Por el bien del imperio, de Josep Fontana

"És évident que el món pròsper que se'ns prometia després de la Segona Guerra Mundial ha estat realment un frau". Així de contundent va iniciar el prestigiós historiador Josep Fontana la seva assignatura sobre la Guerra Freda, el curs passat. L'objectiu era donar un cop d'ull al gran conflicte del segle XX sense seguir una història lineal i des d'un punt de vista diferent. I d'altra banda, preguntar-se perquè tot el que se'ns explicava que arribaria, totes aquelles promeses sobre un món millor no han arribat. Aquests plantejaments eren també l'objectiu del projecte en el que es va embarcar Fontana ara ja fa uns 15 anys i que han culminat aquest 2011 amb la publicació de "Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945". Els esdeveniments que s'han anat succeïnt en els darrers anys han obligat a fer una revisió dels plantejaments de l'obra, per a ensenyar-nos amb major claredat com hem arribat des de 1945 a la situació actual.

Evidentment, hi ha poques veus més autoritzades en aquest país que la de Fontana per a explicar la història del darrer mig segle llarg. Per una banda, per la seva dilatada trajectòria com a investigador, primer del segle XIX, ara, del període al qual ens referíem. I per altra, per l'experiència vital que ha tingut durant totes aquestes dècades, per haver pogut veure de ben a prop tot aquest procés històric. Fa uns mesos parlava de Tony Judt en aquest mateix blog i el citava també com un exemple d'aquests intel·lectuals que han pogut estudiar el temps en el qual vivien. Per tant, la visió que Fontana ens dóna sobre el món actual és original, diferent, heterodoxa i estimulant.

Recomano doncs la lectura d'aquesta monumental obra de 1200 pàgines encara que sigui en petites dosis i espero amb impaciència poder-li donar un cop d'ull algun dia d'aquests. Com a aperitiu, una entrevista que li ha fet TV3 en motiu d'aquesta publicació. No té desperdici. Felicitats, Josep.

Inni, de Sigur Rós

Les entrades musicals en aquest blog acostumen a ser poques i poc regulars, sempre pels volts de Nadal, repassant els millors discos de l'any. I sinó alguna crítica de concert mig perduda. Ara que ja s'acosta l'època de fer el balanç musical de l'any, una nova proposta ha aparegut de la mà dels islandesos Sigur Rós. Una de les bandes més originals i amb més talent del panorama actual i membre d'honor del club d'imprescindibles del nostre Accés Provisional.

Han passat ja tres anys des del fenomenal Með suð í eyrum við spilum endalaust, que va ser número 1 al meu llistat de discos del 2008. Des de llavors, Jonsi, el seu líder, s’ha embarcat en dos projectes diferents, un encara més ambiental que els mateixos Sigur Rós (amb el disc Riceboy Sleeps) i un segon en solitari, publicant un treball més proper al pop Barroc (Go). Evidentment, ambdós àlbums han aparegut als TOP-15 dels seus respectius anys. Per tant, en aquest any 2011, esperant ja la publicació d’un nou LP per d’aquí a uns mesos, aquests introvertits islandesos han decidit fer balanç de la seva excel·lent trajectòria musical. I en comptes de fer-ho a través d’un Grans Èxits (un concepte notablement allunyat del seu ideari musical), han decidit presentar un híbrid entre documental i concert, Inni.

L’experiència Inni és més que gratificant. Dirigida per Vincent Morisset (que també ha treballat amb Arcade Fire), aquesta pel·lícula musical ens mostra uns Sigur Rós que semblen reivindicar la seva cara més borrosa, etèrea i alhora humana. Es presenten ells quatre sols, sense el quartet femení de cordes Amiina, que sempre els acompanya en totes les gires. Ja amb les dues primeres peces, Ný batterí i Svefn-g-englar, Jonsi vol donar un protagonisme central al seu arquet de guitarra, als cants distorsionats que aquest recurs dóna a la seva música, i sobretot, l’íntima amistat entre aquesta distorsió i l’esplèndit piano de Kjrarri Sveinsson. Per altra banda, demostra un cop més que la seva veu es multiplica en directe i que sap treure tot el potencial possible al seu talent vocal.

El concert-documental es converteix doncs, en un repas dels millors temes dels seus àlbums, en especial èmfasi en el darrer. Morisset també posa molt de la seva part i ens presenta uns Sigur Rós molt misteriosos, rostres en blanc i negre, i un fum constant que dota la música d’aquest carácter tan islandès que ells sempre han volgut donar. Perfils desenfocats, plans desquadrats i llum cegadora. Senzillament, la millor manera de presentar aquesta gran banda en imatges. El DVD s’acompanya d’un més extens doble CD amb tots els talls enregistrats durant aquestes sessions.

L'últim dels governs porcins

Silvio Berlusconi té les hores comptades al capdavant del govern italià. Si en un primer moment semblava aferrar-se al càrrec fins a unes hipotètiques eleccions al febrer de l'any que ve, ara tot fa pensar que no passarà d'aquest cap de setmana. L'únic objectiu era, simplement, mantenir la impunitat davant la infinitat de processos judicials en els quals està enfangat.

I el d'Il Cavalieri és l'últim dels governs dels països PIGS (o PIIGS) que faltava per caure. Aquest terme pejoratiu (pigs = porcs) va començar a usar-se a l'inici de la crisi econòmica europea i nord-americana el 2008 per referir-se als països del sud d'Europa (Portugal, Italy, Greece, Spain). Els agermanava, a part de la seva situació geogràfica, una dinàmica econòmica semblant, o sigui, un creixement desmesurat sobre uns peus de fang; un desenvolupament per sobre de les seves possibilitats. Per això, molts encabeixen la República d'Irlanda (PIIGS) en aquest "selecte grup d'irresponsables". El terme, evidentment usat en clau negativa pels experts i comunicadors de l'Europa septentrional, s'ha acabat fent evident durant el període 2008-2011, amb creixents deutes, recessions, altes taxes d'atur i rescats financers per part de la màxima autoritat de la Unió Europea. Cada cas és un món, però no cal ser un expert per observar com l'efecte dominó s'ha accelerat en els darrers mesos i sobretot, les últimes setmanes. Durant aquest temps, els governs d'aquests cinc països han acabat claudicant. I no ho han fet per les constants pressions d'una ciutadania indignada i ressignada als temps difícils, sinó per l'imparable huracà de la crisi econòmica. José Luis Rodríguez Zapatero, finalment, acabarà sent l'últim en abandonar la festa, després de les eleccions del 20 de novembre.

La República d'Irlanda fou la primera en entrar en recessió el 2008, la pèssima situació econòmica d'aquest país insular va provocar la renúncia del primer ministre Brian Cowen, dels conservadors del Fianna Fáil. Després de les eleccions del passat mes de febrer, Enda Kenny, del Fine Gael, és el cap de govern. Paral·lelament, José Sócrates a Portugal es va veure obligat a dimitir com a primer ministre davant l'oposició de les altres forces polítiques a les seves mesures d'austeritat. A partir de 2010, la situació econòmica a la república lusa es féu insostenible i el líder socialista fou vençut pel liberal Passos Coelho el juny d'aquest mateix any.

La situació a Espanya és de sobres coneguda. Tot i que no s'ha arribat a les xifres de deute d'altres països PIIGS ni tampoc s'ha entrat en fase de recessió, la incapacitat del govern de Zapatero de fer front a la crisi i el desgast que aquesta situació ha ocasionat a l'executiu socialista, ha obligat el govern a avançar les eleccions un any. A l'oposició, Mariano Rajoy, un polític més aviat mediocre, té l'oportunitat d'or per a fer-se amb el càrrec de president de govern. La seva més que provable victòria no serà fruit de les seves propostes anti-crisi (gairebé nul·les), sinó a la incapacitat del govern del PSOE de tirar el país endavant i de generar optimisme als seus ciutadans.

