Hospcie, de The Antlers

És un "dramón". Un disc que et deixa destrossat. Una història que afecta fins i tot al més alegre i optimista. Però és un tros d'àlbum. Un home explicant un trist conte, amb final fatal; acompanyat per una música, ara minimalista, ara portentosa. Per als qui els hi van marcar grups com Sigur Rós, Arcade Fire o Antony And The Johnsons, aquesta és una "tràgica" recomanació.

El TOP 10 de l'estiu

Ha marxat l'agost, el punt àlgid de l'estiu, i arriba el setembre. Retorn a Barcelona després d'unes setmanes fora. Altres anys solia proposar el meu top 10 de cançons de l'estiu a l'inici de les vacances. Aquest cop, no. Aquest cop, presento la meva selecció al final de l'estiu. Aquestes deu cançons, en alguns casos, són representants d'alguns dels concerts que he vist aquest estiu. En altres casos, són la música de fons de petits moments d'aquests últims dies.

The Tallest Man On Earth - Pistol Dreams (la sorpresa, en viu, de l'estiu)

Spiritualized - Lay Back In The Sun (elèctric i immens concert al Fòrum)

Neil Young - Old Man (la cirereta a tres dies de música)

Animal Collective - For Reverend Green (psicodèlia al Sònar)

Mercury Rev - Opus 40 (enmig de la campinya normanda)

Fleet Foxes - Ragged Wood (mentre veus com s'allunya el Mont Saint-Michel)

Death Cab For Cutie - Soul Meets Body (aquella migdiada a mitja tarda...)

Nick Drake - 'Cello Song (pura tranquilitat estival)

Doves - Winter Hill (davant la rocosa costa bretona)

Manel - Al mar! (la millora manera d'acabar un estiu)

El quadre, Étretat (Normandia), segons els ulls de Monet.

Màgia nòrdica

L’altre dia, quan vaig veure que el fitxatge d’Ibrahimovic pel Barça estava encarrilat, vaig anar a buscar un petit tresor que tenia enterrat a l’armari: una samarreta de la Juventus amb “IBRAHIMOVIC – 9”. No s’ha complert un somni, perquè mai m’havia plantejat que un dels meus jugadors preferits pogués acabar de blaugrana. Però, realment, el suec li anirà com anell al dit al Barça. Pot donar un rendiment, com a mínim, igual al que ha donat Samuel Eto’o. Crec que aquest havia de ser el davanter del Barça per a molts més anys, però no ha pogut ser.
La maquina ofensiva blaugrana variarà notablement aquest any amb Ibrahimovic. La seva exquisita tècnica li pot donar noves variants al Barça: joc d’esquenes a la porteria, assistències per al remat dels jugadors de segona línia (Xavi, Iniesta, Keita, Alves), remat de cap per a les centrades de laterals i extrems, etc. Ibrahimovic es capaç de jugar en espais considerablement reduïts i necessita poc temps i espai per armar la cama per al xut.
Per contra, serà difícil veure Ibrahimovic pressionar els defenses amb la fúria i la insistència amb la que ho feia Eto’o, o caure a les bandes com també ho feia aquest. En definitiva, la variant de colocar Eto’o a la banda en partits com el 2-6 perquè Messi jugués de fals davanter centre és difícil de repetir. Per exemple, jugadors com Bojan, Henry o Rochina si ho podrien fer.
Però convé preparar-se per a una temporada màgica. Si els elements ofensius blaugranes estan inspirats i Ibrahimovic sap veure quin és el seu rol en aquest equip, aquest any podrem veure jugades segurament mai vistes. Se’m fa la boca aigua...


PD: Veient el rendiment que ha demostrat la cantera aquest cap de setmana, crec que no és necessari plantejar-se cap més incorporació. El Barça té futur en totes les línies de joc.

Torna el futbol de somni

Sylvinho, 0 euros

Touré Yaya, uns 15 milions d'euros

Thierry Henry, 24 milions d'euros

Samuel Eto'o, 24 milions d'euros

Que la resta de l'onze de Roma siguin de la cantera... no té preu.

El dilluns comença la defensa del Triplet. El dilluns torna el futbol de somni.

Ós Bru tindrà local d'assaig!

Per fi arriba el salt qualitatiu. El salt que ens obliga a prendre'ns en "serio" el que volem fer. Ós Bru ( http://osbru.wordpress.com/ )passarà de ser una reunió d'amics per a fer música, en projecte, a ser ja una idea sòlida. Tindrem un cau on crear aquella "atmosfera", per tirar endavant aquest so que ja hem trobat, per gravar les primeres cançons i per donar forma a aquelles que encara estan en construcció. Lluny queda aquell concert de versions de fa un any. Això ja no té res a veure. No ha fet més que començar. I estic realment il·lusionat.

10 anys del "Ágætis byrjun"

Aquest mes de juny que tot just s’acaba es compleixen deu anys de l’aparició d’Ágætis Byrjun, del grup islandès Sigur Rós, un d’aquells discos que es diu que marquen el canvi d’una dècada. Jo m’atreviria a dir que aquest també marca el canvi de segle. La traducció al català del títol del disc seria “Un bon inici”. Si ens fixem en la seva ja llarga trajectòria musical, realment es tracta d’un títol encertat. Després de deu anys, Sigur Rós ha aconseguit construir una sòlida i notable discografia, amb obres d’art com ( ) (2001), Takk... (2005) o Með suð í eyrum við spilum endalaust (2008). Especial menció mereix el documental Heima (2007), amb el que un s’acaba enamorant d’Islàndia. Amb una evolució des dels sons més ambientals i eteris, cap a peces més pop estàndard, aquests islandesos han aconseguit crear un so únic, marcat especialment per la veu del seu cantant.

Ágætis Byrjun m’ha marcat profundament. M’ha fet descobrir un nou món, nous sons, noves maneres de fer música. Però també ens demostra que més enllà de l’anglès també existeix la música. Rebre el reconeixement internacional cantant en islandès o en un idioma inventat (tot sona igual però) és un miracle. Jo em quedo amb tres cançons del disc per a resumir la màgia d’aquest grup:

Starálfur: Enigmàtic però alegre inici, final “nadalenc”.

Viðrar vel til loftárása: Defineix perfectament què és una progressió. Comença amb un piano sublim, el clímax arriba amb un so purament “shoegaze”.

Ágætis byrjun: Una peça íntima, acústica i càlida.

Els amants del so Sigur Rós el pròxim mes de juliol tenim una altra cita. El projecte artístic entre Jonsi (cantant i guitarra dels Sigur) i Alex Somers, Riceboy Sleeps, llançarà el seu primer treball. Més atmosferes, sons ambientals i experimentals.

PD: Es tracta d’una entrada per a provar tot això del blog. Simplement havia de buscar una efemèride.

Víctor Juan Abelló

Inauguració

El blog. Era un tema pendent que el deixava per a les vacances. El problema és que aquestes van arribar, i m’hi havia de posar. Per fi un espai on poder escriure totes les barbaritats que a un servidor se li passen pel cap.
Serà un lloc per a escriure sobre música, futbol, esports, història, actualitat i totes aquelles petites anècdotes que sorgeixen del nostre món. Evidentment, també serà un espai per a informar sobre el progressos del projecte musical Ós Bru, que tot fa pensar que aquest serà el seu any d’enlairament.
Espero que siguin entrades interessants, que creïn polèmica (ja seria la hòstia) i eterns debats... Com a mínim, espero que algú hi faci una ullada de tant en tant.
Una mera formalitat,

Víctor Juan Abelló