Història, educació i adoctrinament

 

La ja famosa frase del ministre d’eduació, cultura i esport José Ignacio Wert (“Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”) ha posat la pell de gallina a més d’un, rememorant aquella educació pamfletària i de l’època franquista que no poques generacions van patir. Però es pot anar inclús més enllà, podem viatjar fins al XIX, el segle per excel·lència del nacionalisme europeu, lligat al romanticisme, la llibertat i els valors “de progrés”. L’educació en aquell moment sí que tenia una clara vessant d’adoctrinament, una barreja entre “l’espanyolització” i la “cristianització” dels joves alumnes. La Història explicava que el caràcter espanyol tenia orígens remots i que els habitants de la Hispania o dels regnes visigots ja tenien aquest mateix sentiment d’amor per un país que ni tan sols existia. L’educació franquista, evidentment, no apareix del no-res. Aquests són els seus origens. Però aquí a Catalunya tampoc ens hem quedat curts de vegades. Hem volgut buscar catalans allà on no hi havien i barretines allà on no existien. Les històries nacionals, en definitiva, sovint han fet més mal que servei, basades en estructures i realitats artificials que no ens permeten observar amb claredat els processos i l’evolució històrica.

Això hauria d’estar superat, però veig que no. L’ensenyament bàsic de la  Història, que vol ser entesa com un exercici de reflexió, que pot ser aplicada en vida quotidiana, resulta que ara torna a ser un adoctrinament per a refermar identitats nacionals. Això és retrògada i està totalment obsolet. En un món on l’excés a la informació (històrica també) està a l’avast de tothom i on la comunicació ens permet un contacte tan estret amb altres parts del globus, aquest esquema mental completament decimonònic grinyola bastant. L’ensenyament bàsic de la Història no està per saber “què dolents eren aquests del país costat i quines coses més dolentes que feien”; sinó que s’imparteix per a fer pedagogia, per a fer front a situacions humanes i també per a omplir-nos de referents culturals.     

Estudi històric de la ciutat portuària. Barcelona, 1780 – 1830

Resum – Durant els últims anys s’han multiplicat els treballs històrics sobre la ciutat, que han renovat la tradició de la història urbana. Dins aquest àmbit, la ciutat portuària també ha estat objecte d’investigacions, la majoria de les quals han destacat el caràcter peculiar d’aquest tipus d’aglomeració urbana. L’objectiu d’aquest treball és buscar tots aquells elements que ens permeten estudiar històricament la ciutat portuària. D’una banda, a través de la conceptualització d’aquesta, resseguint la bibliografia sobre la temàtica. De l’altra, mitjançant l’estudi d’un cas, el de la ciutat de Barcelona a finals del segle XVIII i principis del XIX. Ens centrem en matèries àmpliament tractades per la historiografia com el comerç, les relacions entre la ciutat i l’Estat o els vincles socials urbans, però des del punt de vista de la ciutat portuària com a entitat. Així mateix, altres assumptes menys recorrents com els canvis urbanístics en la façana marítima, les institucions pròpies de la ciutat portuària o la seva comunitat estrangera també hi tenen un espai aquí. Tots aquests elements són contrastats amb els d’altres ciutats que poden tenir un perfil semblant com Gènova, Marsella o Hamburg.

Abstract – Over recent years the historical studies about the city have multiplied and have renewed the urban history tradition. Within this field, the port city has also been a subject of investigations, and most of them have pointed out the distinctive nature of this type of urban agglomeration. The aim of this dissertation is to search for all the items that allow us to study the port city historically. On one hand, through the conceptualization of it, tracing back the bibliography about the issue. On the other hand, through the case study of Barcelona from the end of Eighteenth century to the beginning of Nineteenth century. It focuses on different topics widely studied by the historiography such as trade, relations between the State and the city or the social urban ties, but from the point of view of the port city as a whole. Likewise, less common issues such as the urban development in the seafront, the peculiar institutions of the port city or the foreign community are also discussed here. All these items are contrasted with the ones in other cities that have similar profile, like Genoa, Marseille or Hamburg. 

Arxiu en PDF.

La revolta catalana, 1598 - 1640. John H. Elliott

La Història difícilment pot ser cíclica. Els esdeveniments mai es repeteixen amb la mateixa intensitat, amb la mateixa naturalesa i molt probablement, les seves conseqüències mai són idèntiques. Tot i aquesta premisa, hi ha problemàtiques que s’extenen indifinidament al llarg del temps. L’encaix de Catalunya dins d’Espanya, sense cap mena de dubte, és una d’elles. La historiografia catalana ha construït sovint el seu discurs sobre els orígens remots de la identitat nacional catalana i la seva singularitat respecte a la resta de territoris de la Península Ibèrica. La dialèctica Catalunya – Espanya i els greuges que aquesta relació comporta per a l’antic Principat han estat sempre un tema recorrent. En alguns casos de forma exagerada, però en la majoria, revelant un difícil encaix de tradicions en tots els sentits, sigui quina sigui la configuració política de la constanment enaltida Monarquia Hispànica.

Dins aquesta tradició, el capítol referent al segle XVII, l’aixecament del Principat de Catalunya contra la corona de Felip IV i les pretencions centralistes del Comte-duc d’Olivares, és un dels més mitificats. Sobre aquest període, un clàssic de la historiografia catalana sobresurt d’entre la resta. “La revolta catalana, 1598 – 1640: un estudi sobre la decadència d’Espanya” fou publicat el 1963 per John H. Elliott, en la seva versió original en anglès. I malgrat el pas del temps, l’obra d’aquest presitgiós hispanista ha romàs com l’estudi més fiable sobre aquesta matèria, gràcies a la vasta quantitat de fonts primàries utilitzades i el seu anàlisi d’un conflicte que en més d’una ocasió anava més enllà de la col·lisió política.

Una obra que ens fa reflexionar sobre les sempre contraposades tradicions polítiques catalana i castellana, però també sobre la complexitat social del propi Principat, perquè no cal oblidar que aquest conflicte se’l coneix àmpliament amb el nom de Guerra dels Segadors, i aquesta denominació no és pas gratuïta. No està de més recordar que sovint, aquell que anuncia que l’enemic és exterior, vol silenciar un profund enfrontament intern.   

Un TOP-10 per a aquest estiu

Japandroids – The House that Heaven Built

Paul Simon – Diamonds on the Soles of herShoes

Lotus Plaza – Eveningness

L’Hereu Escampa – Consol, condol

The Life and Times – My Last Hostage

The Smahing Pumpkins – Muzzle

Mates Mates – El Pinsà

Blur – Sunday Sunday

The Tallest Man on Earth – Leading me Now

The Walkmen – Heaven

L'Eurocopa 2012. Recapitulant

Arribàvem a aquesta Eurocopa amb els dubtes de si veuríem un torneig més proper al de 2008, amb partits memorables i exhibicions constants; o més semblant al Mundial de Sud-àfrica, amb pocs gols, partits més monòtons, i un sentiment de decepció general després del poc futbol vist. La veritat és que, deixant de banda comptades excepcions, acaba aquesta Eurocopa amb un xic de desil·lusió perquè alguns dels equips i molts cracks no han estat a l’alçada de les expectatives. Per tant, doncs, ens quedem amb aquestes poques excepcions, entre elles la de la final, amb una selecció espanyola demostrant un cop més l’estil excels del seu joc ofensiu i de possessió que ja sembla arrelat del tot, i de la mà de molts dels jugadors del Barça. Ens quedem també amb una immensa selecció italiana, que tot i l’esfondrament final ens ha deixat un grapat d’esperances per al món del futbol. I també ens quedem amb la confirmació del model de joc alemany que, tot i que no li han acompanyat els resultats al final de la competició, ens ha deixat moments de futbol que no es poden desmerèixer.

Per altra banda, aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, l’Eurocopa dels migcampistes. Ells han estat els protagonistes, per sobre dels davanters. Ha triomfat el futbol altruïsta i de possessió, l’intent per a dominar els partits a través la noble lluita per la pilota, el joc net que suposa fer circular l’esfèric a ran de gespa. Precisament, aquells que en algun moment han traïcionat aquest model, que d’alguna manera també havien fet seu (França i Holanda), han acabat abandonant la competició abans d’hora. Aquí ve el meu onze ideal d’aquesta Eurocopa.   

A la porteria, m’ha costat inclinar-me per un dels dos mites de futbol que han arribat a la final. El veterà Buffon ha fet, de nou, una competició estratosfèrica, però Iker Casillas li ha guanyat la partida, com a capità de l’equip vencedor i com a jugador determinant en moments de màxim dramatisme (Croàcia). Alguns el volen santificar, jo només li dono el títol de millor porter. Als laterals, han triomfat els jugadors petits, versàtils i ofensius. Em quedo, a la dreta, amb la irrupció del semidesconegut Theodor Gebre Selassie, el punyal xec que, gràcies a aquesta Eurocopa, ha pogut firmar un contracte amb el Werder Bremen. Bon descobriment. Qui també canviarà d’equip és el millor lateral esquerre i, possiblement, un dels jugadors més en forma i més de moda. Jordi Alba ha consolidat la seva metamorfosi, de bon interior esquerre a fenomenal lateral ofensiu. La prova definitiva és el 2 a 0 a Itàlia. Pel centre de la defensa, em quedo amb Mats Hummels i Sergio Ramos. El primer ha pogut demostrar a nivell internacional allò que ja ens oferia al Dortmund: solidesa, sentit tàctic, bona sortida de pilota, actitud expeditiva, etc. Per la seva banda, l’Eurocopa de Ramos ha estat una demostració constant de jerarquia sobre el camp, amb la qual cosa, ningú ha notat la dramàtica absència de Puyol.

Un possible centre del camp el formarien tres homes, clau en la sala de màquines dels seus equips. Sergio Busquets (juntament amb un també fenomenal Alonso) ens ha tornat a ensenyar com cal col·locar-se en un camp de futbol, per abarcar el màxim d’espai possible per a recuperar milers de pilotes sense recòrrer al joc brut. Sentit tàctic pur. Sami Khedira és un altre futbolista quan juga amb Alemanya. Ho va demostrar a Sud-àfrica i ho torna a demostrar ara. Més alliberat de tasques defensives que amb el Madrid, les seves gambades entrant de segona línia han estat letals per als rivals, i s’ha erigit com un dels protagonistes quan l’equip (i sobretot Schweinsteiger) ho ha demanat. Per davant d’ells, l’etern Andrea Pirlo, que ha posat la cirereta a una fenomenal temporada amb la Juve, iniciant així una, i esperem llarga, segona joventut. Un exercici de calma, de domini de la situació, de canalització de la possessió de l’equip. Ha posat el sentit comú quan l’azzurra ho ha necessitat. Menció especial també per a dos migcampistes més: Marchisio i Moutinho es consagren com dos dels millors jugadors del continent. Molt bona Eurocopa per a ells també.

A dalt, dues mitges puntes i un golejador insaciable. Mesut Özil ha marcat la diferència quan la Mannschaft ho ha necessitat i ha mort (el dia d’Itàlia) amb les botes posades. Sí, molta tècnica, imaginació i talent, però també compromís brutal amb els seus companys. Un líder silenciós com també ho ha estat Andrés Iniesta, el millor jugador del torneig. El futbol també pot ser dolç i ell ho demostra. No corre, Andrés levita, reparteix llaminadures (com deia Rijkaard) i és també un exemple de fair play i humiltat. A un perfil diferent (d’actitud) responen davanters com Cassano, Balotelli i Ibrahimovic, força irregulars però decisius quan han volgut, i per sobre d’ells, Cristiano Ronaldo, a qui he triat com a millor golejador de l’Eurocopa. Perquè? Va ser decisiu quan sobretot calia, al tercer partit de la fase de grups i a quarts de final. Però la seva constant contradicció personal li ha acabat jugant una mala passada, eliminat a les semis.

Com a millor entrenador em quedo, sens dubte, amb Cesare Prandelli. La brutal metamorfosi que ha patit la selecció azzurra en dos anys, l’ha confirmat en aquest últim més. Ha aconseguit imposar el model ofensiu que ell volia, els jugadors s’ho han cregut, l’han aplicat fins a les últimes conseqüències i han mort amb ell. Només cal un Bravo. 

Radiografia a l'Eurocopa IV

França va tocar fons fa dos anys en el passat Mundial de Sud-àfrica. No solsament van quedar eliminats a la primera fase, sinó que a més es produí un vergonyós episodi de motí contra el seleccionador Raymond Domenech. Des de llavors, Laurent Blanc, el seu substitut, ha anat construïnt, pedra per pedra, la nova França per al 2012. Una recepta que combinà càstig per als amotinats i perdó per a aquells que mereixien una segona oportunitat. A més, impulsant el joc ofensiu i de possessió que tan bé li havia anat en la seva etapa al Girondins de Bordeus. Blanc ha sabut mesclar estrelles emergents amb jugadors ja contrastats i ha tingut la gran sort que aquesta columna vertebral ha acabat la temporada en gran forma: parlo de gent com Lloris, Debuchy, Koscielny i Rami en defensa, la parella de mig centres Cabaye i M’Vila, i els talentosos Ribéry, Benzema i Ménez. Respecte als dos mitjos, Blanc ha trobat la combinació ideal. Cap d’ells juga en un gran d’Europa, i per això l’Eurocopa pot ser un bon aparador per a demostrar el seu nivell. M’Vila (dubte fins a última hora) combina presència física, bona tècnica i arribada des de segona línia. Migcampista completíssim. Per la seva banda, Cabaye es centra exclusivament en tasques de distribució. També caldrà veure com respòn Samir Nasri. L’estrella del City ha tingut una temporada força irregular i la idea de Blanc és que el joc ofensiu giri al seu voltant (en un 4-2-3-1). Serà important també el paper dels jugadors secundaris: els gols de Giroud sortint des de la banqueta (presumiblement), després del seu esclat aquest any, i la capacitat de desbordament d’homes petits com Ben Arfa, Valbuena o Martin. El primer partit contra Anglaterra marcarà les possibilitats d’aquesta França. Si en surt guanyadora, els enfrontaments contra Ucraïna i Suècia poden ser la baixada de la muntanya. És important acabar primers de grup, ja que és possible que d’aquesta manera puguin evitar Espanya.  Diagnòstic: Pot ser una de les notícies positives de l’Eurocopa. Fins a semifinals, segur. Més endavant ja és un repte.

Si França sembla haver après dels seus errors passats, Anglaterra està summergida en un espiral del qual no ha pogut sortir en aquests dos anys. La continuitat de Capello després del fracàs mundialista fou el primer gran error. Però la cosa va anar pitjor. El tècnic italià va dimitir a mesos vista de l’Eurocopa i un buit existencial amenaçà el futbol de l’illa britànica. Com a conseqüència d’això, Roy Hodgson només té els amistosos previs al torneig per a preparar-se amb els seus jugadors. Per al que s’ha pogut veure i saber durant aquests dies, l’ex-entrenador del Liverpool aplicarà la seva recepta al combinat anglès. Un marcat 4-4-2, amb rigor tàctic, solidesa defensiva i atac per les bandes. El dubte és si els dos atacants seran davanters o si col·locarà Gerrard, Young o algun mitjapunta per darrere el golejador. Als problemes descrits anteriorment, se’ls hi sumen altres de la mateixa gravetat. Jack Wilshere, el talentós migcentre que havia d’abanderar la nova generació, s’ha passat tot l’any sense jugar. El jugador revelació de la Premier, Walker, està també lesionat. Wayne Rooney es perdrà els dos primers partits (entre ells el de França) per una absurda sanció. I la cirereta: possiblement l’única qüestió que semblava clara, la parella de mitjos Parker-Barry, es veurà truncada. El del City no hi serà per lesió. A més, Lampard, tot i que havia de tenir un paper secundari, també serà baixa. El jove Henderson el substituirà. L’esperança recau en el lideratge d’homes consagrats com Terry i Gerrard i en alguns jugadors amb moltes ganes d’assolir protagonisme (Hart, Walcott, Milner, Carroll). També esperem que Hodgson doni oportunitats als joves Wellbeck i Oxlade-Chamberlain. Aquest últim ha fet grans partits amb l’Arsenal quan Wenger ha confiat en ell. És, sense cap mena de dubte, el futur de la selecció anglesa. A priori el partit contra els gals sembla el més important, però tinc la sensació que cada un dels tres enfrontaments serà un dur combat per als anglesos. Diagnòstic: Per ofici, han de passar a quarts. A partir d’aquí, molts dubtes.

Suècia vol reivindicar-se, de la mà del semidesconegut Erik Hamren, com un dels clàssics del futbol europeu de seleccions. L’absència a última hora del Mundial 2010 (es van quedar a pocs punts de la classificació) de ben segur va ferir els suecs. Des d’aquella ja llunyana tercera posició al Mundial del 94, els nòrdics no han près el protagonisme en cap gran cita. El present els hi ofereix, d’aquesta manera, un autèntic repte a superar: encuadrada al mateix grup que dos eterns aspirants i una amfitriona. Com sempre, tornaran a partir d’un dibuix 4-4-2 clàssic. Amb una rocosa i imponent defensa, el dubte serà veure si aquesta força es tradueix també en seriositat defensiva, i com respòn el ser porter Isakson en els moments clau. Tot i l’estereotip norteny de joc dur, directe i poc tècnic, hi ha un grapat de jugadors que estan obligats a posar el talent al centre del camp suec. Especialment Rasmus Elm i el fenomenal mig del Lyon Kim Källstrom. Si jugadors com ells poden connectar amb les bandes i amb el seus davanters, Suècia tindrà molt guanyat. I és així perquè el front d’atac dels “Blagult” aglutina el millor de la selecció. En especial la seva estrella Zlatan Ibrahimovic. No només és un autèntic crack mundial, sinó que a més ve com un coet. Tot i no guanyar res amb el Milan enguany, ha fet una quantitat de gols immensa a la Serie A. L’acompanyaran jugadors com Elmander o, molt possiblement, Toivonen, quin ve de fer una bona temporada al PSV. Si venç a Ucraïna en el primer partit, es veurà amb confiança per fer grans coses. Si això no passa, se li pot fer llarg el torneig. Diagnòstic: Pot aprofitar els dubtes d’Anglaterra, però dubto que arribi gaire lluny.

Aquest és el moment ideal perquè l’Europa de l’est es reivindiqui com a potència del futbol. I entre algunes d’aquestes seleccions, l’amfitriona Ucraïna vol demostrar les seves aptituds més enllà dels èxits europeus del Shakhtar Donetsk. Una llegenda nacional com Oleh Blokhin torna al combinat groc i blau com a responsable del major dels reptes per al futbol de l’ex-república soviètica. Tot i que la llegenda Andriy Shevchenko encara és present en la convocatòria, lluny han quedat els temps que Ucraïna era ell hi res més. Blokhin ha confiat en una sèrie de jugadors encara joves, però que esdevindran la columna vertebral de l’equip. Començant per la defensa, liderada per Rakitskiy, que als seus 22 anys és objectiu de molts dels grans d’Europa. A tall d’anècdota, no, no l’acompanyarà Chrygrynskiy al centre de la defensa. L’ex-blaugrana es perd el campionat per lesió. Una pena perquè era una bona oportunitat per reivindicar-se. Ucraïna no és un equip que rebutji precisament el futbol d’atac. És previsible que Blokhin acumuli jugadors de qualitat al centre del camp, canalitzant també el joc per les bandes. En aquest sentit, ens podem fixar en l’estil de conjunt com Rússia o el mateix Shakhtar per fer-nos una idea. De totes maneres, el més provable és que Tymoschuk imposi la seva jerarquia al centre del camp. Tot i que aquest fenomenal batallador ve de jugar la final de la Champions de central, avançarà la seva posició amb la selecció. Per davant seu estaran jugadors com Aliyev, però sobretot els joves Yarmolenko i Konoplyanka, que ja van disputar l’Euro sub-21 de l’any passat amb el seu país. Són dos de les esperances d’aquest combinat. A davant de tot, Milevsky continua sent l’home de més nivell, tot i que encara s’espera que doni el salt definitiu en la seva carrera. Com en el cas de Suècia, caldrà veure com respon en el primer partit. Diagnòstic: Té jugadors de nivell per a intentar passar a la segona fase, a més de tenir el factor de jugar a casa. Però és difícil que arribi gaire lluny.    

Radiografia a l'Eurocopa III

No es tracta de guanyar la segona Eurocopa consecutiva. Espanya vol ser la primera selecció en guanyar Euro-Mundial-Euro i convertir la seva millor generació de futbolistes en un mite del futbol. La tasca no és fàcil, més enllà del fet de revalidar el títol. Repeteix Vicente del Bosque respecte la cita de 2010 i, Puyol i Villa a part, el nucli dur de l’equip també hi serà. Per tant, es tracta d’una aposta continuista, els èxits aconseguits refermen la confiança en un model de joc ofensiu, de domini dels partits a través de la possessió i amb protagonisme per al talent. La baixa de Puyol deixa clar el triangle defensiu Casillas-Piqué-Ramos, a l’espera dels resultats dels laterals Arbeloa-Alba-Juanfran. Del Bosque es manté inamovible amb la parella Alonso-Busquets: els més crítics afirmen que les seves funcions se sol·lapen, però els resultats han demostrat el contrari. Difícil que el seleccionador es desmeleni i en tregui un per a posar un jugador més ofensiu. A partir d’aquí, talent pur: Xavi, Silva i Iniesta es perfilen com a titulars per darrere d’un sol davanter. Les variants són infinites: si es vol més arribada i possessió, Cesc; si es vol joc per bandes, Navas o Pedro; i si es necessita més desequilibri, Mata o Cazorla. Davant de tot, els dubtes haurien fet pensar que Cesc podia ser una bona opció com a famós “fals nou”, però Del Bosque s’ha emportat tres golejadors, afirmant implicitament que un d’aquests (Torres-Negredo-Llorente) jugarà d’inici. Vist així, tot pot semblar un camí de roses (“rojas”), però la realitat és una altra. Molts dels jugadors citats, han arribat físicament molt justos a final de temporada (Alonso, Xavi, Silva). Altres han tingut un any molt irregular (Piqué, Torres, Pedro). I estem parlant dels pilars de l’equip. A alguns, com Iniesta o Silva, els ha anat molt bé aquest descans pre-europeu per a recuperar forces i sensacions, tal com s’ha demostrat en els últims dies. Per tant, caldrà veure de quin costat s’inclina la balança.  Diagnòstic: Teòricament haurien d’arribar a semis sense cap problema, i crec que aconseguiran ser a la final de Kiev. Però no es troben al capdavant de les meves apostes.

Serà possible veure una Itàlia que no aposti pel seu traidicional catenaccio? Segurament, si aquesta possibilitat no es dóna aquest any, no es donarà mai més. Tenim la oportunitat de veure la selecció azzurra portant el ritme dels partits, dominant el seu rival a través del seu migcamp d’associació. Senyors, els astres s’alineen per a veure un fet inaudit. I no faig broma, l’any passat van guanyar a Espanya amb la seva pròpia medicina: joc d’atac, pressió a dalt, combinacions ràpides. Itàlia és una altra de les seleccions grans que va passar pàgina després del Mundial i va començar a construir un projecte sòlid pel 2012, amb Cesare Prandelli al capdavant. El tècnic ex-fiorentí tenia l’aura d’escuder del joc ofensiu i en ell es diposità la confiança. La fase de classificació ha estat impecable. A l’espera del que ens pot oferir de nou el veterà porter Buffon, els dubtes se centren en la defensa i la davantera. A darrere, Chiellini ha de liderar en principi la línia de quatre, amb jugadors com Maggio o Abate, Bonucci i Balzaretti (el titulat Criscito es perd el torneig per un nou cas de corrupció al futbol italià). En el centre del camp és on es concentren totes les esperances azzurri. Es formaria un rombe de quatre jugadors, deixant-ne dos a dalt. Amb el gran Pirlo comandant les operacions, el seus escoders podrien ser el genial Marchisio i De Rossi, Motta o Nocerino. Si els dos primers han firmat una temporada sensacional amb la campiona Juventus, el capità de la Roma no a coallat un bon any, així que no seria d’estranyar que perdés protagonisme. Tot i així, en competicions curtes, aquest tipus de jugadors són una garantia. La mitjapunta seria per Riccardo Montolivo, en funcions de trequartista, sense deixar de banda el petit Giovinco, que també arriba en gran forma. A davant, molts preveuen que la parella estarà formada per Cassano i Balotelli, els bales perdudes amb més talent d’Europa. Les absències (per raons vàries) en aquesta zona del camp són importants: Rossi, Pazzini, Quagliarella, Matri. L’alternativa la posarà l’etern Di Natale. El primer enfrontament amb Espanya marcarà el seu esdevenir i la imatge que ens pot donar: la nova Itàlia o la de sempre. Contra Irlanda i Croàcia hauria de portar la iniciativa. Diagnòstic: Itàlia sempre sol arribar lluny, però aquest any aposto que tornarà a caure a quarts de final.