Els últims casos són els de Grècia i Itàlia. El socialista Georgios Papandreu ha estat substituit per l'economista Lucas Papademos, un home de perfil gestor que anteriorment havia presidit el Banc Central Europeu. Tot un exemple de sobirania econòmica. La notícia més calenta la trobem a Itàlia. El també economista Mario Monti serà l'encarregat d'encapçalar un govern d'unitat que substitueixi l'actual de Silvio Berlusconi. Coincidències de la vida, Monti havia col·laborat amb el monstre inversor Goldman Sachs, un dels principals causants de l'actual crisi econòmica.

Guerra i Pau, de Lev Tolstoi

"El caballo que está enganchado a una rueda de moler piensa que de manera completamente libre y voluntaria adelanta la pierna derecha o la izquierda, levanta o baja la cabeza y avanza porque desea subir arriba, del mismo modo que todas esas innumerables personas que tomaron parte en esa guerra, que temían, se henchían de orgullo, se acaloraban, se indignaban, pensando que sabían y que hacían, no eran más que caballos avanzando lentamente por la enorme rueda de la historia cuyo trabajo estaba oculto para ellos, pero es comprensible para nosotros".

Possiblement no hi hagi cap altra obra de la literatura universal que sigui capaç de captar tan bé l'esperit d'una època (la de les guerres napoleòniques), un país (la Rússia de principis del dinou), ni la vida d'una classe social (l'aristocràcia). "Guerra i Pau" vol ser tant monumental en la seva llargada com en el seu objectiu d'abarcar tot un període històric, una societat i la complexitat d'uns anys tan trascendentals per a l'esdevenir d'Europa, com són els de la primera dècada del segle XIX.

Ben clar ho deixa Lev Tolstoi (1828-1910) a l'inici: ell parlarà del món aristocràctic rus, perquè és el que coneix millor i perquè "les seves vides són molt més interessants" (en mode sarcàstic, segurament). D'aquesta manera ressegueix les vides de quatre grans famílies, els Bolkonski, els Rostov, els Kuraguin i els Bezukhov durant uns anys on Europa viu sota l'amenaça d'un poder creixent i en expansió. Napoleó Bonaparte, l'emperador Bonaparte, vol portar França fins a la glòria i això vol dir estendre la seva Grande Armée des de Lisboa fins a Moscou. "Guerra i Pau" marca la pauta per a la novel·la històrica, aquella en què la veritat i la ficció conviuen en l'espai i en el temps, on aquestes dues realitats es difuminen per a crear una història èpica basada en un món que camina cap a la modernitat. És per això que Napoleó, per exemple, acaba sent un personatge més de la novela, una ésser fet de carn i ossos per molta grandesa que vulgui aparentar. Mítiques batalles com les d'Austerlitz (República Txeca) o Borodino (Rússia) serveixen de fons per a la història d'alguns dels personatges protagonistes, com també ho són l'incendi de Moscou i la retirada de les tropes franceses amb un derrotat Bonaparte.

Tolstoi capta un món que sembla esquerdar-se per moments, una noblesa que no entén que fins hi tot la vella Rússia està en constant canvi, en un context de guerra europea. Magnífica em sembla la descripció que fa de l'ambient que es respira en les esferes aristocràtiques entorn a l'enemic francès. La paradoxa d'una alta societat completament afrancesada, però que s'obliga a veure a Napoleó com la reencarnació de Satanàs. I com per una banda, veuen amb temor les idees liberals de la França revolucionària i atea, i com per l'altra, no dubten en parlar la llengua franca com un símbol de distinció i refinament.

