Marea baixa. Dos nens juguen amb la fina i humida sorra de la platja. Són conscients que hi ha quelcom estrany que els acompanya a poca distància. És possible que estiguin farts de veure-ho o, simplement, no saben què és. Metàl·lic, oxidat, vell. Es tracta d’una de les restes del desembarcament aliat a les platges de Calvados, Normandia. Un bon grapat d’anys fa ja d’aquella famosa data, sis de juny de 1944. I allà segueixen, com avisant-nos: “Ull! Aquí va passar alguna de grossa” o “Les petjades d’una guerra no són fàcils d’eliminar”. Sembla, doncs, un recordatori.
Es tracta de la població d’Arromanches-les-Bains, una de les localitats franceses on millor es poden apreciar les restes de la segona guerra mundial. A l’horitzó es pot divisar el port artificial (Mulberry Harbour) usat per a fer possible l’Operació Overlord. Conèixer i reflexionar sobre què va passar el Dia D i les jornades posteriors esdevé obligat en aquestes circumstàncies.
Es tracta de la població d’Arromanches-les-Bains, una de les localitats franceses on millor es poden apreciar les restes de la segona guerra mundial. A l’horitzó es pot divisar el port artificial (Mulberry Harbour) usat per a fer possible l’Operació Overlord. Conèixer i reflexionar sobre què va passar el Dia D i les jornades posteriors esdevé obligat en aquestes circumstàncies.
Uns quilòmetres més a l’oest, la platja deixa lloc a vertiginosos penya-segats. Seguint la ruta del desembarcament, trobem unes antigues bateries alemanyes prop de la localitat de Longues-sur-Mer. Decideixo fer-hi un cop d’ull per dins d’una d’elles. Ambient humit, llòbrec, fosc. Aquestes estructures de ciment incrustades al terreny han aconseguit mantenir l’horror, el drama, l’angoixa de la guerra. Un lloc massa tenebrós per a passejar sol, tot i la impossibilitat de perill. Les imatges de la pel·lícula “Salvar el soldat Ryan” hi són més que presents. De lluny se senten veus en alemany, o almenys la imaginació enmig de la obscuritat ho permet. És millor sortir a l’exterior i tornar a l’actualitat, perquè l’experiència, tot i fictícia, és macabre.
L’última parada de la ruta és el Pointe du Hoc. La combinació que es produeix en aquest cap de la costa normanda és espectacular. Les formes dels cràters de les bombes sobre la verda gespa, una posta de sol rogenca i el mar de fons, sota la immensa paret de pedra. La jornada acaba, el nostre particular Dia D, però des d’aquest moment es manté viva en la memòria.
Des de fa uns dies he començat a llegir el llibre de l’historiador britànic Antony Beevor sobre la batalla de Normandia. Una bona manera de conèixer una mica més sobre el que va passar allà ara fa més de mig segle.
Informació: http://www.elpais.com/articulo/semana/Beevor/viaja/Dia/D/elpepuculbab/20090905elpbabese_3/Tes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada