20 discos per a aquest 2012: IV

 5. Pinback, Information Retrieved

Un lustre després, els Pinback han tornat a la càrrega amb “Information Retrieved”. El retorn del duet californià és possiblement el més encertat de l’any. Però tot i el silenci, la seva nova aposta continua el rumb iniciat ja fa més de deu anys. Tornen aquestes guitarres de Rob Crow, qui ha sabut dotar-les d’un so propi i recognoscible, les melodies àgries, els ritmes estimulants i els arrenjaments electrònics. Un còctel que molts ja coneixen, però que sorprendrà a aquells que s’hagin endinsat mai en el seu univers, segurament en la seva cara més accessible fins el moment. Fins i tot, en alguns moments, com a la brutal “Proceed to Memory” abracen l’èpica, mentre Crow es deixa la veu. Recomanació obligada per a tots els seguidors de grups com Death Cab for Cutie. Aquí teniu quelcom molt millor! Tres caramels: Proceed to Memory, Sherman, His Phase.

4. Spiritualized, Sweet Heart Sweet Light

Jason Pierce i els seus han publicat un nou discàs, i el que és més important, han consolidat un gènere musical. Tan particular i singular per una banda, però tan pròxim a tants estils per l’altra. “Sweet Heart Sweet Light”, el seu setè LP, torna a ser una esplèndida amalgama del millor pop britànic, la psicodèlica, la pomposa megalomania orquestral, el rock primitiu i vaporós dels seus inicis amb Spacemen 3 i, sobretot, el gospel. I tot amb una producció de 10. Pierce, o millot dit, J. Spaceman, canta de nou amb la seva veu estripada i depressiva a les merdes d’aquest món, però especialment, a l’Ésser superior, com no. Tan pot escriure passatges de dolç i inocent pop orquestrat com treure tota la ràbia que porta dins acompanyat de la seva guitarra elèctrica. Possiblement sigui aquesta varietat de registres i la seva boníssima posada en escena el que fa que no me’n cansi dels Spiritualized, i que els seus discos passin volant. Tres caramels: Hey Jane, Little Girl, Life Is a Problem.       

3. Lotus Plaza, Spooky Action at a Distance

No puc ser objectiu amb Deerhunter i tot el món que rodeja aquesta banda, ho reconec. M’atrapen els d’Atlanta; m’atrapen les seves guitarres i la seva simplicitat pop-rock; m’atrapa Bradford Cox i el seu Atlas Sound. I sobretot m’atrapa Lockett Pundt i els seus Lotus Plaza. Per sorpresa de més d’un, en aquest “Spooky Action at a Distance” ha enterrat un primer disc amb bones idees per parir un segon treball amb grandíssimes cançons. Com era d’esperar, tot gira al voltant de les guitarres elèctriques, els loops i arpegis, la reverberació i el delay, el shoegaze, els frasejos de rock espacial i els sons ambient. Lockett Pundt ha sabut treure’s la vergonya en aquest segon àlbum i demostrar tot el talent que té dins (inclús com a vocalista), i que havia demostrat en comptagotes a Deerhunter. Pop-rock ben fet, accessible i viciós. No és una recomanació, és una obligació!! Tres caramels: Strangers, Monoliths, Eveningness. 

2. Japandroids, Celebration Rock

La descàrrega d’adrenalina que suposa una sola cançó dels Japandroids ja els mereix una oportunitat. Brian King a la guitarra, David Prowse a la bateria, ambdós a les veus i un món per conquerir a base d’un bombardeig de rock. “Celebration Rock” és el seu segon LP després d’un prometedor àlbum de debut. Aquí guanyen, sens dubte, en concreció (els temes són encara més rodons), però mantenint la frescura, la immediatesa i el so directe i penetrant que els caracteritza. Tot i això, el seu èxit té un altre secret: beure dels diversos estils del rock. Des del més clàssic estil The Who, passant pel rock d’estadi dels Foo Fighters fins a arribar a la seva essència, el punk, el noise i el garage desfermat i sense demà. Un disc immens, ple a vessar d’himnes per a una generació, comandats per “The House that Heaven Built”, la que crec que és la millor cançó del 2012. Missió pendent: veure’ls en directe. Tres caramels: Fire’s Highway, Younger Us, The House that Heaven Built.   

1. Grizzly Bear, Shields  

És la joia del 2012, la definitiva consolidació d’una banda, que no només ha mantingut el nivell dels treballs anteriors, sinó que a més ha perfeccionat les seves peces, tan compositivament com instrumentalment. “Shields” és, segons el parer d’Accés Provisional, el millor àlbum de l’any perquè és un nou pas endavant en la carrera de la talentosa banda de Brooklyn. El so que ja havien trobat anteriorment continua intacte: psicodèlia, delicadesa, elegància, barroquisme pop, embruixadors jocs de veus, ritmes pesants i guitarres rústiques. Però, per exemple, els vocalistes semblen més poderosos, especialment Daniel Rossen. La producció aposta per no ensenyar més d’allò que hi ha. Les cançons tenen una estructura més racional i assimilable; ara ja sabem on ens volen portar. Això es tradueix en un fet molt simple: “Shields” és el seu disc més accessible, però no traeix l’esperit de Grizzly Bear. El paradigma és la peça “Yet Again”, una cançó perfecta i una de les millors de l’any, amb un so molt clàssic, amb la seva part experimental, però amb una tornada que s’enganxa a més no poder. L’any passat coronàvem amb molts bons auguris el folk-rock de Bon Iver. Ara desitgem llarga vida als ossos de l’Amèrica del Nord. Tres caramels: Sleeping Ute, Yet Again, Gun-shy.

 

20 discos per a aquest 2012: III

10. The Shins, Port of Morrow

Especial il·lusió feia el retorn dels Shins, després de cinc anys sense publicació i amb la refundació de la banda, sempre al voltant del gran James Mercer. Amb “Port of Morrow” segueixen amb una tendència que ja venia d’abans. Deixant el so pop més independent per sonar per a un públic més ampli: menys experimentació, cançons més digeribles, melodies més assimilables, producció més comercial i un acostament cap als sons americans més tradicionals. En part, a l’estil de R.E.M., menys jangle i més americana. Això sí, les cançons són impecables, especialment a la primera meitat del disc. Mercer continua dotant les melodies d’una originalitat i dramatisme moderat amb la seva veu. En definitiva, un esforç exitós per jugar en una altra lliga. Veurem què tal els hi va. Tres caramels: Simple Song, It’s Only Life, Bait and Switch. 

9. Mono, For my Parents 
Amb el pas del temps, els japonesos Mono han sabut consolidar el seu espai dins el gènere del rock progressiu. En el seu sisè àlbum, “For my Parents”, es posa en evidència aquest pas endavant. La seva proposta post-rock amb un clar protagonisme per als elements orquestrals, l’èpica i la megalomania, i la recerca de melodies més orientals, d’acord amb els seus orígens. Però les peces guanyen cada cop més en consistència, en claredad i en complexitat. Els crescendos i els girs musicals estan cada cop més ben trobats. Però tampoc abandonen la seva faceta melancòlica, el piano torna a tenir el seu protagonisme en alguns moments. Mono fa bandes sonores a partir del rock, posen música a imatges paisatgístiques com poques bandes saben fer. Per tant, si voleu empendre un viatge o una odissea, ja teniu disc! El caramel: Legend.       

8. Godspeed You! Black Emperor, Allelujah! Don’t Bend! Ascend! 
Al principi, la sala es va veure coberta per una espessa capa de distorsió ambiental, per acabar colpejada per un atronador climax de post-rock. Així podriem descriure el directe de presentació del nou disc dels Godspeed, “Allelujah! Don’t Bend! Ascend!”, després de deu anys (una eternitat) del seu anterior treball. L’estructura d’aquesta nova obra és molt simple: dues grans peces de rock progressiu, de 20 minuts cadascuna, seguides per uns minuts d’ambient i drone. Precisament una de les coses que diferencia aquest “Allelujah!” d’altres treballs és que semblen abandonar en part la lluminositat i el so més americà, per crear ambients més inquietants, donar més protagonisme als drones i deixar-se portar per les melodies més orientals. El resultat és una obra més difícil de digerir, però positivament sorprenent. Els que no sàpiguen que vol dir rock progressiu, que posin el play, les seves peces creixen sense que un ho pugui percebre! El caramel: Mladic.

7. Sigur Rós, Valtari 
Ja és el sisè àlbum de Sigur Rós i els islandesos no deixen de sorprendre, fins i tot als seus seguidors més veterans. Paradoxalment, tot i el seu origen, ha estat la banda de post-rock que ha arribat a més públic, juguetejant amb el pop delicat en els seus dos últims treballs. Però “Valtari” és una altra cosa, suposa allunyar-se del format estàndard de cançó que havien abraçat últimament, i engegar un retorn (en part) als primers treballs. I dic només en part. Tornen els Sigur Rós més ambientals, més progressius i experimentals, però igual de dolços i innocents que sempre. Tot és menys evident i més eteri: els pianos estan més aigualits, l’arquet i la guitarra hi són però només se’ls intueix. Això sí, la veu de Jonsi continua sent el pilar fonamental del seu so. Però el que realment dota aquest àlbum de màgia i ens dóna la sensació d’escoltar quelcom nou és la producció. Només per la recerca del so més islandès possible, “Valtari” ja mereix està tan a munt. Tres caramels: Ég Anda, Ekki Múkk, Varúð. 

6. Sharon van Etten, Tramps
Captivadora i arrebatadora, però també melancòlica, aspra i estripada. Així és com podríem descriure tan la veu de la nord-americana Sharon Van Etten com tota la seva música. Folk per a la solitud de l’escola dels Damien Jurado, però amb l’esperit dels Low. Els intents de vestir la seva música amb una mica de rock descarnat també s’han vist afavorits en aquest magnífic “Tramp” per l’ajuda d’un bon grapat de bons músics. Començant per la producció d’Aaron Dressner (The National) i seguint per les aparicions de Zach Condon (Beirut), Jenn Wasner (Wye Oak) o Matt Barrick (The Walkmen). Però que ningú s’enganyi, davant de tot aquest cartell estan les poderoses melodies de la veu de Sharon. Elles són les que realment converteixen en originals les seves peces i les que fan d’aquest disc el millor del folk del 2012. Tres caramels: Give Out, Serpents, Magic Chords.

   

20 discos per a aquest 2012: II

15. If These Trees Could Talk, Red Forest

La inquietud i el misteri amb el que es presenten els If These Trees Could Talk a “Red Forest” ja ens avança que estem davant de quelcom gran. En efecte, amb la primera explosió de guitarra, aquests nord-americans demostren que el seu segon treball és un senyor àlbum de post-rock. Posseeixen la contundència de la que no gaudeixen molts dels grups del seu món. A més, tenen la creativitat suficient per sorprendre en un gènere que sembla encotillat, però que encara té molt camí per a recórrer. Es mouen per paratges apocalíptics i foscos, abraçant el millor del rock progressiu i la càrrega d’adrenalina del metal instrumental. I dominen brutalment les dinàmiques de les cançons, combinant els moments de calma, amb arpeggis i sons ambient, amb els cims de rock i la grandiloqüència. Una de les altres sorpreses del 2012. Tres caramels: Barren Lands of the Modern Dinosaur, They Speak With Knives, Red Forest.

14. Damien Jurado, Maraqopa

Damien Jurado continua amb la seva original proposta folk, molt en la línia dels seus últims dos discos especialment. Folk reposat, però estripat, banda sonora per a paratges despoblats, moments d’aïllament i retir espiritual, amb la seva ja clàssica música melancòlica i les seves lletres desesperades. Seguint l’herència de grans com Neil Young (en la seva versió tranquila), Damien fa el seu major exercici de varietat musical. Des de passatges on es prèn llicències per a fer solos rockers fins a moments on apareixen tímids arrenjaments tropicals i cors infantils. Només que a un se li acudeixi tancar la llum de la cambra, una sensació inquietant quasi esgarrifosa ens conquereix el cos. I això és el que millor aconsegueix Damien Jurado, canviar-nos l’estat d’ànim per breus moments, tot gaudint dels seus fantasmes. Tres caramels: This Time Next Year, Working Titles, Museum of Flight.

13. Mishima, L’amor feliç

La nostra vida quotidiana requereix, de tant en tant, “instants Mishima”, moments en el quals necessitem administrar-nos pop de bona qualitat per vena. David Carabén i la seva troupe ens presentaven aquest 2012 un nou treball (de consolidació, l’enèssim) agafant la temàtica amorosa com a punt de partida. “L’amor feliç” sona força més inspirat que l’anterior àlbum, perfeccionant el seu pop elegant i atractiu. Fent tímids passos cap al rock, donant més protagonisme a la guitarra elèctrica, però millorant especialment en l’apartat rítmic. Enorme treball de bateries. Tampoc renuncien a l’èpica que havia caracteritzat algunes de les seves anteriors cançons, ara amb més cos i lucidesa. Sens dubte, s’han convertit en el gran referent de la música pop a Catalunya i un bon exemple per a moltes bandes que, encertadament, volen seguir la seva senda. Tres caramels: Els vespres verds, Ull salvatge, No obeir.

12. Ferran Palau, L’aigua del rierol

Ferran Palau, una de les ànimes d’Anímic (perdó), prova de transportar el seu món al format mínim, sense banda. Resultat: artesania folk en estat pur. Escapisme musical, amb lletres evocadores, l’arrebatadora veu de Ferran, brutals arrenjaments de vent i corda, i sobretot pausa, molta pausa. “L’aigua del rierol” sembla una oda a la vida al camp, però va més enllà, perquè a través de magnífiques metàfores, ens parla de la vida mateixa. Com amb Anímic, el silenci és un instrument més en aquestes peces, el minimalisme per bandera, i les rústiques guitarres acústiques, que quasi fan olor a fusta humida. Aquí la teràpia funciona igual que amb Damien Jurado: llums apagades i deixar-se portar. Talent pur i innat en un dels millors discos de folk dels últims anys. Tres caramels: Rierol, La mel i el rusc, Com abans. 

11. Mine!, La fi del món

“La fi del món”, el disc que han parit els barcelonins Mine!, és una bestialitat. Aquesta va ser la primera reacció, i continua sent la meva impressió. Un còctel pop-rock que va des de l’exquisidesa pop dels Beatles o Beach Boys i el rock desfermat fins a la tradició del folk nostrat de Jaume Sisa, inclús el rock simfònic dels setanta. Si tots aquests ingredients són portats amb talent i treball, el resultat no pot ser millor. Jocs de veus i melodies cuidadíssimes fins al detall, guitarres i teclats creïbles i una secció rítmica que dóna el plus d’originalitat a la seva música. La prova és que els himnes se succeeixen des del primer a l’últim minut. Els Mine! ja han fet esforços i han donat mostres suficients (i repetides) per a ser reconeguts com una de les millors bandes del nostre país. I siusplau, que ningú es perdi el seu directe, que està a l’altura (o fins i tot per sobre) de l’àlbum. Tres caramels: Núvol, Ivori, Aelita. 

20 discos per a aquest 2012: I

20. Mates Mates, Vida animal

La veritat és que s’agraeix trobar propostes tan originals en el nostre panorama musical modern com la dels osonencs Mates Mates, la veritat. Folk pop personal i atrevit, amb una actitud festiva, juvenil i desenfadada, però combinada amb una psicodèlia “a la catalana” que és el que els hi otorga aquest so més peculiar. Ritmes arriscats, amb canvis sobtats, guitarres netes, esquelètiques però juganeres i encertats arrenjaments de vent metall. És possible que per aquest seguit d’elements recordin als grans Shins en més d’un moment, tot i que també tenen més d’una cosa en comú amb els seus veïns de L’Hereu Escampa. Mates Mates volen que les seves cançons quedin primitives però sonin directes (començant per les veus), de manera que aquestes se’ns enganxen amb pocs esforços. Tres caramels: El Pinsà, Residència Nuclear, Si has.

19. Pg.lost, Key

Els suecs Pg.lost tornen a colpejar amb el martell de Thor el món del post-rock amb una proposta més propera al metal. Ens regalen en aquest tercer disc d’estudi set noves dosis de rock progressiu que no poden deixar indiferents a aquells a qui els atreguin bandes com per exemple Explosions In The Sky. Guitarres punxagudes amb forta càrrega de delay i reverberació, que de tant en tant claven forts cops de distorsió. Combinant el clàssic so post-rock amb l’èpica nòrdica, evocant la tradició bàrbara amb incontestable contundència, tot i que de vegades no facin fàstics a les melodies més orientalitzants. Amb moments de brutalitat, megalomania i solemnitat, el rock opulent i èpic dels Pg.lost ens anima a escalar muntanyes i a tocar el cel. Tres caramels: Spirits Stampede, Sheaves, Gathering.

18. The Tallest Man on Earth, There’s No Leaving Now

És el tercer LP de The Tallest Man on Earth i a Kristian Matsson no se li acaben, ni de bon tros, les idees. Alguns ja vaticinàvem que en futurs treballs, Matsson hauria d’evolucionar cap a formats folk multi-instrumentals. Efectivament, a “There’s no Leaving Now” es dóna aquest cas, però amb un important matís: la veu del suec i els arpeggis de la seva guitarra acústica continuen sent els grans protagonistes. Les tímides bateries fan funció de coixí i les aparicions de guitarres elèctriques i pianos són quasi testimonials. Això vol dir que les cançons funcionen perfectament en el seu format més esquelètic. Per contra, en Tallest continua tenint un problema etern: els directes són infinitament millors que les gravacions. Es percep força més nostàlgia que en cançons prèvies, amb peces més reposades i intimistes. Això sí, una bona dosi de Tallest després d’un dinar continua sent una obligació. Tres caramels: Revelation Blues, 1904, There’s No Leaving Now.

17. Beach House, Bloom

L’èxit comercial i de crítica conquerit amb “Teen Dream” es consolida aquest any amb “Bloom”, que situa Beach House a la primera línea del pop independent. Una proposta continuista que ha convençut els més devots, però és carn per a les crítiques dels més exigents. Ni blanc ni negre. Sí que podem percebre més cos en totes les cançons, sobretot al principi, gràcies a la producció, però sobretot, pel major protagonisme de la guitarra elèctrica. Un punt a favor. D’altra banda, potser sigui un àlbum més fosc que el seu predecessor, però també més accessible i instantani. Tot i això, la fórmula triomfant continua liderada per la veu somiadora de Victoria Legrand. Un pop agredolç conscientment empalagós que pot sentar malament els qui no els agradi el seu sucre enverinat. Tres caramels: Myth, Wild, Lazuli.

16. Here We Go Again, A Different Ship

Una de les sorpreses d’aquest any, Here We Go Magic, que finalment he pogut conèixer en el que és el seu tercer disc. “A Different Ship” és una combinació del krautrock i el post-punk més vuitanter amb un pop psicodèlic molt en la línia de clàssics com Genesis o Yes. I tot passat pel sedàs del genial Nigel Godrich, productor dels grans Radiohead. De fet, sabent aquesta confessió, el cert és que la seva vareta màgica es nota. Es tracta d’un pop elegant i refinat, amb un so molt nítid, sobretot en les seves veus i guitarres, però també marcat pel caràcter somiador dels teclats. Here We Go Magic t’embruixa gràcies a un so que per moments et fa moure el cos, per després deixar-te reposar en un núvol de pop ambient. Obligada recomanació per a aquells que busquen alguna cosa més que el típic disc pop. Tres caramels: Hard to be Close, Make up Your Mind, How Do I Know.

Història, educació i adoctrinament

 

La ja famosa frase del ministre d’eduació, cultura i esport José Ignacio Wert (“Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”) ha posat la pell de gallina a més d’un, rememorant aquella educació pamfletària i de l’època franquista que no poques generacions van patir. Però es pot anar inclús més enllà, podem viatjar fins al XIX, el segle per excel·lència del nacionalisme europeu, lligat al romanticisme, la llibertat i els valors “de progrés”. L’educació en aquell moment sí que tenia una clara vessant d’adoctrinament, una barreja entre “l’espanyolització” i la “cristianització” dels joves alumnes. La Història explicava que el caràcter espanyol tenia orígens remots i que els habitants de la Hispania o dels regnes visigots ja tenien aquest mateix sentiment d’amor per un país que ni tan sols existia. L’educació franquista, evidentment, no apareix del no-res. Aquests són els seus origens. Però aquí a Catalunya tampoc ens hem quedat curts de vegades. Hem volgut buscar catalans allà on no hi havien i barretines allà on no existien. Les històries nacionals, en definitiva, sovint han fet més mal que servei, basades en estructures i realitats artificials que no ens permeten observar amb claredat els processos i l’evolució històrica.

Això hauria d’estar superat, però veig que no. L’ensenyament bàsic de la  Història, que vol ser entesa com un exercici de reflexió, que pot ser aplicada en vida quotidiana, resulta que ara torna a ser un adoctrinament per a refermar identitats nacionals. Això és retrògada i està totalment obsolet. En un món on l’excés a la informació (històrica també) està a l’avast de tothom i on la comunicació ens permet un contacte tan estret amb altres parts del globus, aquest esquema mental completament decimonònic grinyola bastant. L’ensenyament bàsic de la Història no està per saber “què dolents eren aquests del país costat i quines coses més dolentes que feien”; sinó que s’imparteix per a fer pedagogia, per a fer front a situacions humanes i també per a omplir-nos de referents culturals.     

Estudi històric de la ciutat portuària. Barcelona, 1780 – 1830

Resum – Durant els últims anys s’han multiplicat els treballs històrics sobre la ciutat, que han renovat la tradició de la història urbana. Dins aquest àmbit, la ciutat portuària també ha estat objecte d’investigacions, la majoria de les quals han destacat el caràcter peculiar d’aquest tipus d’aglomeració urbana. L’objectiu d’aquest treball és buscar tots aquells elements que ens permeten estudiar històricament la ciutat portuària. D’una banda, a través de la conceptualització d’aquesta, resseguint la bibliografia sobre la temàtica. De l’altra, mitjançant l’estudi d’un cas, el de la ciutat de Barcelona a finals del segle XVIII i principis del XIX. Ens centrem en matèries àmpliament tractades per la historiografia com el comerç, les relacions entre la ciutat i l’Estat o els vincles socials urbans, però des del punt de vista de la ciutat portuària com a entitat. Així mateix, altres assumptes menys recorrents com els canvis urbanístics en la façana marítima, les institucions pròpies de la ciutat portuària o la seva comunitat estrangera també hi tenen un espai aquí. Tots aquests elements són contrastats amb els d’altres ciutats que poden tenir un perfil semblant com Gènova, Marsella o Hamburg.

Abstract – Over recent years the historical studies about the city have multiplied and have renewed the urban history tradition. Within this field, the port city has also been a subject of investigations, and most of them have pointed out the distinctive nature of this type of urban agglomeration. The aim of this dissertation is to search for all the items that allow us to study the port city historically. On one hand, through the conceptualization of it, tracing back the bibliography about the issue. On the other hand, through the case study of Barcelona from the end of Eighteenth century to the beginning of Nineteenth century. It focuses on different topics widely studied by the historiography such as trade, relations between the State and the city or the social urban ties, but from the point of view of the port city as a whole. Likewise, less common issues such as the urban development in the seafront, the peculiar institutions of the port city or the foreign community are also discussed here. All these items are contrasted with the ones in other cities that have similar profile, like Genoa, Marseille or Hamburg. 

Arxiu en PDF.

La revolta catalana, 1598 - 1640. John H. Elliott

La Història difícilment pot ser cíclica. Els esdeveniments mai es repeteixen amb la mateixa intensitat, amb la mateixa naturalesa i molt probablement, les seves conseqüències mai són idèntiques. Tot i aquesta premisa, hi ha problemàtiques que s’extenen indifinidament al llarg del temps. L’encaix de Catalunya dins d’Espanya, sense cap mena de dubte, és una d’elles. La historiografia catalana ha construït sovint el seu discurs sobre els orígens remots de la identitat nacional catalana i la seva singularitat respecte a la resta de territoris de la Península Ibèrica. La dialèctica Catalunya – Espanya i els greuges que aquesta relació comporta per a l’antic Principat han estat sempre un tema recorrent. En alguns casos de forma exagerada, però en la majoria, revelant un difícil encaix de tradicions en tots els sentits, sigui quina sigui la configuració política de la constanment enaltida Monarquia Hispànica.

Dins aquesta tradició, el capítol referent al segle XVII, l’aixecament del Principat de Catalunya contra la corona de Felip IV i les pretencions centralistes del Comte-duc d’Olivares, és un dels més mitificats. Sobre aquest període, un clàssic de la historiografia catalana sobresurt d’entre la resta. “La revolta catalana, 1598 – 1640: un estudi sobre la decadència d’Espanya” fou publicat el 1963 per John H. Elliott, en la seva versió original en anglès. I malgrat el pas del temps, l’obra d’aquest presitgiós hispanista ha romàs com l’estudi més fiable sobre aquesta matèria, gràcies a la vasta quantitat de fonts primàries utilitzades i el seu anàlisi d’un conflicte que en més d’una ocasió anava més enllà de la col·lisió política.

Una obra que ens fa reflexionar sobre les sempre contraposades tradicions polítiques catalana i castellana, però també sobre la complexitat social del propi Principat, perquè no cal oblidar que aquest conflicte se’l coneix àmpliament amb el nom de Guerra dels Segadors, i aquesta denominació no és pas gratuïta. No està de més recordar que sovint, aquell que anuncia que l’enemic és exterior, vol silenciar un profund enfrontament intern.   

Un TOP-10 per a aquest estiu

Japandroids – The House that Heaven Built

Paul Simon – Diamonds on the Soles of herShoes

Lotus Plaza – Eveningness

L’Hereu Escampa – Consol, condol

The Life and Times – My Last Hostage

The Smahing Pumpkins – Muzzle

Mates Mates – El Pinsà

Blur – Sunday Sunday

The Tallest Man on Earth – Leading me Now

The Walkmen – Heaven

L'Eurocopa 2012. Recapitulant

Arribàvem a aquesta Eurocopa amb els dubtes de si veuríem un torneig més proper al de 2008, amb partits memorables i exhibicions constants; o més semblant al Mundial de Sud-àfrica, amb pocs gols, partits més monòtons, i un sentiment de decepció general després del poc futbol vist. La veritat és que, deixant de banda comptades excepcions, acaba aquesta Eurocopa amb un xic de desil·lusió perquè alguns dels equips i molts cracks no han estat a l’alçada de les expectatives. Per tant, doncs, ens quedem amb aquestes poques excepcions, entre elles la de la final, amb una selecció espanyola demostrant un cop més l’estil excels del seu joc ofensiu i de possessió que ja sembla arrelat del tot, i de la mà de molts dels jugadors del Barça. Ens quedem també amb una immensa selecció italiana, que tot i l’esfondrament final ens ha deixat un grapat d’esperances per al món del futbol. I també ens quedem amb la confirmació del model de joc alemany que, tot i que no li han acompanyat els resultats al final de la competició, ens ha deixat moments de futbol que no es poden desmerèixer.

Per altra banda, aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, l’Eurocopa dels migcampistes. Ells han estat els protagonistes, per sobre dels davanters. Ha triomfat el futbol altruïsta i de possessió, l’intent per a dominar els partits a través la noble lluita per la pilota, el joc net que suposa fer circular l’esfèric a ran de gespa. Precisament, aquells que en algun moment han traïcionat aquest model, que d’alguna manera també havien fet seu (França i Holanda), han acabat abandonant la competició abans d’hora. Aquí ve el meu onze ideal d’aquesta Eurocopa.   

A la porteria, m’ha costat inclinar-me per un dels dos mites de futbol que han arribat a la final. El veterà Buffon ha fet, de nou, una competició estratosfèrica, però Iker Casillas li ha guanyat la partida, com a capità de l’equip vencedor i com a jugador determinant en moments de màxim dramatisme (Croàcia). Alguns el volen santificar, jo només li dono el títol de millor porter. Als laterals, han triomfat els jugadors petits, versàtils i ofensius. Em quedo, a la dreta, amb la irrupció del semidesconegut Theodor Gebre Selassie, el punyal xec que, gràcies a aquesta Eurocopa, ha pogut firmar un contracte amb el Werder Bremen. Bon descobriment. Qui també canviarà d’equip és el millor lateral esquerre i, possiblement, un dels jugadors més en forma i més de moda. Jordi Alba ha consolidat la seva metamorfosi, de bon interior esquerre a fenomenal lateral ofensiu. La prova definitiva és el 2 a 0 a Itàlia. Pel centre de la defensa, em quedo amb Mats Hummels i Sergio Ramos. El primer ha pogut demostrar a nivell internacional allò que ja ens oferia al Dortmund: solidesa, sentit tàctic, bona sortida de pilota, actitud expeditiva, etc. Per la seva banda, l’Eurocopa de Ramos ha estat una demostració constant de jerarquia sobre el camp, amb la qual cosa, ningú ha notat la dramàtica absència de Puyol.

Un possible centre del camp el formarien tres homes, clau en la sala de màquines dels seus equips. Sergio Busquets (juntament amb un també fenomenal Alonso) ens ha tornat a ensenyar com cal col·locar-se en un camp de futbol, per abarcar el màxim d’espai possible per a recuperar milers de pilotes sense recòrrer al joc brut. Sentit tàctic pur. Sami Khedira és un altre futbolista quan juga amb Alemanya. Ho va demostrar a Sud-àfrica i ho torna a demostrar ara. Més alliberat de tasques defensives que amb el Madrid, les seves gambades entrant de segona línia han estat letals per als rivals, i s’ha erigit com un dels protagonistes quan l’equip (i sobretot Schweinsteiger) ho ha demanat. Per davant d’ells, l’etern Andrea Pirlo, que ha posat la cirereta a una fenomenal temporada amb la Juve, iniciant així una, i esperem llarga, segona joventut. Un exercici de calma, de domini de la situació, de canalització de la possessió de l’equip. Ha posat el sentit comú quan l’azzurra ho ha necessitat. Menció especial també per a dos migcampistes més: Marchisio i Moutinho es consagren com dos dels millors jugadors del continent. Molt bona Eurocopa per a ells també.

A dalt, dues mitges puntes i un golejador insaciable. Mesut Özil ha marcat la diferència quan la Mannschaft ho ha necessitat i ha mort (el dia d’Itàlia) amb les botes posades. Sí, molta tècnica, imaginació i talent, però també compromís brutal amb els seus companys. Un líder silenciós com també ho ha estat Andrés Iniesta, el millor jugador del torneig. El futbol també pot ser dolç i ell ho demostra. No corre, Andrés levita, reparteix llaminadures (com deia Rijkaard) i és també un exemple de fair play i humiltat. A un perfil diferent (d’actitud) responen davanters com Cassano, Balotelli i Ibrahimovic, força irregulars però decisius quan han volgut, i per sobre d’ells, Cristiano Ronaldo, a qui he triat com a millor golejador de l’Eurocopa. Perquè? Va ser decisiu quan sobretot calia, al tercer partit de la fase de grups i a quarts de final. Però la seva constant contradicció personal li ha acabat jugant una mala passada, eliminat a les semis.

Com a millor entrenador em quedo, sens dubte, amb Cesare Prandelli. La brutal metamorfosi que ha patit la selecció azzurra en dos anys, l’ha confirmat en aquest últim més. Ha aconseguit imposar el model ofensiu que ell volia, els jugadors s’ho han cregut, l’han aplicat fins a les últimes conseqüències i han mort amb ell. Només cal un Bravo. 

Radiografia a l'Eurocopa IV

França va tocar fons fa dos anys en el passat Mundial de Sud-àfrica. No solsament van quedar eliminats a la primera fase, sinó que a més es produí un vergonyós episodi de motí contra el seleccionador Raymond Domenech. Des de llavors, Laurent Blanc, el seu substitut, ha anat construïnt, pedra per pedra, la nova França per al 2012. Una recepta que combinà càstig per als amotinats i perdó per a aquells que mereixien una segona oportunitat. A més, impulsant el joc ofensiu i de possessió que tan bé li havia anat en la seva etapa al Girondins de Bordeus. Blanc ha sabut mesclar estrelles emergents amb jugadors ja contrastats i ha tingut la gran sort que aquesta columna vertebral ha acabat la temporada en gran forma: parlo de gent com Lloris, Debuchy, Koscielny i Rami en defensa, la parella de mig centres Cabaye i M’Vila, i els talentosos Ribéry, Benzema i Ménez. Respecte als dos mitjos, Blanc ha trobat la combinació ideal. Cap d’ells juga en un gran d’Europa, i per això l’Eurocopa pot ser un bon aparador per a demostrar el seu nivell. M’Vila (dubte fins a última hora) combina presència física, bona tècnica i arribada des de segona línia. Migcampista completíssim. Per la seva banda, Cabaye es centra exclusivament en tasques de distribució. També caldrà veure com respòn Samir Nasri. L’estrella del City ha tingut una temporada força irregular i la idea de Blanc és que el joc ofensiu giri al seu voltant (en un 4-2-3-1). Serà important també el paper dels jugadors secundaris: els gols de Giroud sortint des de la banqueta (presumiblement), després del seu esclat aquest any, i la capacitat de desbordament d’homes petits com Ben Arfa, Valbuena o Martin. El primer partit contra Anglaterra marcarà les possibilitats d’aquesta França. Si en surt guanyadora, els enfrontaments contra Ucraïna i Suècia poden ser la baixada de la muntanya. És important acabar primers de grup, ja que és possible que d’aquesta manera puguin evitar Espanya.  Diagnòstic: Pot ser una de les notícies positives de l’Eurocopa. Fins a semifinals, segur. Més endavant ja és un repte.

Si França sembla haver après dels seus errors passats, Anglaterra està summergida en un espiral del qual no ha pogut sortir en aquests dos anys. La continuitat de Capello després del fracàs mundialista fou el primer gran error. Però la cosa va anar pitjor. El tècnic italià va dimitir a mesos vista de l’Eurocopa i un buit existencial amenaçà el futbol de l’illa britànica. Com a conseqüència d’això, Roy Hodgson només té els amistosos previs al torneig per a preparar-se amb els seus jugadors. Per al que s’ha pogut veure i saber durant aquests dies, l’ex-entrenador del Liverpool aplicarà la seva recepta al combinat anglès. Un marcat 4-4-2, amb rigor tàctic, solidesa defensiva i atac per les bandes. El dubte és si els dos atacants seran davanters o si col·locarà Gerrard, Young o algun mitjapunta per darrere el golejador. Als problemes descrits anteriorment, se’ls hi sumen altres de la mateixa gravetat. Jack Wilshere, el talentós migcentre que havia d’abanderar la nova generació, s’ha passat tot l’any sense jugar. El jugador revelació de la Premier, Walker, està també lesionat. Wayne Rooney es perdrà els dos primers partits (entre ells el de França) per una absurda sanció. I la cirereta: possiblement l’única qüestió que semblava clara, la parella de mitjos Parker-Barry, es veurà truncada. El del City no hi serà per lesió. A més, Lampard, tot i que havia de tenir un paper secundari, també serà baixa. El jove Henderson el substituirà. L’esperança recau en el lideratge d’homes consagrats com Terry i Gerrard i en alguns jugadors amb moltes ganes d’assolir protagonisme (Hart, Walcott, Milner, Carroll). També esperem que Hodgson doni oportunitats als joves Wellbeck i Oxlade-Chamberlain. Aquest últim ha fet grans partits amb l’Arsenal quan Wenger ha confiat en ell. És, sense cap mena de dubte, el futur de la selecció anglesa. A priori el partit contra els gals sembla el més important, però tinc la sensació que cada un dels tres enfrontaments serà un dur combat per als anglesos. Diagnòstic: Per ofici, han de passar a quarts. A partir d’aquí, molts dubtes.

Suècia vol reivindicar-se, de la mà del semidesconegut Erik Hamren, com un dels clàssics del futbol europeu de seleccions. L’absència a última hora del Mundial 2010 (es van quedar a pocs punts de la classificació) de ben segur va ferir els suecs. Des d’aquella ja llunyana tercera posició al Mundial del 94, els nòrdics no han près el protagonisme en cap gran cita. El present els hi ofereix, d’aquesta manera, un autèntic repte a superar: encuadrada al mateix grup que dos eterns aspirants i una amfitriona. Com sempre, tornaran a partir d’un dibuix 4-4-2 clàssic. Amb una rocosa i imponent defensa, el dubte serà veure si aquesta força es tradueix també en seriositat defensiva, i com respòn el ser porter Isakson en els moments clau. Tot i l’estereotip norteny de joc dur, directe i poc tècnic, hi ha un grapat de jugadors que estan obligats a posar el talent al centre del camp suec. Especialment Rasmus Elm i el fenomenal mig del Lyon Kim Källstrom. Si jugadors com ells poden connectar amb les bandes i amb el seus davanters, Suècia tindrà molt guanyat. I és així perquè el front d’atac dels “Blagult” aglutina el millor de la selecció. En especial la seva estrella Zlatan Ibrahimovic. No només és un autèntic crack mundial, sinó que a més ve com un coet. Tot i no guanyar res amb el Milan enguany, ha fet una quantitat de gols immensa a la Serie A. L’acompanyaran jugadors com Elmander o, molt possiblement, Toivonen, quin ve de fer una bona temporada al PSV. Si venç a Ucraïna en el primer partit, es veurà amb confiança per fer grans coses. Si això no passa, se li pot fer llarg el torneig. Diagnòstic: Pot aprofitar els dubtes d’Anglaterra, però dubto que arribi gaire lluny.

Aquest és el moment ideal perquè l’Europa de l’est es reivindiqui com a potència del futbol. I entre algunes d’aquestes seleccions, l’amfitriona Ucraïna vol demostrar les seves aptituds més enllà dels èxits europeus del Shakhtar Donetsk. Una llegenda nacional com Oleh Blokhin torna al combinat groc i blau com a responsable del major dels reptes per al futbol de l’ex-república soviètica. Tot i que la llegenda Andriy Shevchenko encara és present en la convocatòria, lluny han quedat els temps que Ucraïna era ell hi res més. Blokhin ha confiat en una sèrie de jugadors encara joves, però que esdevindran la columna vertebral de l’equip. Començant per la defensa, liderada per Rakitskiy, que als seus 22 anys és objectiu de molts dels grans d’Europa. A tall d’anècdota, no, no l’acompanyarà Chrygrynskiy al centre de la defensa. L’ex-blaugrana es perd el campionat per lesió. Una pena perquè era una bona oportunitat per reivindicar-se. Ucraïna no és un equip que rebutji precisament el futbol d’atac. És previsible que Blokhin acumuli jugadors de qualitat al centre del camp, canalitzant també el joc per les bandes. En aquest sentit, ens podem fixar en l’estil de conjunt com Rússia o el mateix Shakhtar per fer-nos una idea. De totes maneres, el més provable és que Tymoschuk imposi la seva jerarquia al centre del camp. Tot i que aquest fenomenal batallador ve de jugar la final de la Champions de central, avançarà la seva posició amb la selecció. Per davant seu estaran jugadors com Aliyev, però sobretot els joves Yarmolenko i Konoplyanka, que ja van disputar l’Euro sub-21 de l’any passat amb el seu país. Són dos de les esperances d’aquest combinat. A davant de tot, Milevsky continua sent l’home de més nivell, tot i que encara s’espera que doni el salt definitiu en la seva carrera. Com en el cas de Suècia, caldrà veure com respon en el primer partit. Diagnòstic: Té jugadors de nivell per a intentar passar a la segona fase, a més de tenir el factor de jugar a casa. Però és difícil que arribi gaire lluny.    

Radiografia a l'Eurocopa III

No es tracta de guanyar la segona Eurocopa consecutiva. Espanya vol ser la primera selecció en guanyar Euro-Mundial-Euro i convertir la seva millor generació de futbolistes en un mite del futbol. La tasca no és fàcil, més enllà del fet de revalidar el títol. Repeteix Vicente del Bosque respecte la cita de 2010 i, Puyol i Villa a part, el nucli dur de l’equip també hi serà. Per tant, es tracta d’una aposta continuista, els èxits aconseguits refermen la confiança en un model de joc ofensiu, de domini dels partits a través de la possessió i amb protagonisme per al talent. La baixa de Puyol deixa clar el triangle defensiu Casillas-Piqué-Ramos, a l’espera dels resultats dels laterals Arbeloa-Alba-Juanfran. Del Bosque es manté inamovible amb la parella Alonso-Busquets: els més crítics afirmen que les seves funcions se sol·lapen, però els resultats han demostrat el contrari. Difícil que el seleccionador es desmeleni i en tregui un per a posar un jugador més ofensiu. A partir d’aquí, talent pur: Xavi, Silva i Iniesta es perfilen com a titulars per darrere d’un sol davanter. Les variants són infinites: si es vol més arribada i possessió, Cesc; si es vol joc per bandes, Navas o Pedro; i si es necessita més desequilibri, Mata o Cazorla. Davant de tot, els dubtes haurien fet pensar que Cesc podia ser una bona opció com a famós “fals nou”, però Del Bosque s’ha emportat tres golejadors, afirmant implicitament que un d’aquests (Torres-Negredo-Llorente) jugarà d’inici. Vist així, tot pot semblar un camí de roses (“rojas”), però la realitat és una altra. Molts dels jugadors citats, han arribat físicament molt justos a final de temporada (Alonso, Xavi, Silva). Altres han tingut un any molt irregular (Piqué, Torres, Pedro). I estem parlant dels pilars de l’equip. A alguns, com Iniesta o Silva, els ha anat molt bé aquest descans pre-europeu per a recuperar forces i sensacions, tal com s’ha demostrat en els últims dies. Per tant, caldrà veure de quin costat s’inclina la balança.  Diagnòstic: Teòricament haurien d’arribar a semis sense cap problema, i crec que aconseguiran ser a la final de Kiev. Però no es troben al capdavant de les meves apostes.

Serà possible veure una Itàlia que no aposti pel seu traidicional catenaccio? Segurament, si aquesta possibilitat no es dóna aquest any, no es donarà mai més. Tenim la oportunitat de veure la selecció azzurra portant el ritme dels partits, dominant el seu rival a través del seu migcamp d’associació. Senyors, els astres s’alineen per a veure un fet inaudit. I no faig broma, l’any passat van guanyar a Espanya amb la seva pròpia medicina: joc d’atac, pressió a dalt, combinacions ràpides. Itàlia és una altra de les seleccions grans que va passar pàgina després del Mundial i va començar a construir un projecte sòlid pel 2012, amb Cesare Prandelli al capdavant. El tècnic ex-fiorentí tenia l’aura d’escuder del joc ofensiu i en ell es diposità la confiança. La fase de classificació ha estat impecable. A l’espera del que ens pot oferir de nou el veterà porter Buffon, els dubtes se centren en la defensa i la davantera. A darrere, Chiellini ha de liderar en principi la línia de quatre, amb jugadors com Maggio o Abate, Bonucci i Balzaretti (el titulat Criscito es perd el torneig per un nou cas de corrupció al futbol italià). En el centre del camp és on es concentren totes les esperances azzurri. Es formaria un rombe de quatre jugadors, deixant-ne dos a dalt. Amb el gran Pirlo comandant les operacions, el seus escoders podrien ser el genial Marchisio i De Rossi, Motta o Nocerino. Si els dos primers han firmat una temporada sensacional amb la campiona Juventus, el capità de la Roma no a coallat un bon any, així que no seria d’estranyar que perdés protagonisme. Tot i així, en competicions curtes, aquest tipus de jugadors són una garantia. La mitjapunta seria per Riccardo Montolivo, en funcions de trequartista, sense deixar de banda el petit Giovinco, que també arriba en gran forma. A davant, molts preveuen que la parella estarà formada per Cassano i Balotelli, els bales perdudes amb més talent d’Europa. Les absències (per raons vàries) en aquesta zona del camp són importants: Rossi, Pazzini, Quagliarella, Matri. L’alternativa la posarà l’etern Di Natale. El primer enfrontament amb Espanya marcarà el seu esdevenir i la imatge que ens pot donar: la nova Itàlia o la de sempre. Contra Irlanda i Croàcia hauria de portar la iniciativa. Diagnòstic: Itàlia sempre sol arribar lluny, però aquest any aposto que tornarà a caure a quarts de final.

Croàcia és una selecció estranya. No perquè sempre mostrin amb orgull el quadriculat blanc i vermell del seu escut nacional, ni tampoc perquè el seu seleccionador Slaven Bilic sigui una estrella del rock. Sinó perquè es tracta d’un conjunt tremendament imprevisible. Un equip amb molt talent individual, però amb jugadors excessivament irregulars. Tan són capaços de plantar-se a quarts de l’última Eurocopa, havent vençunt prèviament a Alemanya, com incapaços de classificar-se pel Mundial del 2010, amb tots els factors a favor. Molts dubtes, per tant, giren al voltant de Bilic. La defensa en concentra més d’un, ja que Lovren, el seu millor jugador, finalment no hi serà. Es confia en l’ofici d’homes com Simunic, Corluka o Pranjic. Per altra banda, el centre del camp acapara els jugadors més desequilibrants de l’equip. Modric espera fer un bon campionat desitjant que un dels grans d’Europa el tregui d’una vegada per totes del Tottenham, ara que sembla més fora que dins. Les variants al seu voltant són múltiples: Rakitic, Perisic i Kranjcar són jugadors molt tècnics, però també una caixa de sorpreses (bones i dolentes). Srna es perfila com a carriler dret. I a la davantera també hi ha molts dubtes. Jelavic ha acabat molt bé la temporada amb l’Everton i és probable que Mandzukic o Eduardo l’acompanyin a dalt. Per tant, les seves opcions dependran de la seriositat defensiva i la inspiració dels seus jugadors clau. Si aconsegueixen vèncer a Irlanda, tindran molt guanyat i res a prerdre davant les dues favorites. Aquesta sigui possiblement la seva millor arma, la falta de pressió. Diagnòstic: La teoria diu que no passaran de la fase de grups. Però ull que no ens donin una sorpresa. Imprevisible.

La República d’Irlanda es presenta, en principi, com una de les poques propostes obertament defensives del campionat. Si com hem vist, Itàlia no serà la Itàlia del catenaccio, Giovanni Trapattoni ha decidit que els seus assumiran aquest paper. La seva classificació per a l’Eurocopa és un autèntic èxit, que frega el miracle. Per nivell, és una de les seleccions més fluixes del torneig, però això no vol dir que els seus rivals ho tinguin fàcil. El seleccionador italià ha aconseguit configurar un equip molt rigorós tàcticament, ben ordenat en defensa, però que sap perfectament quines són les seves armes en atac. La majoria dels seus deixebles juguen en equips de la Premier anglesa i estan acostumadíssims a competir a alt nivell contra el millors jugadors. Given, a la porteria, i O’Shea i Dunne en defensa, lideraran la reraguarda irlandesa. Amb un centre del camp molt disciplinat i cumplidor, les bandes apareixen com les principals amenaces per als rivals. Ràpids i hàbils amb la pilota, Duff i McGeady poden fer molt de mal al contraatac, tenint a McClean com a tercera opció. McGeady sembla que arriba en molt bona forma i vol destapar-se després de dues temporades al futbol rus. A la davantera, un mite com Robbie Keane, sempre treballador incansable, compartirà parella amb Doyle. En definitiva, una combinació del més clàssic 4-4-2 del futbol de les illes amb la disciplina defensiva del millor calcio. Si són fidels al que Trapattoni els hi demana, poden donar més d’un ensurt a Itàlia o a Espanya. La clau estarà en treure un bon resultat en el primer partit contra Croàcia. Diagnòstic: La il·lusió irlandesa per a fer una bona Eurocopa s’esvairà aviat, però l’experiència serà grata.