12. The Flaming Lips – Embryonic

Formidable àlbum el que han tret aquest any els Flaming Lips i el millor dels que he pogut escoltar d’aquests nord-americans. En alguns instants, cercant entre les essències dels primers Pink Floyd, aquells que funcionaven gràcies a la imaginació de Syd Barrett. En altres, buscant en la seva etapa més simfònica. Un disc purament psicodèlic, esquizofrènic, paranoic. Comença contundent i caòtic, amb les dues primeres cançons, després “Evil” suposa un parèntesi, un reflexiu viatge a l’espai exterior. Doncs bé, bàsicament la tònica de l’hora i pico que dura el disc és aquesta. Atacs de ràbia, distorsió i improvisació, amb baixos i ritmes potents, combinats amb moments de tranquil·litat, que permeten flotar pel no res, al més pur estil “Echoes” o “Shine On You Crazy Diamond”. Psicodèlia pura i dura, en la línia de les grans obres de rock progressiu. No conec gaire la seva discografia, però s’ha de reconèixer que The Flaming Lips s’han lluït.
Em recorda a: Pink Floyd, Genesis, King Crimson.
Tres caramels: “The Sparrow Looks Up At The Machine”, “Gemini Syringes”, “Watching The Planets”.

13. Jónsi & Alex – Riceboy Sleeps

Jón Þór Birgisson (Jónsi pels amics) és d’aquells artistes que es deuen avorrir si no composen. El vocalista i guitarrista de la banda islandesa Sigur Rós presenta aquí una “col·laboració artística” amb la seva parella, Alex Somers. A més, té preparat pel 2010 un nou treball amb el grup de sempre i el debut en solitari (que promet). “Riceboy Sleeps” és un projecte que combina música ambient i art visual. El resultat és més que notable. És d’aquells discos que s’han d’escoltar amb els ulls tancats i estirat en qualsevol lloc (el llit, la gespa). Et transporta cap al seu món, cap a la Islàndia natal, tant immensa, salvatge, però alhora delicada i etèria. Jónsi afirmava que volia experimentar amb aquest treball. La veritat és que no aconsegueix deslligar-se del so Sigur Rós, però el talent d’aquest artista és inacabable, i per això encara segueix sorprenent.
Em recorda a: Sigur Rós, Dvorák.
Tres caramels: “Happiness”, “Boy 1904”, “Daniell In The Sea”.

14. Franz Ferdinand – Tonight: Franz Ferdinand

La tercera entrega del quartet de Glasgow. S’ha convertit en una de les grans bandes de rock sobretot gràcies al seu debut i unes més que acceptables seqüeles. A primera vista, en aquesta s’aposta més per l’electrònica i els teclats vintage, però la filosofia de fer rock per a que les noies ballin continua viva. El nivell del primer treball serà difícil de superar, però vistes les expectatives i la pressió amb la que havien de carregar, personalment, està molt lluny de ser una decepció. Si en el futur aconsegueixen “domar” més, en alguns moments, aquestes novetats instrumentals, tenim banda per a estona. A més, és d’agrair aquesta voluntat d’evolució, sempre sota els cànons del pop-rock britànic. I per a aquells que diuen que aquest disc no té hits comparables a “Take Me Out” o “Do You Want To”: que escoltin bé, per exemple, “Ulysses” o “Twilight Omens”. Perquè el que no deixen de tenir aquesta gent és l’habilitat per a fer-te moure, siguis on siguis i estiguis com estiguis.
Em recorda a: Kaiser Chiefs, The Kinks, Mando Diao.
Tres caramels: “Ulysses”, “No You Girls”, “Twilight Omens”.

15. Venice Is Sinking – AZAR

La meva germana no acostuma a recomanar-me discos, però em va passar la referència d’aquest i, realment, es va cobrir de glòria. Comença, doncs, la llista amb aquest àlbum de pop progressiu i delicat, de fàcil digestió i amb l’encert (no és tant simple) de trobar sempre l’instrument adient en cada moment. A més, compta amb quelcom que normalment sempre agrada: el tàndem veu masculina – veu femenina. La combinació entre peces instrumentals i cançons pop més estàndard és genial i crea una banda sonora perfecte per a aquestes èpoques nadalenques. No s’embolica amb gaires barroquismes i mescla perfectament sons més elèctrics amb altres més clàssics, com els violins o els instruments de vent. La meva primera sorpresa de la llista. I a sobre he vist que són d’Athens (Georgia), com els R.E.M.!
Em recorda a: The Antlers, Arcade Fire, Sigur Rós.
Tres caramels: “Ryan’s Song”, “Okay”, “Young Master Sunshine”.

El meu TOP 15 del 2009

Arriba el Nadal, el Nou Any i tota la pesca. I toca fer una cosa que m’agrada força (a part d’inflar-me de polvorons): mirar enrere i destacar aquelles novetats musicals que han marcat el meu 2009. És una llista personal, però on no hi apareixen clàssics de la collita particular, com U2 o Muse, que deixen pas a bandes i artistes més en forma i amb més idees (ara per ara). Durant aquesta primera setmana d’any aniré penjant les diferents entrades. S’admeten opinions de tot tipus, recomanacions, crítiques i fins i tot insults. Bon Nadal I feliç 2010.

Neules o polvorons

Neules o polvorons?

Polvorons o neules?

L'etern dilema nadalenc.

La solució: les dues coses.

Leo!!!

Gràcies, Messi!! I moltes felicitats!!

Per celebrar que en Leo ja és pilota d’or, aquí venen els tres gols amb els que jo em quedo:

- Barça – Manchester (Champions 2009)


- Barça – Madrid (del 2-6)


- Barça – Getafe (Copa del Rei 2007)


Si algú es queda amb ganes: