una tarda solellada de migdiada, sense cap tipus de preocupació. La fórmula minimalista és la mateixa que l'anterior "Shallow Graves". La pregunta és: seguirà amb aquesta fórmula o ens sorprendrà amb un gir de timó amb el següent àlbum? Ja tinc ganes de veure què passa.

Em recorda a: Bob Dylan, Bon Iver.
Très caramels: The Wild Hunt, King of Spain, A Lion's Heart.

5. The National - High Violet

Primer de tot, The National són molt elegants. Fan música elegant. I son uns músics boníssims. Tenen un bateria que és un màquina, els germans Dessner aporten les composició musical i el dandy baríton Matt Berninger aporta les lletres i la veu. Una música que va des de la obscuritat de Joy Division fins a l'èpica d'Arcade Fire, sovint amb un piano que li dóna aquest toc més clàssic, amb ritmes de bateria molt originals, amb guitarres distorsionades i atmosfèriques en molts casos. Com els Walkmen, tenen els seus moments de "copa de vi i espatxorrat al sofà". Però sobretot són molt potents. Es poden treure una cançó de rock fosc ("Anyone's Ghost"), una per a pololar sol per un carrer de nit ("Bloodbuzz Ohio"), una per a reflexionar ("Runaway") o la peça més èpica de l'any, "England". Aquest "High Violet" ha estat una de les sorpreses de l'any, perquè a més me'l vaig comprar (sí, compro cd's i m'agrada) completament a segues. Un cop més, visca Amèrica.

Em recorda a: Interpol, Arcade Fire, The Walkmen.
Tres caramels: Afraid of Everyone, Bloodbuzz Ohio, England.

6. Vampire Weekend - Contra

Els Vampire Weekend van en serio. El seu primer disc va ser un gran èxit, una gran sorpresa. Amb el segon demostren que el seu talent no és fugaç, és durader. A les melodies pop amb influències classicistes i africanes, als seus ritmes endiablats, s'hi afegeixen una major complexitat en els sons i els instruments. Com l'anterior, és un àlbum de fàcil digestió, simple de seguir, però tremendament efectiu i contagiós. Divertits coros, una juganera guitarra, alguns detalls electrònics i una original bateria al capdavant. "Horchata" és una cançó per a un matí de desembre, com avui. "California English", la millor i més complexa cançó del disc, va des d'un solo de guitarra a l'estil Graceland de Paul Simon fins al moment de protagonisme per al instruments de corda i acaba amb unes veus a l'estil Rei Lleó. I no ballar amb "Cousins" és una ofensa per a la música. Però no tot és ritme vertiginós i ganes de moure's a "Contra": "Taxi Cab" i "I Think Ur a Contra" posen la pausa. En definitiva, els Vampire Weekend es presenten com un dels grups pop amb més futur per a la nova dècada.

Em recorda a: Paul Simon, Phoenix, The Shins.
Tres caramels: Horchata, California English, Cousins.

7. Jónsi - Go

Jónsi sempre té lloc al meu TOP. Sigui amb Sigur Rós, sota el nom de Jónsi & Alex, o ara en solitari. Si l'any passat presentava un projecte eminentment ambiental, "Go" és totalment un disc pop. El so Sigur Rós hi és encara present, però l'esquema de les cançons, en la majoria de casos, és el tradicional. És un àlbum per a deixar-se portar, perquè si un es posa a escoltar-lo amb prejudicis, es pot trobar amb la banda sonora de Bambi, o algo per l'estil. En efecte, hi ha quelcom Disney en "Go", però està tan perfectament construit, tant replet d'arreglos, innovadores idees en ritme ("Animal Arithmetic"), instruments de vents ("Go Do"), instruments de corda ("Boy Lilikoi") evocadores imatges d'Islàndia ("Kolnidur"), que cada cop que l'escolto m'agrada més. A més, s'ha aconseguit una cosa força surrealista, lligar Jónsi amb Decathlon (sí, "Tornado" apareix en un anunci, qui ho hauria de dir). En definitiva, Jónsi fa un pas més endavant, molt valent realment, s'allunya cada cop més dels inicis de Sigur Rós ("Ágaetis Byrjun") i ens dóna pistes de per on poden anar els trets, a l'espera d'un nou disc del grup, segurament aquest any que ve.

Em recorda a: Sigur Rós, Arcade Fire, Antony and the Johnsons.
Tres caramels: Animal Arithmetic, Boy Lilikoi, Koldinur.