En més d’un lloc s’ha apuntat que els grans esdeveniments de la història txecoslovaca del segle XX es dónen en anys acabats en 8. Aquest fet podria passar com una simple anècdota o fins i tot com una frivolitat històrica. Però fins a cert punt. L’octubre de 1918, es proclamà la independència de Txecoslovàquia respecte un Imperi Austro-hongarès que s’estava desmoronant. El 1938, el Tercer Reich commandat per Adolf Hitler s’annexionà el territori dels sudets, per després engolir la totalitat del país. Deu anys més tard, acabada la Segona Guerra Mundial i vençut el nazisme, els comunistes prendrien el poder de l’Estat, encapçalats per Klement Gottwald. Fins aquí tot sembla una coincidència, en part resultat de factors externs al país, però les dates quedaren marcades. En primer lloc, la “Primavera de Praga” de 1968 tenia un evident lligam amb la commemoració dels 20 anys de comunisme a Txecoslovàquia, però hi havia un síndrome, des de llavors, en l’imaginari col·lectiu: una sensació de constant amenaça exterior, ja fos austríaca, alemanya o russa. Les nacions txeca i eslovaca, de gran tradició a l’Europa Central, hereves de les antigues regions històriques de Bohèmia, Moràvia, Silèssia i Eslovàquia, semblaven no poden decidir el seu propi avenir. Tornant a les efemèrides, les mobilitzacions contra el règim comunista a la dècada dels vuitanta ja s’havien iniciat el 1988, tot i que no coallarien fins un any més tard, quan molts dels països del bloc soviètic patiren un canvi de règim en un ràpid “efecte dominó”. Per tant, en la ment de molts dels manifestants al 89, hi era presenta la Primavera del 68, i alguns dels membres d’aquella generació també serien protagonistes de la nova revolució.
Ja durant la dècada dels seixanta, el sector reformista del KSC (Partit Comunista de Txecoslovàquia) començà a fer-se present en l’estructura del partit, demanant transformacions tant en el país com en les formes de govern, sobretot per desfer-se de l’herència estalinista. El secretari general del partit, Antonín Novotny, va impulsar un seguit de tímides mesures per a fer callar aquests reformistes. El moviment no li va sortir bé. El sector reformista, molt vinculat a la intelligentsia del país, s’oposà completament a la línia del partit demanant una major “democratització” del país. Finalment, Novotny fou apartat del càrrec i substituït per Alexander Dubcek, renovador eslovac, amb el vist-i-plau de Moscou.
La nova direcció del KSC aprovà un “Programa d’Acció” per a emprendre la construcció d’un “nou model de societat socialista, profundament democràtic i adaptat a les condicions txecoslovaques”. O sigui, que a diferència del 1989, aquí no es volia acabar en cap moment amb el model socialista, sinó simplement desfer-se d’una herència que venia del 1948 (“un socialisme de rostre humà”). Però això va ser vist com una amenaça per molts dels països del bloc soviètic, que van fer arribar la seva preocupació al KSC. Les negociacions sobre el futur polític de Txecoslovàquia no van arribar a bon port i l’exèrcit del Pacte de Varsòvia va procedir a una invasió l’agost del 1968, davant l’escassa resistència de les forces militars del país i la població civil. La cúpula del KSC, amb Dubcek al capdavant, fou detinguda. El país més occidental (tan geogràficament com políticament) del bloc comunista tornava a estar en la òrbita de la URSS, tal com afirmà el secretari general del PCUS, Leònid Brèjnev. D’ara en endavant s’aplicaria un pla de “normalització” del país, que passava per tornar a la situació anterior a 1968. Gustáv Husák era el nou secretari general, càrrec que mantindria fins el 1987.
Henry Bogdan recorda que cal tenir en compte el context internacional per a entendre la “Primavera de Praga”: les protestes estudiantils el maig del 1968 a l’Europa occidental, la Revolució Cultural Xinesa, els moviments també estudiantils a Mèxic o els pacifistes als Estats Units. Però més que per animar la població cap a una revolta, aquesta situació fou més important per a fer entendre Moscou de la perillositat de l’aventura “liberalitzadora” txecoslovaca. També destaca el caràcter poc trencador dels protagonistes de la “Primavera”, ja que molts d’ells havien estat presents el 1948 i havien estat sempre fidels al partit. Segurament era més important el mite que es crearia que no pas allò que realment havia succeït.
Ja durant la dècada dels seixanta, el sector reformista del KSC (Partit Comunista de Txecoslovàquia) començà a fer-se present en l’estructura del partit, demanant transformacions tant en el país com en les formes de govern, sobretot per desfer-se de l’herència estalinista. El secretari general del partit, Antonín Novotny, va impulsar un seguit de tímides mesures per a fer callar aquests reformistes. El moviment no li va sortir bé. El sector reformista, molt vinculat a la intelligentsia del país, s’oposà completament a la línia del partit demanant una major “democratització” del país. Finalment, Novotny fou apartat del càrrec i substituït per Alexander Dubcek, renovador eslovac, amb el vist-i-plau de Moscou.
La nova direcció del KSC aprovà un “Programa d’Acció” per a emprendre la construcció d’un “nou model de societat socialista, profundament democràtic i adaptat a les condicions txecoslovaques”. O sigui, que a diferència del 1989, aquí no es volia acabar en cap moment amb el model socialista, sinó simplement desfer-se d’una herència que venia del 1948 (“un socialisme de rostre humà”). Però això va ser vist com una amenaça per molts dels països del bloc soviètic, que van fer arribar la seva preocupació al KSC. Les negociacions sobre el futur polític de Txecoslovàquia no van arribar a bon port i l’exèrcit del Pacte de Varsòvia va procedir a una invasió l’agost del 1968, davant l’escassa resistència de les forces militars del país i la població civil. La cúpula del KSC, amb Dubcek al capdavant, fou detinguda. El país més occidental (tan geogràficament com políticament) del bloc comunista tornava a estar en la òrbita de la URSS, tal com afirmà el secretari general del PCUS, Leònid Brèjnev. D’ara en endavant s’aplicaria un pla de “normalització” del país, que passava per tornar a la situació anterior a 1968. Gustáv Husák era el nou secretari general, càrrec que mantindria fins el 1987.
Henry Bogdan recorda que cal tenir en compte el context internacional per a entendre la “Primavera de Praga”: les protestes estudiantils el maig del 1968 a l’Europa occidental, la Revolució Cultural Xinesa, els moviments també estudiantils a Mèxic o els pacifistes als Estats Units. Però més que per animar la població cap a una revolta, aquesta situació fou més important per a fer entendre Moscou de la perillositat de l’aventura “liberalitzadora” txecoslovaca. També destaca el caràcter poc trencador dels protagonistes de la “Primavera”, ja que molts d’ells havien estat presents el 1948 i havien estat sempre fidels al partit. Segurament era més important el mite que es crearia que no pas allò que realment havia succeït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada