6. Mono – Hymn To The Immortal Wind

Mono són els representats del continent asiàtic en aquesta llista. Una banda japonesa que porta el post-rock fins al nivell màxim d’èpica, que ens permet imaginar una pel·lícula dramàtica, heroica, de superació en cadascun dels seus minuts. Mai havia escoltat un àlbum on la melodia de les guitarres s’agermanés amb tanta perfecció amb els elements orquestrals, on aquesta combinació fes sentir a un mateix tan petit davant d’aquesta obra colossal. Comencen forts, molt forts; acaben sublims. Entremig, de tant en tant, les guitarres deixen el protagonisme al piano, que aporta un component tràgic a la narrativa, com si expliques una història. Evoquen immensitat, nostàlgia, però també destrucció i soledat. I com no, el glockenspiel també té els seus moments de glòria. La majestuositat del final és digna d’entrar a la història de la música.
Em recorda a: Godspeed You! Black Emperor, Explosions In The Sky, Mogwai.
Tres caramels: “Burial At The Sea”, “The Battle To Heaven”, “Everlasting Light”.