Croàcia és una selecció estranya. No perquè sempre mostrin amb orgull el quadriculat blanc i vermell del seu escut nacional, ni tampoc perquè el seu seleccionador Slaven Bilic sigui una estrella del rock. Sinó perquè es tracta d’un conjunt tremendament imprevisible. Un equip amb molt talent individual, però amb jugadors excessivament irregulars. Tan són capaços de plantar-se a quarts de l’última Eurocopa, havent vençunt prèviament a Alemanya, com incapaços de classificar-se pel Mundial del 2010, amb tots els factors a favor. Molts dubtes, per tant, giren al voltant de Bilic. La defensa en concentra més d’un, ja que Lovren, el seu millor jugador, finalment no hi serà. Es confia en l’ofici d’homes com Simunic, Corluka o Pranjic. Per altra banda, el centre del camp acapara els jugadors més desequilibrants de l’equip. Modric espera fer un bon campionat desitjant que un dels grans d’Europa el tregui d’una vegada per totes del Tottenham, ara que sembla més fora que dins. Les variants al seu voltant són múltiples: Rakitic, Perisic i Kranjcar són jugadors molt tècnics, però també una caixa de sorpreses (bones i dolentes). Srna es perfila com a carriler dret. I a la davantera també hi ha molts dubtes. Jelavic ha acabat molt bé la temporada amb l’Everton i és probable que Mandzukic o Eduardo l’acompanyin a dalt. Per tant, les seves opcions dependran de la seriositat defensiva i la inspiració dels seus jugadors clau. Si aconsegueixen vèncer a Irlanda, tindran molt guanyat i res a prerdre davant les dues favorites. Aquesta sigui possiblement la seva millor arma, la falta de pressió. Diagnòstic: La teoria diu que no passaran de la fase de grups. Però ull que no ens donin una sorpresa. Imprevisible.

La República d’Irlanda es presenta, en principi, com una de les poques propostes obertament defensives del campionat. Si com hem vist, Itàlia no serà la Itàlia del catenaccio, Giovanni Trapattoni ha decidit que els seus assumiran aquest paper. La seva classificació per a l’Eurocopa és un autèntic èxit, que frega el miracle. Per nivell, és una de les seleccions més fluixes del torneig, però això no vol dir que els seus rivals ho tinguin fàcil. El seleccionador italià ha aconseguit configurar un equip molt rigorós tàcticament, ben ordenat en defensa, però que sap perfectament quines són les seves armes en atac. La majoria dels seus deixebles juguen en equips de la Premier anglesa i estan acostumadíssims a competir a alt nivell contra el millors jugadors. Given, a la porteria, i O’Shea i Dunne en defensa, lideraran la reraguarda irlandesa. Amb un centre del camp molt disciplinat i cumplidor, les bandes apareixen com les principals amenaces per als rivals. Ràpids i hàbils amb la pilota, Duff i McGeady poden fer molt de mal al contraatac, tenint a McClean com a tercera opció. McGeady sembla que arriba en molt bona forma i vol destapar-se després de dues temporades al futbol rus. A la davantera, un mite com Robbie Keane, sempre treballador incansable, compartirà parella amb Doyle. En definitiva, una combinació del més clàssic 4-4-2 del futbol de les illes amb la disciplina defensiva del millor calcio. Si són fidels al que Trapattoni els hi demana, poden donar més d’un ensurt a Itàlia o a Espanya. La clau estarà en treure un bon resultat en el primer partit contra Croàcia. Diagnòstic: La il·lusió irlandesa per a fer una bona Eurocopa s’esvairà aviat, però l’experiència serà grata.