Complexa és l'obra com també complexos són els personatges. De la infinitat de caràcters que hi apareixen, tres en destaquen: Pierre Bezukhov, Natasha Rostov i Andrei Bolkonski. Són els més profunds, els que més evolucionen durant la història i els pilars amb els quals se sosté la novela. Si a l'inici trobem un Pierre introvertit i quasi antisocial, un Andrei cínic i una dolça i inocent Natasha, el pas del temps, i sobretot de la guerra, fa que aquestes tres persones acabin mutant i donin peu a les relfexiones filosòfiques més profundes de Tolstoi. La qualitat narrativa de l'autor rus s'exemplifica clarament en l'ambient de la família Rostov o en la relació de Maria Bolkonskaia amb el seu ancià i malhumorat pare.

En definitiva, és un llibre que intimida a simple vista (sí, és un totxo), però que conté tot allò que fa gran la novel·la decimonònica. Aquella inocència que es respira en la literatura del dinou, però també unes acurades descripcions, meditades reflexions i històries romàntiques i realistes. Des de la narració històrica fins als afers amorosos dels palaus aristocràtics russos, passant pels humits i decadents paisatges bèl·lics. Sabia que un dia jo i Tolstoi ens trobariem a "Guerra i Pau", i realment l'aventura ha valgut la pena.

Els Estats Units de Llatinoamèrica. Per què no va ser possible?

És difícil pensar actualment en una federació d’Estats a l'Amèrica llatina, des de Mèxic al nord, fins a Xile i Argentina al sud. Però resulta interessant plantejar-se perquè aquest vast territori no s‘organitzà de forma federal de la manera que ho van fer els Estats Units d’Amèrica. Es tracta de buscar, doncs, algunes de les raons per les quals es produí la “balcanització” de l’Amèrica llatina, en paraules de Thomas Calvo.

És imporant iniciar l’explicació fent un cop d’ull a la divisió territorial heretada a Llatinoamèrica. Amb les reformes borbòniques del segle XVIII es volia racionalitzar (entre d’altres coses) la divisió administrativa del món colonial espanyol. De manera que just abans de la invasió napoleònica a la Península Ibèrica, trobem per sobre d’algunes capitanies generals (Xile, Guatemala), quatre grans virregnats: Nueva España, Nueva Granada, Río de la Plata i Perú. Això és important perquè en el fons aquesta divisió serà la base dels futurs estats llatinoamericans (evidentment, amb algunes divisions internes).

Un altre dels factors importants el trobem ja al esclatar, a la metròpoli, la Guerra Peninsular de 1808-1814. Tot i que a l’Amèrica llatina trobem indicis d’una voluntat d’autonomia, o fins i tot d’independència en algun cas, com en els Estats Units, l’element clau aquí és el buit de poder que produeix la guerra anteriorment esmentada. Això diferencia el cas hispanoamericà del de les Trezte Colònies i la Gran Bretanya. Les colònies espanyoles s’han de governar, de moment, per elles mateixes, és per això que es creen Juntes governatives. Per tant, el govern del territori és anterior a la creació d’un Estat, i ja no diguem de la Nació. Aquesta necessitat d’organització com a conseqüència d’un fet subtat i sopressiu crec que és important per a entendre perquè després molts dels nous estats decideixen seguir el seu propi camí.

Un altre àmbit en el que ens hauriem de fixar és el social. Les elits criolles, principals impulsores de les independències es trobaven entremig del control de la metròpoli i el temor a revoltes populars i/o indígenes. Si per una banda és important citar el cas de Nordamèrica com a antecedent d’aquestes independències, també és cabdal tenir en compte com van afectar tant la Revolució Francesa com la Revolució Haitiana a aquesta elit. Potser per això, la nova oligarquia política va decidir concedir (en teoria) la ciutadania a tots els habitants de l’Amèrica Llatina, a diferència dels seus homòlegs nortenys. Potser d’aquí prové la forta inestabilitat política i social dels anys posteriors, que dificulta la creació d’una confederació (o una federació).

