Txecoslovàquia V: el 17-N

Pel 17 de novembre de 1989 estava prevista a Praga la commemoració del cinquanta aniversari de la mort de Jan Opletal, un jove estudiant de medicina que havia estat assasinat pels nazis en una manifestació el 1939. Les mobilitzacions de caràcter dissident s’havien anat repetint durant l’últim any, entre elles la commemoració dels vint anys de la “Primavera de Praga” i algun moviment per part dels firmants de la “Carta 77”. Però també s’havien anat repetint les repressions policials i les detencions de destacats dissidents com Havel. Malgrat tot, el secretari general del KSC, Jakes, es trobava en una situació força incòmode. No es podia mostrar tan dur i intransigent com voldria respecte a aquest tipus d’esdeveniments mentre Mikhaïl Gorbatxov, el seu homònim soviètic, escampava el seu tarannà conciliador pel món occidental. I més veient com es desenvolupaven les transicions polítiques cap a règims democràtics a països tan propers com Hongria i Polònia, durant la primavera del mateix any.

D’aquesta manera, la manifestació estudiantil del 17 de novembre fou permesa per la policia. Però el que va començar com una concentració informal d’estudiants, silenciosa, va anar mutant cap un acte de protesta contra el règim, amb la multiplicació de crits anti-comunistes i d’afirmació nacional. La policia respongué colpejant violentament els manifestants i dispersant els allà concentrats. En aquesta situació, a més, es va escampar el fals rumor que un estudiant havia mort, cosa que encara provocà més dramatisme. La metxa ja s’havia près.

Des d’aquella nit, els estudiants començaren a ocupar les universitats, els ciutadans es manifestaren al carrer dia sí dia també, i als teatres de tot el país, especialment en ciutats com Praga o Brno, s’iniciaren una sèrie de debats polítics. Els actors d’arreu del país es declararen en vaga, però en comptes de tancar els locals per l’absència d’espectacle, decidiren mantenir-los oberts, perquè els assistents poguéssin entrar i es pogués parlar sobre la situació i debatre entorn a les opcions que calia seguir en aquell moment. El públic, lluny de sentir-se estafat per no poder gaudir de l’obra, donà suport als actors i col·laborà en tot allò que s’estava plantejant. D’aquesta manera, a l’entorn dels teatres i sales d’espectacle s’anà articulant tota una xarxa en moviment i plena d’idees, formada per professionals del gremi, estudiants, dissidents i intel·lectuals. Com rotundament sentencia Petr Oslzly: “El règim tenia l’oposició dels artistes, l’esperit de la nació; els estudiants, el futur de la mateixa. I immediatament, s’afegiren els dissidents, la consciència de la nació”. A més, recorda que Txecoslovàquia tenia la xarxa de teatres més densa de tota Europa.

El 19 de novembre, Václav Havel, que havia romàs en arrest domiciliari, tornà a Praga per encapçalar la revolució. Convocà tot l’entorn intel·lectual de la “Carta 77” i la oposició en general per a crear un fòrum que donés un rostre al moviment. No era un partit polític, simplement una organització molt heterogènia políticament (des d’ex-membres del KSC fins a ferms opositors al règim), que es posava com a objectiu poder negociar amb les autoritats del país. El nom d’aquest grup era Fòrum Cívic, d’una clara iniciativa ciutadana i nascut en l’àmbit teatral. El seu paper fou fonamental. En primer lloc, va saber canalitzar les queixes de la població erigint-se en el seu interlocutor. Però també va saber donar organització i centralitat política a unes mobilitzacions que podrien haver-se difós amb el pas del temps. El Fòrum Cívic es va sentir legitimat en tot moment per a fer de capdavanter en aquella revolució, però sempre sense perdre el lligam amb tot allò que estava succeïnt als carrers de les principals ciutats del país, en especial a Praga. A Eslovàquia, precisament, es va fundar també una organització paral·lela, “Acció Pública contra la Violència”.

Dos dies més tard, el 21 de novembre, l’oposició al règim articulada entorn al Fòrum Cívic es decidí a demanar al govern l’inici d’unes negociacions que tenien com a objectiu tirar endavant el país. Alhora, però, s’exigia la dimissió dels principals líders del KSC, Milos Jakes i Gustáv Husák. Adamec, polític de perfil més aviat baix, decidí finalment acceptar unes negociacions amb l’oposició. Paral·lelament, les manifestacions arreu del país creixien conforme passaven els dies. Les més multitudinàries es donaven a la plaça Sant Wenceslau, a la capital Praga. Václav Havel aparagué un dia d’aquells, en un balcó de la plaça, acompanyat pel seu entorn dissident. Dies més tard, també hi apareixeria Alexander Dubcek, el principal impulsor i posterior víctima de la “Primavera de Praga”. Però com bé destaca Tony Judt, la presència del propi Dubcek era un simple anacronisme. Les seves paraules i les seves propostes continuaven encallades al 1968, s’expressava encara en clau comunista, i si bé rebia el suport de la població, es veié clarament enfosquit per la llarga i carismàtica figura de Havel, que era el veritable rostre d’aquella revolució. Pel dia 27 de novembre, es convocava una vaga general de dues hores a tot el país. Aquest gest s’inspirava clarament en la vaga promoguda el 22 d’agost de 1968, llavors com un mètode de resistència contra la invasió. La “Revolució de Vellut”, en definitiva jugà constantment amb la referència i l’emmirallament de la “Primavera” i el seu mite, mentre lluitava en tot moment per trencar amb tot el passat comunista, amb el 68 inclòs.

El 24 de novembre, una setmana després de l’inici de la revolució, Milos Jakes era substituït per Karel Urbánek al capdavant de la Secretaria General del KSC, mentre la televisió txecoslovaca emitia per primer cop imatges del dia 17 i declaracions de Havel. I en la vigília de la vaga general, el dramaturg txec s’entrevistava per fi amb Adamec. En resum, semblava que quelcom es coïa. Com estava prevís el dia 27 es produí la vaga durant dues hores, amb un seguiment majoritari per part de la població. El cop d’efecte que la direcció del partit estava esperant per a abandonar el vaixell es donà. Dos dies més tard, gairebé com una resposta en el diàleg ciutadania-partit que es venia produïnt l’última setmana, l’Assemblea Federal decidí abolir l’article de la constitució que donava el monopoli polític al KSC. A partir d’aquí, els passos cap a una transició política se succeïren: el 7 de desembre, Adamec dimitia com a Primer Ministre, dies més tard ho feia el President Husák, qui a més impulsava la constitució d’un govern d’unitat nacional amb el reformista Marian Calfa al capdavant. A finals d’any, Alexander Dubcek, en una decisió de concens, era escollit President de l’Assemblea Nacional, qui alhora elegia Václav Havel com a President de la República a l’espera d’unes futures eleccions. Aquestes es portarien a terme el juny de 1990, en les quals el Fòrum Cívic obtingué un èxit espectacular amb una majoria absoluta que feu el propi Havel, ara sí, President de la República, secundat per Calfa com a Primer Ministre.