Formidable àlbum el que han tret aquest any els Flaming Lips i el millor dels que he pogut escoltar d’aquests nord-americans. En alguns instants, cercant entre les essències dels primers Pink Floyd, aquells que funcionaven gràcies a la imaginació de Syd Barrett. En altres, buscant en la seva etapa més simfònica. Un disc purament psicodèlic, esquizofrènic, paranoic. Comença contundent i caòtic, amb les dues primeres cançons, després “Evil” suposa un parèntesi, un reflexiu viatge a l’espai exterior. Doncs bé, bàsicament la tònica de l’hora i pico que dura el disc és aquesta. Atacs de ràbia, distorsió i improvisació, amb baixos i ritmes potents, combinats amb moments de tranquil·litat, que permeten flotar pel no res, al més pur estil “Echoes” o “Shine On You Crazy Diamond”. Psicodèlia pura i dura, en la línia de les grans obres de rock progressiu. No conec gaire la seva discografia, però s’ha de reconèixer que The Flaming Lips s’han lluït.
Em recorda a: Pink Floyd, Genesis, King Crimson.
Tres caramels: “The Sparrow Looks Up At The Machine”, “Gemini Syringes”, “Watching The Planets”.
Em recorda a: Pink Floyd, Genesis, King Crimson.
Tres caramels: “The Sparrow Looks Up At The Machine”, “Gemini Syringes”, “Watching The Planets”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada