Txecoslovàquia III: una societat entre el ressentiment i la ressignació, 1969-1989

“Pengem la vostra bandera [de la URSS] perquè no tenim més remei. Abans la posàvem per agraïment, però això fou abans de donar-nos compte que els russos sou uns pocavergonyes”, li comenta Louka al petit Kolya. Kolya és una pel·lícula txeca de 1996 que descriu l’estat de la societat txecoslovaca l’any abans de la revolució del 89. I ho fa a través de la història de Frantisek Louka, un brillant violoncelista que es veu rel·legat de la orquestra simfònica estatal per “problemes” amb el govern comunista. Sobreviu a base de tocar en funerals i restaurar làpides, cosa que no li permet pagar els enormes deutes que acumula. En aquesta incòmode situació, decideix acceptar un matrimoni de conveniència amb una dona russa, la mare de Kolya, que necessita aconseguir la nacionalitat. Després del casament, la dona marxa a l’Alemanya Federal, abandonant el seu fill, que acaba en mans de Louka. Sense ser un ferm opositor al règim, Louka es veu perseguit per culpa d’aquest “cas”, mentre va abandonant els seus prejudicis envers el nen rus i agafant-li molta estima. Cap al final de la pel·lícula, Louka decideix participar a una de les manifestacions de la revolució, on es troba amb els dos policies que feia poc l’havien interrogat.

És interessant el personatge de la mare del protagonista, una dona profundament anti-russa, que renega de la presència militar soviètica al carrer, però també dels seus propis compatriotes: “No et sembla mentida, molts txecs fan negocis amb els russos, col·laboren amb els invasors, quins patriotes... Al principi, quan ens envaïren, molts tancaven el puny i deien que ens negarien el pa i l’aigua. Hi ha que veure’ls ara. Quina nació estem construïnt...”. Era l’ambient que es respirava al país, artistes pluriempleats que feien feines aquí i allà per a tirar endavant, una societat que semblava acceptar una presència militar soviètica que es remuntava vint anys abans, però que es mostrava molt ressentida envers el seu règim.
Aquest ambient és el que marca l’etapa de la “normalització”, de 1969 a 1989. Les autoritats aconseguiren desarticular les reivindicacions de la gent, aconseguiren que la societat es desmobilitzés i acceptés el retorn al vell ordre. L’economia estatal millorà a la dècada dels setanta, i amb ella el nivell de vida de la població, que consumí més productes de primera necessitat i es pogué permetre luxes com segones residències o automòbils, un fenòmen més típic d’un país europeu occidental de l’època que no pas d’un país sota règim comunista. Aquest creixement econòmic, però, es féu sobre peus de fang, en un model que en pocs anys es demostraria completament obsolet. Una de les causes del desmoronament comunista el 1989 és precisament aquest, haver impulsat un retorn al vell ordre quan les circumstàncies demanaven precisament un pas endavant, una reforma. En definitiva, un error que el KSC patiria a llarg termini.