11. Phoenix – Wolfgang Amadeus Phoenix

Fins aquest disc, considerava els Phoenix com un grup més del “montón” dins la seva escena pop. Però amb aquest àlbum de pretensiós títol, va canviar tot. La seva elegància sembla com gentleman anglès, però són francesos. Comencen amb dos temes potents, elèctrics, enganxosos, en definitiva, del millor d’aquest any. Després la cosa es frena i s’emboliquen en una cançó purament electrònica (la quarta), que no deixa de ser un pur parèntesi. Cap al final de la peça torna l’esclat pop ballable, que ja no ens deixa en tot el disc. Una banda sonora plenament estiuenca, sense gairebé pauses, que transmet la llum que a un disc com aquest se li demana i que pot servir també d’acompanyant per a un viatge.
Em recorda a: Vampire Weekend, MGMT, The Shins.
Tres caramels: “Lisztomania”, “1901”, “Lasso”.