Finalment és important fixar-se en els projectes de les elits polítiques llatinoamericanes. Perquè en el fons, qui acaba decidint les formes d’organització política dels nous estats són una minoria. Com en el cas dels Estats Units, a l’Amèrica Llatina també es desenvolupa un debat sobre com s’ha de governar l’antic territori colonial espanyol, un procés que és paral·lel al de les independències. Líders independentistes com Francisco de Miranda o Simón Bolívar estan influenciats per polítics nord-americans com Alexander Hamilton o James Madison, protagonistes de la creació dels Estats Units, o tenen un perfil semblant al de George Washington, el seu primer president. És més, el mateix Miranda és testimoni de la Revolució Nordamericana durant els anys 1783 i 1784 i s’entrevista amb algunes de les principals figures. Per tant, les idees republicanes, confederals i federals, i la idea d’una unió de tots els estats llatinoamericans hi és present. També s’ha de dir que Miranda és molt més optimista que Bolívar respecte a la possible realització d’aquest projecte.

Les possibilitats, però, van existir. El congrés de Panamà de 1826, impulsat per Bolívar, havia de ser el punt de partida per a aquesta “Nació de repúbliques”, però la inestabilitat política en molts dels nous països i l’absència d’alguns destacats en aquest congrés va diluir ràpidament el plà. De fet l’únic projecte confederat (a part del de Bolívia i Perú, 1836-39) que va tenir certa durada fou el de la Gran Colòmbia, hereva de l’antic Virregnat de Nueva Granada, i que va acabar dividint-se en Colòmbia, Ecuador, Venezuela i Panamà als anys 30.

És possible que la lluita per esdevenir l’autèntic portaveu del territori estigués darrere d’aquesta “desunió”, o que els projectes exportadors que van dur a terme les elits oligàrquiques regionals dificultéssin la posada en pràctica de l’ideal confederat, però, en el fons, els països ja havien entrat en unes dinàmiques internes, després de la guerra de 1808-14 i el procés emancipador, que tampoc afavoriren la realització d’un projecte com el dels Estats Units d’Amèrica.

A la imatge, José de San Martín proclama la independència de Perú el 28 de juliol de 1821 a la capital Lima.

La Revolució Industrial: petita revisió

El desenvolupament industrial liderat per Gran Bretanya des del segle XVIII i estès a gran part d’Europa i Amèrica del nord a partir del segle XIX és conegut tradicionalment amb el nom de Revolució Industrial. Però és correcte denominar aquest fenomen amb el terme “Revolució”, tenint en compte la seva amplitud geogràfica i cronològica? Es pot defensar aquesta idea, però amb diversos matisos que cal explicar.

En primer lloc, quan ens referim a Revolució, sempre pensem en un canvi ràpid, subtat, radical, i fins i tot, dramàtic, i sovint l’utilitzem en clau política, o social en alguns casos. Evidentment, un canvi econòmic no es pot produir amb la mateixa rapidesa que un de polític i, per tant, necessita unes quantes dècades. Per altra banda, hi ha la problemàtica geogràfica. Com que ens referim a la Revolució Industrial a Europa, Gran Bretanya prèn un lideratge indiscutible fins a finals del segle XIX, però quan es produeix aquest procés a l’Europa continental? Sovint s’afirma que Bèlgica fou el primer país industrialitzat i que ho assolí de manera força homogènia. Però a la resta d’Estats aquest procés no es produí fins ben entrat el segle XIX, com a molt aviat durant els anys quaranta. L’altre problema es que no es pot parlar mai d’industrialització en clau nacional, doncs tots els països excepte el cas anteriorment esmentat van seguir un camí molt desigual (internament). No es pot comparar les zones del Ruhr o la Saxònia amb la resta de la futura Alemanya, l’àrea de Lió en el cas francès o Catalunya en el cas espanyol. Per aquesta raó, molts autors, generalment historiadors de l’economia s’han atrevit a parlar d’”evolució accelerada” o d’”evolució industrial” abans que parlar de Revolució, tenint en compte que no és generalitzada a tot el continent i que s’allarga durant molt de temps.

El que està clar però és que Gran Bretanya, a la meitat de la centúria, dominava la producció industrial al món. I les bases d’aquest èxit s’havien posat (ens podriem remontar més segles) durant la Revolució Gloriosa de 1688, que havia comportat, un clima molt més propens a la innovació tecnològica i institucional, però també, en termes econòmics, un mercat molt més flexible que ajudava a l’adquisició de grans sumes de capital per a inversions. Tot i que alguns autors són contraris a parlar d’una Revolució Industrial abans de 1800, o inclús 1830 (segurament en el conjunt d’Europa), el cert és que la dècada “d’enlairament industrial” a la Gran Bretanya, en paraules d’Eric Hobsbawm, és la de 1780.

Un debat que demostra la importància d’aquest fenomen anomenat Revolució Industrial és el que es desenvolupa a través de dues opinions que no tenen perquè ser excloents. Una primera idea defensa que la Revolució va ser causada, per sobre de tot, per la demanda. Aquesta idea va lligada a la tesi de Jan de Vries de les “revolucions industrioses”, segons la qual, sobretot durant el segle XVIII, es produeix un canvi d’hàbits que afecta tant els horaris com l’alimentació i el consum de productes de primera necessitat. Aquesta demanda faria rentable la innovació en la indústria, per exemple, tèxtil. Christopher A. Bayly defensa aquesta idea i la relaciona amb un procés paral·lel de domesticació i sedentarisme. La segona, per contra, es fixa més en l’oferta. Això vol dir que posa més èmfasi en tot un seguit d’invencions que es van produir, majoritàriament a la Gran Bretanya, durant el segle XVIII i primera meitat del XIX: les màquines de filar (l’spinning jenny, la mule) i de producció de teixits (la llançadora volant), la màquina de vapor i el conseqüent vaixell de vapor, però sobretot el ferrocarril. El ferrocarril va escurçar enormement el temps de trajecte entre diverses ciutats, però també, entre d’altres coses, va impulsar sectors de la indústria com el ferro, l’acer, el carbó o la maquinària pesada. Perquè quan parlem de Revolució Industrial no només ens hem de referir a la producció, sinó també als mitjans de transport i comunicació, i a la organització del treball.

En conseqüència, la producció industrial es va multiplicar exponencialment, però també els terminis en transport i comunicació es van reduïr dràsticament. I això és una Revolució.

La Revolució Industrial segons Charles Dickens

"Cocketown [...] era una ciutat de maó vermell, o de maó que hauria estat vermell si el fum i les cendres li ho haguessin permès; de fet, era una ciutat vermella i negra, de tons artificials, com el rostre pintat d'un salvatge. Era una ciutat amb maquinària i xemeneies altes, de les quals sortien initerrompudament serpents de fum que mai no acabaven de descargolar-se del tot. La ciutat tenia un canal d'aigües negres, i un riu d'aigües envermellides per les tintures malolents, i enormes amuntegaments d'edificis tots plens de finestres que trontollaven i sotraguejaven tot el sant dia, i on el pistó de la màquina de vapor pujava i baixava monòtonament com la testa d'un elefant pres d'una follia malenconiosa. Hi havia a la ciutat diversos carrers amples, que s'assemblaven molt entre ells, i molts i molts carrers estrets que encara s'assemblaven més, habitats per persones també ben iguals les unes i les altres, que entraven i sortien totes a les mateixes hores, feien ressonar l'empedrat de la mateixa manera i feien la mateixa feina, i per les quals cada dia era igual que ahir i que demà, i cada any feia pendent amb el darrer i el vinent."
Charles Dickens, Hard Times - For This Times.